Ací et deixe un video que va fer de la última edició de la Carros de Foc. A part que el video m’ha encantat i que la lletra li ve al pel, m’he emportat una bonica sorpresa: a la primera imatge i en primer pla, apareix el ‘pastor’ de Misjueves.

Segueixes cercant respostes
però encara no has après a preguntar
no necessites ajuda,
has de fer de fer tu el primer pas.
Segueixes esperant
una sola veritat
confusos ideals, que no et deixen respirar.

Segueix el teu instint abans d’abandonar
medita quin serà el proper pas
només ets tu qui pot fer que això sigui especial
ensenya’ns a tots com serà.

Si algun dia fas memòria
veuràs on tot va començar
entendràs com és la vida
que mica en mica t’has anat muntant.

Potser et farà mal, potser voldràs cridar
recull vidres trencats, encara et queden oportunitats.

Segueix el teu instint abans d’abandonar
medita quin serà el proper pas
només ets tu qui pot fer que això sigui especial
ensenya’ns a tots com serà.

I viuràs realitats que no t’has atrevit a somiar
i veuràs realitzat allò que ets i sempre seràs.

Després de 13 hores… ara ja ho puc contar!

El dissabte tenia el repte més important que m’havia plantejat a nivell de curses de muntanya. El GR10 XTREM m’esperava amb els seus 93 kms entre Puçol i Andilla.

A les 5h ja estava al poliesportiu de Puçol per tal agafar el dorsal, preparar-me la motxila amb el material obligatori (frontal i piles de repost, manta tèrmica, mòbil amb el número de l’organització, etc…). A les 5.55h ens posem tots junts al mig de la pista i ens fan la foto oficial! Quina emoció. En aquell moment tots cridem sense saber molt bé que ens espera (sobretot alguns que jo sé…). Amb la gent de Misjueves que participa ens desitgem bona sort i ens posem en marxa.

Eixim completament de nit. Cadascú porta el seu frontal encés i poc a poc ens anem endinsant en els primers senders. M’ho prenc amb moltíssima calma. No sé el que m’espera (i quasi preferisc no saber-ho! Jaja). En Penyes de Guaita (zona d’escalada) el GR10 ens fa trepar i s’organitza la primera cua. Allí estem cinc minutets esperant perquè el tram és molt empinat i es passa molt poc a poc. Des d’allí, encara completament de nit, puc observar com ens segueix una filera de llumenetes que travesen la muntanya. Una imatge xula.

Poc després arribe a Segart. Comença a fer-se de dia. Prenc alguna cosa a l’avituallament i continue endavant amb les forces quasi intactes. Supere la zona de les cadenes de Segart molt poc a poc i guardant pel que ens queda. L’arribada a Serra la faig molt animat. La cosa va bé i, tot i que encara queda moltíssim, no me puc queixar de res. Menge un poc i bec coca-cola i beguda isotònica i l’estòmac em respecta.

Com esta part del camí me la sé de memòria, m’ho prenc amb moltíssima calma. Quan creue la pista que ix de Serra a Gatova me trobe un amic i m’anima moltíssim. Està molt bé trobar gent coneguda que t’anima. Durant un temps no deixes de pensar en el que t’ha dit i el que tu li has respost… Vaig amb un grup de 4 corredors que porten bon ritme. Quan la senda es torna a transfomar en pista ja torne a anar a soles. Els altres s’han quedat darrere i continue endavant sense apretar gens el ritme. Sé quan puc descansar ja que continue coneguent el recorrecorregut.

En esta pista me trobe una companya de Misjueves que està fent una excursioneta en bici i m’anima moltíssim i me diu algunes referències dels qui van per davant. No tinc cap intenció de pillar-los… perquè sé que açò pot ficar a cadascú al seu lloc en qualsevol moment.

Baixe per una senda que vam passar un Misjueves i que recorde que estava pleníssima d’argelagues i ens vam punxar com mai ho havíem fet. El dissabte estava netíssima i es notava que l’organització s’havia esmerat en netejar-la. Un ratet més de pista ascendent i després senda empinada cap avall i ja estem a Gàtova. Km 42 de cursa. Pare completamente i me menge un bon plat d’arròs. Portava temps pensant en ixe plat (que sabia que estaria esperant-me) i m’asente, menge i bec amb tranquil·litat. Porte un temps correcte. Són les 11.45h i dedique 15′ a recuperar-me un poc.

Ixc caminant i me trobe a un company de Misjueves. Me pregunta si m’havia retirat (perquè me veu caminant…) i li dic que no. Parlem un ratet i m’anima… diguent-me que estem bojos! Jaja

De Gàtova la GR10 comença amb una pujada espectacular per una senda. Me la prenc amb moltíssima calma. L’arròs fa el seu paper i me continue trobant molt bé. Després de la pujada forta, ja m’havien avisat que m’anava a avorrir de tant de córrer. Efectivament. Comença un tram de pista que puja i baixa suaument però de manera continua. M’ho prenc amb calma i vaig trotant sense parar. En este tram me trobe un grup d’excursionistes i quan estic adelantant-los, de repent un es gira i amb els braços oberts me diu: “Don David Ferrer!!!”. Un company dels qui anem en estiu a pujar un 3000 estava fent una excursioneta amb amics i me conta que feia 30” que estava parlant de mi. Li havia comentat que segurament jo estaria fent la cursa… i mira per on!! Jaja Estem un ratet xarrant tranquil·lament i me diu que continue, que no vol que perga el ritme. Jo li dic que me queda molt per pedre’l i per tornar-lo a guanyar.. jaja! Els deixe amb un somriure a la boca i m’animen moltíssim. Durant uns quants kms no deixe de pensar amb ells, els ànims, les casualitats…

Estic en el tram més llarg sense avituallaments. M’ho prenc amb calma però sense pausa. Uns kms més endavant me perc en un creuament. És l’únic moment de la cursa que me perc. Crec que fem vora un km de més. Retorne al camí i me trobe amb un xinés que va fent la cursa. La veritat és que hi ha gent de tots els llocs: Finlandia, Xina, Anglaterra, França, Catalunya, Galicia, Andalucia… Vaig un ratet amb ell però note que no va molt bé. (al final farà una hora més que jo). Es desorienta constantment i me pregunta per on. Al final me posse davant i al ratet el perc.

Arribe a l’avituallament de Montmayor. Km 63. Me trobe altra vegada a la xica de Misjueves que m’anima. Descanse un ratet. Xarre amb uns i altres (com si no estiguera en una cursa… jaja!) i continue endavant.

Ara la GR10 continua per una pista i senda prou bonica dintre d’un bosc dens. M’afegixc a un grup de dos xiques i un xic. Una de les xiques ès Rosa Guillamón que la vaig coneixer a Carros de Foc 2011. Rosa té el record en dones de la MiM: 6h 12′ 51”. Tenenmolt bon ritme. Poc a poc però sense pausa. Prenc la mesura i pense: fins que aguante! I poc a poc van passant els kms. El xic va fent la goma i va prou justet. M’ho diu i al poc es queda. En aquell moment parle amb Rosa i li dic que la conec de Carros. Ho parlem durant un ratet i continuem a la marxeta. Me trobe molt bé al rítme que porten… però pense que serà una il·lusió i que al poc no podré seguir-les.

Ja he superat el màxim de kms que havia fet mai. Els 65 queden darrere i continue bé de cames i d’ànims. El genoll de la dreta me dona alguna senyal però res important.

Arribem a Sacañet i pense que ja ha passat el pitjor. Aquest tram el conec perquè el vaig fer fa una setmana. Sé el que queda i m’alegre moltíssim perquè tinc les forces en condicions i els ànims a tope. Sóc conscient que m’ha vingut de luxe trobar-me a aquesta magnífica parella. Es nota que es coneixen i… que són unes màquines!

En Sacañet entrem al local social i ens prenem alguna cosa. Menge alguna cosa de salat (porte tot el dia amb dolç i estic esgotat de tant de sucre), alguna cosa de coca-cola i cap avant. Ixc abans que les meues companyes perquè pense: “Ja me pillaran!”. I de camí poc  a poc caminat, me trobe amb un altre home que també les coneix i compartim les lloances i les virtuts de les que ens pillaran d’ací poc. Estem ascendint a La Bellida, el pic més alt d’aquesta cursa. Camine i camine i porte bon ritme. Arribe dalt a soles i no veig les meues perseguidores. Des del pic de La Bellida fins Canales únicament hi ha baixada i me la prenc amb calma. Les cames encara me responen i vaig gaudint de la senda.

Arribe a Canales, km 85, i me trobe a un amic que al vore’m s’agenolla i diu: “a sus pies”. Me pose a riure i ens abracem. L’alegria que senc és indescriptible. Me trobe bé i estic molt animat. Sé el que em queda i les forces m’asseguren, si no hi ha cap lesió d’última hora, arribar a meta. Mentre xarrem, menge i bec, apareixen les meues salvadores per l’avituallament. Van acompanyades de l’altre xic. Prompte reprenem la marxa.

Continuen portant un ritme suau però intens. Fem l’ascensió a la última pujada del GR10. Ens equivoquem però gràcies al GPS que porta el xic retrobem prompte la senda. Desitgen arribar de dia però el sol s’amaga poc a poc però sense pausa. Arribem a l’últim cim i ens deixem caure per la baixada. Ens queden 7 kms.

La senda baixa i baixa. No sé com ni perquè però les cames continuen acompanyant-me. Tinc forces per baixar, trotant, i poder seguir el seu ritme. La oscura nit ens sorprén a 2kms de meta. Inevitablement he d’encendre el frontal. Ens el posem sense parar i continuem per una senda rebuscada que ja coneixia. Trobem un altre corredor que es coneix de memòria la ruta i ens deixem guiar per ell. Arribem a Andilla i maleim perquè no està ací la meta. Jaja! Ja noens queda res. Eixim d’Andilla, una última pujada i… des d’aquella senda vegem la Pobleta i escoltem la megafonia de meta. 500 metres per una pista asfaltada i ens donem l’enhorabona mentre trotem fins meta.

Ho he aconseguit!! Ens abracem i ens donem l’enhorabona. El megacrack de Misjueves, Vicent Pla, ha arribat el 12 i fa l’entrega de medalles als qui arribem a meta. Ens vegem i ens abracem i ens felicitem. Tots/es estem molt contents. Entre al saló on estan tots els que han arribat i anem saludant-nos els coneguts i preguntat que tal, com ha anat, flipant en les marques dels coneguts i, sobretot, feliços per haver superat esta megacursa.

Me trobe feliç i content. Ha estat un repte que, segurament, no estava preparat per superar. Me feia molt de respecte participar en ell però he sabut regular moltíssim i això m’ha fet recórrer els últims 30 kms amb suficient forces per fer-ho amb dignitat.

El recorregut, la gent dels avituallaments, els/les participants ha sigut tot magnífic. Una experiència increible i meravellosa que ha posat els sentits i les emocions a tope. Gràcies a tots/es els/les que heu estat pendents, pels ànims i per les forces. Estic segur que tots/es també sou responsables d’aquest èxit personal.

Kilian’s Quest Season 3 teaser

(Com wordpress o el meu ordinador no me diexa copiar el video et pose l’enllaç…)

I a partir d’ací i amb els records d’estos dies que seran imborrables… el primer repte que serà el 14 de gener és la GR-10 Xtrem entre Puçol i Andilla. 93kms… És la primera vegada que passe dels 65kms i no sé com me sentaran. M’ho prendré amb calma i xino xano cap Andilla.

L’objectiu: acabar la cursa i poder-ho contar. I si pot ser amb un somriure d’orella a orella, doncs millor!

Que correga aquest vídeo que el nodo de canal 9 no l’emetrà!

Amb aquest alicient i tot i no estar en forma, me vaig apuntar més per fer companyia i “bulto” que per guanyar alguna cosa que no fora un disgust! Jaja

El dia va eixir magnífic per córrer ja que estava núvol i havia plogut la setmana anterior. La fresqueta ens va acompanyar durant tota la cursa. Va ser molt agradable trobar-se amics i amigues a l’eixida i això va fer que estiguera més feliç i animat que altres vegades.

Quan es va donar l’eixida ens vam posar en els primers llocs. El rítme era molt més fluix que en altres curses que havíem fet (per exemple en Catí) i pareixia que ningú es volguera posar davant. Santi i Guillem es van posar en el grup de davant i al km 2 jo ja els vaig pedre de vista. A partir d’ahí, el rosari de l’aurora. Únicament me passaven tots. Com sabia de la pujada al Besori m’ho vaig pendre en calma i vaig anar regulant de manera que al final vaig poder mantindre un ritme molt bo (per a mi!). A més, com al final m’esperava Bernat, els últims kms els vaig fer molt motivat.

Dels Misjueves, Santi anava sobradíssim i al final va quedar 2n Guillem també va fer molt bona cursa i va quedar en un extraordinari 5é lloc. I jo, amb les meues limitacions de sempre, vaig quedar en un meritori 34é lloc, amb un temps de 1h 58′, i més content que les pasqües!