Si algú me pregunta que tal la Volta al Terme ja sé que respondre: Duríssima!
Ja m’ho havien dit. Ja havia vist algun tram. Ja m’havien senyalat (des de Pipa) quina era la pujada més dura i llarga de la Volta al Terme… tot això està molt bé.. però res comparable amb posar-se les espardenyes i fer-la!
A les 5h del matí ja estava a Fondeguilla. Havia dormit molt bé i me trobava animat. El desdijuni havia entrat bé i l’estòmac l’estava digerint bé (estava un poc preocupat després del que vaig patir a la MiM). Només arribar veig a alguns de Misjueves. Ens animem. Ens fem bromes i ens riguem (com no podia ser d’altra manera).
A les 6h donen l’eixida. Com estàvem uns quants de Misjueves junts doncs fem els primers kms junts. La cursa comença amb 2kms d’asfalt, cara cap avall. Anem adelantant uns quants fins que arriba la senda. Una pujada espectacular que fem caminant però a bon ritme. Ens juntem Juan (el crack de la MiM), Marian i jo. Al poc de temps, Juan ens adelanta i va fer marxa. El vegem però no li tirem el guant. Queda molta cursa com per anar desgastant energia. Marian me porta un ritme excelent: a les pujades apreta prou (sempre adelanta a algú o altre) i a les baixades va menys que jo i així puc anar baixant pulsacions i recuperant forces i ànims. Així anem quasi tota la cursa. De quant en quant me pare i mire endarrere per si ve la 2a xica. Aleshores, faig un minesprint i li dic a Marian que no la veig. Com ja he dit, així anem quasi tota la cursa. Arribem al km 20. El punt d’inflecció de La Volta al Terme. Ací has d’arribar completament viu. M’adelante un poc per a avituallar-me a base de bé (Marian es fa un gotet i tira endavant). Mire l’ambulància i allí veig a Pep de Misjueves que s’ha caigut i porta el genoll envenat. Li pregunte que tal i me diu que bé però que ho deixa. Me diu que tire endavant que Marian se m’ha escapat. Li dic que tranquil.
A partir d’ací hi ha una pujada bestial. Des del principi de la pujada puc observar que Juan el tenim acabant la pujada. Me sorpren i anime Marian diguent-li que porta molt bon ritme perquè Juan està prop. Mire darrer i torne a no vore la 2a xica. Quan arribem dalt hi ha un altre pla i una altra pujada bestial. Arribem dalt i al començar a planejar Marian es desorienta i li indique per on. Li dic que jo tire davant així no enss perdem (ella anva molt concentrada). El pla i la baixada el faig un poc separat de Marian. Ella continua baixant al seu ritme i jo aprete un poc per controlar les indicacions de la senda. Este tram ja el vam fer a Misjueves però ara anem prou més ràpids. Arribem a l’avituallament del km 25 i vaig beguent i menjant. Marian beu un got i continua avant. Allí tenim la pujada (per a mi) més bestia de tota la Volta al Terme. Veig a Marian prop però no tant com m’agradaria. Ha pres un rítme intens i ja no puc agafar-la. Li dic que va molt bé i que la 2a xica encara no apareix per darrer. Que regule que encara ens queda molt. Ella va fent. La distància que me pren és suficientment important com per a que me vaja donant compte que alguna cosa ja no va com abans. Però pense que quan arribe dalt, al pla i baixant, la tornaré a pillar. Només arribar dalt, intente trotar però el genoll de l’esquerra me regala un dolor intens que no me deixa córrer. Pare un poc per vore’l i… torne a trotar però res de res. El dolor és tan intens que no puc ni trotar.
Així que ací comença una altra cursa. A falta de 9km de meta, amb la pujada a Pipa i el descens de 4km fins el poble, me quede sense poder recolçar el genoll com a mi m’agradaria. El dolor és tan intens que coixege un poc però no puc ni trotar en pla. Doncs això. M’ho prenc amb calma i camine. Camine. Camine… i així van passant els kms. Al poc de temps el genoll de la dreta també diu que ahí està ell. Amb la qual cosa ja estic del tot convençut. Poc a poc i sense presa. El final de la MiM també va ser així… amb la qual cosa no puc fer res.
La fortíssima baixada després de Pipa la pase com el rosari de l’aurora. Me sorpren que únicament me passe un corredor. Pense que vaig dels últims i per això ja no ve quasi ningú. Arribe al pla i trote amb dos corredors que m’avancen. Però al poc m’aparte per a que continuen. El dolor és molt intens. Arribant al poble torne a trotar un poc. Pense que és l’últim esforç i el que tinc és ganes d’acabar. Entre a les primeres cases de Fondeguilla i… Clara i Pere m’havien portat a Bernat! I com no podia ser d’altra manera, m’agafa la ma i ens posem a córrer. Es fa llarg estos últims metres però no puc parar per la il·lusió que fa Bernat arribar correguent a meta… i així ho fem!
Allí me trobe amb els de Misjueves. Uns cracks!!! Vicent 3r de veterans. Juan 1r de Master. Marian 1a xica (com no!)… i la 2a arriba darrere de mi a més de 25′ de Marian. Més tard arriba Pilar que fa 1a veterana i 3a xica de la cursa. Quines màquines! Parlem. Ens contem la cursa. Ens riguem. Beguem. Mengem. Descansem…
En definitiva. La Volta al Terme és la cursa més dura que he fet mai. Segurament sóc el primer corredor que la fa sense entrenar més d’un dia a la setmana. Estic quasi convençut. Amb més trellat haguera fet com Guillem i haver-ho deixat per a un altre any… però com d’això no en tinc… M’alegre haver-la fet. I m’alegre haver-la acabat.
Al final 5h 6′. El 55 de 285 que la comencen…
pastoret 
Mare meua. Com bé dius, de trellat no en tens! Però amb tot, m’ha semblat un relat apassionant, collins, em feia també mal a mi el genoll i tot! I la foto amb Bernat… sense paraules…
Bernat corria més que el pare, que li va haver de dir “ieeeeeee, frenaaaa”. I és que li havíem menjat l’orella dient-li que arribaria fet pols i que l’hauria d’estirar per arribar a meta, i el xiquet obedient i un poc més conscient… Que vam arribar al poble quan feia 4 hores que son pare corria! i vam esmorzar i tot un entrepà de truita amb espinacs, refregaet amb tomata…. Un poble molt bonic, una vall molt bonica, s’ha de dir.
Hem de reconéixer que ens va pillar en flagrant delicte de furt de nespres, d’un nesprer preciós que donava al carrer per on venien els corredors i que pujava d’un bancal abandonat en una zona de barranc plena d’horts. Ens els menjàvem fent temps per veure’l arribar a l’hora que havia previst (sorprenent!) i sort que el tio Pere estava a l’aguait: “ara sí, ara sí!!” i “pistoletaso de salida” (per a nosaltres): correeeee, la meta està ahíiiiii, vingaaaaaa!!
Molt guai, va ser molt guai, l’any que ve t’espere a la Nevera! Però no seria tan dur si deixares passar 1 mes entre cursa i cursa, no? Potser així no arribes a lesionar-te mai els genolls ni els abductors, animal!
bo, a la pròxima més i millor. Lo de la Marian eixa és impressionant…