Avui al Levante, apareix una entrevista (meleta pura de dalt a baix) al Botifarra. Els qui son grans no tenen altre remei que fer-se grans. El temps està donant la raó al trellat. El Botifarra s’està fent gran. I encara no ha acabat de crèixer…
cantaor de música tradicional valenciana
Pep Gimeno «Botifarra»: «La cultura dels valencians necessita normalitat i un carro d´autoestima»
Encara que Pep Gimeno, «Botifarra», es defineix com «un cantaor de cançons», ell va prenent conciència que comença a ser alguna cosa més. I ho sap des que va escoltar sonar un mòbil amb una de les seues cançons: «em vaig quedar gelat», diu amb eixa modèstia que l’acompanya tant als escenaris com als carrers de molts pobles en les llargues nits de cant d’albaes.
Ricard Gallego, Xàtiva
-Però el que vosté fa no són coses de vells?
-Si, això em deia el “tio” Vicent, de Torrella, quan jo anava de jovenet a què em contara acudits, endevinalles i cançons populars de la Costera. Em tirava de sa casa dient-me que anara a l’Albereda de Xàtiva a buscar-me una xica ben guapa i deixara de perdre el temps en coses d’agüelos. Però jo, ahi, cabut.
-I com és que el segueixen més els joves que els grans?
-Això m’agradaria saber a mi! Bé, crec que d’això té molta “culpa” el treball que venen fent els mestres i professors a l’escola valenciana. Als col.legis i instituts el valencià és una llengua de prestigi i la normalitat és absoluta, i per això els joves s’acosten a la cultura en valencià sense cap prejudici. Per a d’ells és normal que algú cante en valencià, en castellà, en anglès o italià, tant se val. Els parlars serveixen perquè la gent es comunique. La resta són fabaes per no deixar que el valencià es recupere amb la dignitat que ens meresquem els que el parlem. Encara no sé per què els que mai se’l posen a la boca s’entesten en dir-nos com l’hem de parlar. Xè, que ens deixen en pau!
-El conflicte lingüístic ditxós.
-Quin conflicte? Jo no en tinc cap. Això són romanços. He cantat a tot el País Valencià, Catalunya, Mallorca, Itàlia i, ara, me’n vaig a un festival a Madrid. Jo cante amb el valencià de Xàtiva, com Feliu Ventura o com Raimon.
-El Botifarra, a Madrid?
Ai, redéu! m’hauré de preparar algun verset en “castellano”. Estic tremolant. Els del grup van a bacs quan em senten parlar en “castellano”. Perquè he de dir-los alguna cosa en castellà per fer-los el cul ample, no?
-És incapaç de dir dos frases seguides sense un refrany, una dita o un acudit.
-I què vols! Em vaig criar entre güeles que per dir qualsevol cosa recorrien a una frase feta. Per dir que cadascú és com és deien: “tots d’un ventre i cadascú d’un temple”, o per parlar dels capritxos dels joves: “gent jove, pa blanet”.
-Al seu segon disc inclou un “Vetlatori”. D’on s’ho ha tret?
-Prové d’un ball que es feia a molts pobles de la Costera per a vetllar el cadàver d’un albat, que era un xiquet de menys de quatre anys. La gent creia que si li feien una festa aniria al cel. En aquells temps de fam i de natalitat descontrolada, quan es moria un xiquet deien: «angelets al cel, mares descansades». Encara es diu quan els xiquets no paren de donar febra a casa. Ara és un poc bèstia, però cal pensar que en una casa podien juntar-se 8 o 9 fills i no n’hi havia per a tots. Els vetlatoris no venien bé a l’Esglèsia i el poder els va prohibir, tot i que a la Llosa de Ranes s’han continuat celebrant i a mi m’ho contà la tia Matilde, la soldaeta. A?l’Olleria sé que eren els xiquets de comunió els qui traslladaven el cadàver en cintes al cementiri. Els albats eren soterrats amb la robeta i els seus joguets. I qui no podia pagar-se una tomba, els soterrava darrere de la portella de casa, una costum que s’ha trobat Grècia, ja veus!
-No li ha sorprès tot aquest moviment en torn a vosté?
-M’ha pillat desprevingut, clar. Porte més de 30 anys pegant bacs i del tric al trac s’ha revolucionat tot. Per algun costat havia de rebentar tot açò. La cultura dels valencians necessita autoestima i un carro de normalitat, això és el que veig. Es nota que s’ha format un moviment musical de base, sorgit de les bandes de música, que vol fer coses en la seua llengua amb normalitat i això és el que s’ha de promoure per part dels qui tenen els diners.
-Amb tant d’èxit estarà tocant-los.
-Mira com serà que el disc que estic gravant vaig a pagar-me’l jo amb un prèstec!
-Els bancs els tenen molt fondos.
-Algú caurà, no patisques. I si ix bé i es venen, bo; i si no, que quede com una aportació del Boti al folclore dels valencians. Això s’ha d’agarrar amb paciència, aventar l’aire conforme vinga i quan s’acabe palmes.
-Això si, no deixa de fer concerts i el busquen seguit, seguit?
-No em puc queixar, és veritat, però a molts llocs anem per la gasolina i la paella, eh! Què em fer?, açò està muntat per a quatre.
-Quines coses estan sorprenent-lo del seu èxit?
-Et riuràs, però que crec que l’avanç més important és que les meues cançons hagen arribat a ser “politonos” de mòbil. El vaig sentir perquè el duia un xiquet de nou anys i em vaig cagar damunt. Després, que a un concert d’Obrint a Barcelona, mils de persones canten amb tu La Malaguenya de Barxeta és per a morir-se. O que arribes a Crevillent i que l’entrada siga a 5 euros i s’òmpliga quan pensaves que allà no anava a entrar ni la humitat, són coses que es queden gravades. Però és que a Torroella de Montgrí, a un festival que tots anaven de “pajarita”, Miquel Gil i tota la meua banda muntàrem un espectacle que encara tremole al recordar-lo. Però pense que el més gran és que haja pogut connectar amb la gent menuda i els joves. Són el futur.
Després d’acompanyar-lo en tot aquest procés i transmetre’ns la passió i el coneixement que té per aquest ofici, no podíem acabar el dia sense provar una bona paella a Sueca. I així va ser. Ens vam dirigir a la caseta que tenen i allà mateixa (com fan ells i com han fet les nostres famílies durants molts anys) vam provar la paella del diumenge envoltats de molt bon ambient i aprenent les característiques del cultiu de l’arròs.
Va ser molt gran. Molt, però que molt gran. El passat divendres vaig tindre la grandíssima sort d’assistir a un dels dos concerts presentació del nou treball de 
