UNA VEGADA MÉS PENYAGOLOSA

Penyagolosa continua aportant-me moltes noves vivències.

Este cap de setmana una més.

Necessitava caminar i que el sol que calentava aquestes terres me donara el caliu que fa temps trobe a faltar. Des de l’ermitori de Sant Joan vaig pujar, pel barranc de la Pegunta, fins el cim del Penyagolosa. Un dia magnífic. Un paisatge encisador. Una tranquilitat que aborronava la pell. Volia pujar el cim amb neu, tot blanc, però la setmana n’havia derritat una bona part de la que havia caigut una setmana abans.

dsc02058.jpg dsc02059.jpg dsc02061.jpg

Des del cim vaig decidir pegar-li la volta completament. Vaig baixar un poc i els meus peus es van deixar caure per la pedrera que hi ha en un dels costats del cim. A la mateixa base del cim, on s’acaba la paret vertical, en ixe punt mateix, existeix una senda poc marcada que recorre la base del cim per la seua cara sud. La vaig seguir disfrutant de cada pas.

Quan vaig arribar a la cara oest del cim, vaig vore cinc massos i vaig pensar que tenia ganes de vore’ls. Massos abandonats pels seus masovers. Parets enderrocades pel past del temps. Sostres caiguts que ja no resisteixen els envits de l’oratge. Pedres que feren historia en aquests racons i que poc a poc cauen de tristor.

dsc02073.jpg dsc02075.jpg dsc02080.jpg

Vaig prendre el camí que porta al riu Carbó. Quan la pista gira a ma dreta i pren una pendent forta per baixar fins el curs del seu riu, vaig pegar la volta i vaig pujar fins el Mas de la Cambreta. Punt idíl·lic per observar tots i cadascun dels moments del cim del Penyagolosa. Des d’allí, passant per la font que porta el mateix nom del Mas, vaig baixar fins a l’ermitori de Sant Joan pel barranc de la Teixera. Portava tanta aigua que em veia obligat a pujar per la vesant del barranc per no banyar-me els peus. Des de l’ermitori, els meus peus em van dirigir a la zona d’acampanda. Allí creua la GR-7 que va fins a Vistabella. Vaig caminar un tram de la senda fins el mas de l’Espino. El més bonic del macís, segons el meu parer.

dsc02090.jpg dsc02091.jpg dsc02093.jpg

Des del mateix mas, creuant el pla de Vistabella, vaig arribar al mas de Monfort. Punt final de la meua ruta i lloc on vaig dinar per recuperar totes i cadascuna de les energies que havia utilitzat durant les 5 hores de caminata. Realment valgué la pena.

Molt intenses van ser totes la vivències d’aquest curta eixida. Al Mas de Monfort m’esperava una convivència nova que havia, haviem, de situar. Els fets s’han encarregat de dominar els sentiments. I ara ens toca reorganitzar les nostres vides. No és fàcil. Però tot i això, val la pena fer l’esforç de superar-ho tot per aconseguir el que vols. Paciència. Trellat. Més paciència. I sobretot… Sort!

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s