MINIRELAT (III)

Ella s’entestava en dutxar-se. A tota hora. Amb una desconeguda intensitat. Amb una desconeguda necessitat. El  moment li demanava deixar-se rajar l’aigua des del cap fins els peus. Gota a gota. Partícula a partícula del cos. Cada corba. Cada racó. Cada pèl. Cada ombra necessitava notar la relliscor suau de l’aigua. D’alguna manera, dolç moviment, la desposeïa d’alguna cosa.  D’alguna polseta que no devia estar allí. Una mínima brutícia injustificada. Allí estava. Baix l’aigua de la dutxa. Que continuava relliscant-li la pell. El temps continuava passant. Però era com si s’haguera parat. De repent. Sense demanar-ho. Res més escoltava que l’aigua. Cap més soroll entrava al bany. Cap més sensació la penetrava. Cap més… De repent, va pensar. Un pensament únic que li entrà de colp. Un pensament que li feu mal. Un pensament dolorós. Va pensar que aquelles dutxes hipnotitzants no buscaven netejar res físic. Aquelles dutxes buscaven anul·lar sentiments que feien mal. Algun sentiment que no mereixia estar ahí. D’alguna tristor del dia. D’aquell dia no. D’un altre dia. De massa dies? És molt, però que molt possible. No era físic. Era psíquic. Aleshores es va adonar que aquells centenars de dutxes que s’havia regalat no la portarien on desitjava. El mal que tenia era molt més intens i llarg de curar. Aquell precís moment va desitjar que tot acabara. Que no haguera passat res de res dels últims dos anys. Res. Ni el que estava bé ni el que estava malament. Volia tornar dos anys abans. Es va secar. I va restar seca amb el barnús. Sentada. Amb la mirada fixa. Acurrucada. Amb les cames entre els braços. Pensant. Amb l’angúnia de no saber quant de temps més li quedava de patiment…

Advertisements

Un pensament sobre “MINIRELAT (III)

  1. res més important que prendre consciència del propi mal, de cop veus la llum, és un descans, tot i que després de centenars de dutxes, encara resta reconéixer quant ocupa aquest mal, des d’on va fins el moment que l’entens, amb tots els detalls d’entremigs que se t’han escapat, però el primer pas està donat, cal deixar-se dur en eixe sentit, dubtar, preguntar-se coses i furgar dins u mateix fins esbrinar-ho sola.
    la soledat és beneficiosa per això.
    els 2 anys passats havien de passar. Demà seràs més forta i millor persona. I no tornaràs a mirar enrere, a penedir-te, de res. Miraràs endavant sabent el que vols i fent-ho possible. I allunyan-te tranquil·lament d’allò que fa mal.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s