KISSING, PETTING AND FUCKING

Després de 3 edicions seguides, enguany no he participat a la Marató i Mitja de Castelló a Penyagolosa. Segurament una ruta tan xula o més que la que planteja Quim Monzó a l’article del diumenge a la Vanguardia, Un pueblo tras otro (el recomane totalment, he pogut riure d’allò més!).

El cas és que enguany havien organitzat la tradicional MiM de 65kms i també una altra de 115kms quasi pels mateixos camins i sendes, la CSP 115, en la que hi participaven amics i coneguts.

Per tal de seguir-los a uns i altres, vam decidir accedir a Sant Miquel de Torrocelles. Un paratge encantador al terme municipal d’Atzeneta del Maestrat. En aquest punt, la MiM i la CSP115 es separaven i cadascú mamprenia la seua bogeria particular.

Des de les 10.30h del matí fins les 14 hores, vam estar allà dalt i per la senda que puja fins l’ermita, animant a tots i cadascun dels corredors i corredores participants en aquesta prova. Especialment els i les qui conec: Vicent, Guillem, Juan, Calero, Julio, Ana, Dario, Francesc, Ana T, Abe, Rocio, Borrego, Pau. Tots i totes, per a mi, van fer un carrerón admirable. La climatologia no els va acompanyar massa (va ser l’edició que més calor ha fet) i això, si encara és possible, va dificultar més l’aventura i l’esforç dels valents i valentes. En algun moment vaig sentir enveja. En altres no… Enveja per les sensacions tan intenses que hauran viscut cadascú/una. Siga quin siga el seu ritme, les curses de muntanya aporten moltes vivències i sensacions irrepetibles i inigualables. Ho he viscut en primera pell i ho vaig viure el diumenge. Pujant a Sant Miquel un corredor es sentar i va patir el que no estava escrit. El vaig acompanyar el que vaig poder: regalant-li paciència, consells, hombra, aigua… el que fera falta. Però ell estava posat en carrer i només volia que continuar. Vaig admirar la capacitat de superació de les persones i encara ara, quan escric aquestes paraules, el veig allí sentat vomitant, tremolant, doblant-se-li els dits de les mans en rampes… A l’hora d’estar en l’ambulancia me vaig apropar per vore com estava. Ja s’havia recuperat i el vaig felicitar: la seua espenta no tenia límits i crec admirable el que me vaig emportar. I després volia continuar!! Jajajajaja Sortosament el trellat també portà a alguns/es a retirar-se a temps. Com diu el meu gurú a la muntanya: “La muntanya sempre estarà ahí. Ja tornarem si fa falta”

Doncs bé. Com els camins de la MiM i del CSP115. I com els de Quim Monzó. Que ens continuen regalant bons moments i molt bones sensacions. Als qui arriben abans i als qui arribem després. Que el camí siga com siga… però que el final ens aporte kissings, pettings i fuckings!

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s