El principi i el final. Ha sigut molt gran. Ara ens falten els altres…

El meu amic Karles m’ha fet arribar aquest video que no té desperdici. Sobre el tema dels pirates i els segrestos als que estan sotmesos els tripulants del vaixell basc l’Alakrana. Una altra visió també verídica de la realitat a Somàlia.

En primer lloc diré que no qüestione el drama que estaran passant els membres de l’Alakrana i els seus familiars. Realment és una situació dramàtica que he seguit amb temor. M’ha impressionat moltíssim les converses telefòniques amb el patró del vaixell, Ricardo Blach, amb quina fredor, amb quina serenor fa les declaracions… tot i saber que algunes paraules seues poden tindre dolentes repercussions per als seus tripulants.

Des de fa anys, les ONGDs han dedicat els seus esforços en crear infraestructures per tal que els països en via de desenvolupament tinguen els seus propis recursos a llarg termini i no una simple ajuda que s’esgota i únicament serveix per tapar un foraet. L’exemple clar: en lloc de donar-los el peix, donar-los una canya i ensenyar-los a pescar.

Doncs bè, aquest vídeo ens obri els ulls sobre la realitat a Somàlia. Els vaixells europeus ocupen el mar als països per desenvolupar i els roben part de la seu economia de subsistència. Els peixos, que tant abunden per aquells mars (supose que serà per la poca contaminació marina, pels escassos mitjans de pesca i per ser respectuosos amb el cicle marítim), són part de la economia de Somàlia. Els pescadors somalis viuen de la mar i amb l’aparició dels grans vaixells europeus, a part d’endur-se ixa pesca, produeixen destrosses en la regeneració de la mateixa. Eviten que es puga reproduir de manera natural i continua.

Algun mitjà de comunicació s’ha fet ressò d’aquest realitat? Algú ha criticat l’aparició d’aquests vaixells nostres en mars de països subdesenvolupats? Algú ha plantejat que els pirates son bons per a Somàlia?

Realment la situació dels tripulants de l’Alakrana és inacceptable i injusta. Però també la dels milers de ciutadans i ciutadanes de Somàlia que viuen amb unes condicions mínimes per culpa dels vaixes europeus que faenen en les seues costes. El debat està obert…

En març d’aquest any vam estar a Berlín i, com ja vaig comentar, el viatge me va impressionar per la historia tan dura que havia viscut la ciutat i el país sencer. Entre altres imatges i moments, Anna ‘Des de Bremen amb amor’ ens va fer votar al punt exacte on es va immortalitzar la coneguda imatge.

Durant aquests dies m’estic tragant tots els documentals i reportatges que s’estan fent per la commemoració del 20é aniversari de la caiguda del mur. M’agradà moltíssim el de 30 minuts a TV3 (per vore’l: Altres murs). Sorprén la reflexió i el fet de com han quedat les coses i com, després de la caiguda del mur, continua havent diferències importants entre l’est i l’oest… com si hi haguera un mur invisible…

He trobat alguns enllaços sobre el que va passar, el que està passant i el que passarà al voltant d’aquest episodi històric que no ens pot deixar indiferents:

Diario de un Muro: creat pel periodista del TVE que ho va retransmetre en directe. En 1989 cae el muro de Berlín y José María estaba allí: “Aquella noche en el Checkpoint-Charly pasé los momentos más hermosos de toda mi vida como corresponsal”.

L’especial del diari Público.es.

L’especial del Latinoamérica msn amb quantitat d’imatges.

A la Wikipedia en català (Mur de Berlín) i en alemany (Berliner mauer).

Pàgina oficial del Mur de Berlin.

Dominoaktion. Web de l’acció prevista per commemorar els vint anys de la caiguda del mur. Una de les iniciatives que més m’han agradat.

És el que té el directe. Avui, activistes de Greenpeace s’han penjat a la grua situada a la Sagrada Familia de Barcelona per penjar una pancarta que diu: Salvad el Clima. En viu i en directe al seu blog: http://greenpeaceblong.wordpress.com/

Per cridar l’atenció i per evitar tornar a fer el fava a una nova reunió sobre el clima dels líders mundials. No tinc cap dubte que tornarà a haver bones intencions i deficients decisions…

Va ser molt gran. Molt, però que molt gran. El passat divendres vaig tindre la grandíssima sort d’assistir a un dels dos concerts presentació del nou treball de Pep Botifarra.

Les entrades ens les van aconseguir uns amics de l’Olleria i, per diferents motius, vaig gaudir de l’espectacle junt a Julià Engo, alcalde de l’Olleria, i Àgueda Micó, regidora també de l’Olleria. Al blog de Julià es pot llegir com ho va viure ell.

El Gran Teatre de Xàtiva estava fins a la bandera. El públic vam assistir hipnotitzats per la mel que desprèn Botifarra. Ja ens tenia venuts abans de començar l’actuació. L’expectació i la felicitat eren igual de grans i no ens va decebre.

La presentació de l’acte anà a càrrec d’un altre amic de malifetes diableries: Josep Vicent Frechina. Cadascuna de les seues paraules van estar encertades, com no, i ens feu rebre al Botifarra amb un fort aplaudiment.

De l’actuació diré poques paraules: espectacular, impressionant, magnífic… cap d’elles arriba a descriure el que vam viure durant les dues hores que durà el concert. El directe del Botifarra no té preu.

Del nou treball, Te’n cantaré més de mil, diré que els arranjaments realitzats per Cristóbal Rentero (un altre fenomen del nostre país) estan molt encertats i el fan ser, si no el millor, dels millors treballs folk del 2009. Temps al temps. La resta d’amics que han acompanyat el Botifarra diré que son la crem de la crem de la música feta i cantada en valencià. Amb la qual cosa, no deixa dubte de la magnífica qualitat del treball.

Amic o amiga, el Botifarra fa temps que és un dels grans i amb aquest treball ho continua demostrant. Força Botifarra!

Al Levante-EMV vaig vore aquesta imatge que publicitava la Fira de l’Automòbil de Tokio. Curiositat o no, una bici a la portada d’una fira de l’automòbil… La bici és una passada!

FRA17 TOKIO (JAPÓN) 24/10/2009.- Modelo experimental de la bicicleta PAS, un modelo electro-híbrido fabricado por Yamaha, expuesta en la 41º edición del Salón del Motor de Japón, en Tokio, hoym, 24 de octubre. El Salón del Automóvil de Tokio abrió ayer oficialmente sus puertas hasta el 4 de noviembre para dar conocer menos novedades que en años anteriores, aunque con la esperanza de convertirse en un referente en motorización ecológica. EFE/Franck Robichon

Departures, una pel·lícula japonesa sobre les circumstàncies i els destí. Un violocentista d’una orquestra que es dissol i que decideix tornar al seu poble natal. Allí troba un treball sorprenent. Participar en l’últim ritual amb els morts. Llavar-los, vestir-los, maquillar-los i posar-los al fèretre.

Una pel·lícula lenta i sensible que destaca per la capacitat de passar de la situació dramàtica a l’humor sense perdre la delicadesa, els detalls, els sentiments… Com el destí ens posa a cadascú al nostre lloc. Com les circumstàncies de la vida canvien i cadascú fem el que creguem que hem de fer. Poc a poc. Sense preses.

Una pel·lícula japonesa que m’agradà molt. Lenta, com no podia ser d’altra manera. Però sentida i atenta amb els detalls.

El amor no es para siempre… un EX sí.

A partir d’aquesta premissa, Fausto Brizzi crea una comèdia on s’entremesclen els personatges i les histories. L’apassionant món de la parella vista des de diferents relacions, situacions, personatges, ambients, etc… Ràpida i divertida (tot i que a mi les pel·lícules italianes no m’agraden molt), EX resulta entretinguda i el temps passa volant.