RACLETTE

Reclette

La meua germana i el meu cunyat han abandonat una raclette i jo l’he adoptada. Tal qual. Com si fora un fill nou. Tot i la meua nul·la afició al formatge, com aquell que regala pensant en en els altres, me l’he quedat per regalar formatge de raclette a tot aquell que ho desitge.

Anit vam fer la primera cata. Esther va comprar el formatge (jo pose la infraestructura però del formatge que s’encarregue un altre) i jo vaig posar les creïlles de l’Alcalatén (regal de Rocío), verduretes de Fruites i Verdures Sunsi, entrecot (per a mi… per assegurar-me que no passaria fam), vi tinto Coto i vi blanc ecològic. De postres freses i carabassa torrada.

Primer vam fer les creïlles bullides. Durant prou de temps. Aproximadament 45′. Després vam encendre la raclette i quan ja estava calenta vam posar el formatge a les planxetes i poc a poc es va anar calentant. La carabasseta ben tallada i a la planxa. A la part de la raclette que és de pedra, vam posar l’entrecot. Al mateix moment que s’anava fent, ho anàvem traguent i a la boca. Boníssim. Les formatgeres també posaven cara de plaer…

Al final, un molt bon sopar. Facilíssim de fer, sobretot si tens la raclette.

PERÒ QUE TORNE A SUCCEIR.

Normalment escric de dia, quan la llum il·lumina els pensaments. Però aquest post, l’escric de nit, quan les mentides són més creïbles… Les paraules se me cauen pels dits i no puc evitar de donar-les ales. Ací te les deixe. D’ací un ratet me n’aniré a dormir amb algunes cabòries menys… i dormiré millor. Segur.

Acabe de tornar de València. He tornat a 60. A vegades, quan vas més lent arribes més ràpid. O com a mínim, ixa sensació me dona. Venia escoltant Josele Santiago. Las Golondrinas etcétera. La capital no és que m’agrade molt, però per un sopar per a conversar, després de tant de temps, és un motiu irrenunciable.

M’ha caigut entre les mans, per gràcia o per desgràcia, un llibre de Tim Burton. La trista mort del Noi Ostra. Ja te contaré com és. Que conta. Que diu. Que… Un regal és un regal. M’ha fet riure molt. La meua antipatia cap a aquest personatge ha sigut el motiu principal d’aquest regal. Estic segur. He afirmat que ‘cal regalar pensant amb qui es regala no amb un mateix…’ Però no m’han fet cas.

La conversa era a tres bandes. M’han acosat. M’han tocat per baix de la taula. Per dalt. M’han acorralat. M’han fet riure. M’han fet pensar. M’han fet sentir tantes coses que amb aquest post no podria expressar… M’han criticat. M’han dit que me valore molt poc. M’han dit que me prepare… Hem parlat del que hem deixat darrere. Hem parlat de les il·lusions pel que ens ve per davant. Hem parlat de les persones i del sexe. Que va primer? Hem parlat de les parelles. Dels trios. Hem posat damunt de la taula alguns perques. I també, algunes respostes. Hem parlat de les nostres pobreses i de les nostres virtuts. Hem parlat de tot i de res.

I se n’hem anat a casa contents. Feliços d’haver compartit una dolça vetllada. De riure (que ens feia molta falta!). No hem plorat. Però els ulls se’ns han il·luminat més d’una vegada. Encara sentim. Molt bona senyal.

M’he trobat molt bé. Feia temps que no me trobava així… este temps ha valgut la pena. I estic desitjós que torne a succeir. El que siga! Però que torne a succeir.

ENTRE COPES!

Aquesta imatge ja té nom: ENTRE COPES!

Amb l’excusa de beure’ns una botella de vi tinto (en serien més…) Cune Reserva del 2004 vaig tindre un soparet amb 4 personatges. Bego, Esther, Sonia i Rocio al voltant de la taula (amb Esther de chef) vam parlar sobre les nostres coses. I les d’altres…

La conversació va ser distesa i divertida. Destacaré, per lo impactant que me va resultar, un moment de la nit que van parlar sobre aspectes de les dones que la fan més o menys atractiva (segons com es mire…) (jo escoltava perplex…). No entraré en detalls, per no causar-te un trauma irrecuperable (com el que jo tinc ara), però et diré, únicament, que: NO ÉS ORO TODO LO QUE RELUCE!… O NO!

Inclòs amb això, va ser una nit superdivertida. Ho vaig passar d’allò més bé (com de costum) i ja estic esperant el proper sopar amb aquesta gent per passar-ho, una altra vegada, acompanyat d’unes meravelloses persones.

HAMADRIADA

 Els amics del poble tenim la saníssima costum de fer un sopar al trimestre sense la dolcíssima companyia dels nostres fills…

L’Hamadríada va ser el lloc elegit per celebrar l’últim sopar. Un local tranquil. Amb un disseny cuidat, encara que no molt carregat. Un lloc que ja havia provat i en el qual vaig compartir alguna que altra dolça vetlada…

El menú que vam triar va ser el següent:

- Foie de pato con manzana,cebolla caramelizada y gelée de oporto y tempranillo.

- Ensalada de chipirones,gambas y habitas con vinagreta de pistachos.

- Verduras de temporada salteadas al punto con aceite de jengibre.

- Selección de carnes a la parrilla con su guarnición.

- Selección de postres de la casa con su copita de vino dulce.

Va estar espectacular. Tot i la intranquil·litat d’alguns pares per haver deixat la critaura plorant (després no va ser per a tant… és el que té la responsabilitat), la vetlada va ser amena i entretinguda. Entre riures, xarrades, curiositats, política i trencaments de cadira (Anton Anton!) la nit va passar ràpida i divertida.

Algunes de les imatges de la nit són estes:

Els dos vins que ens vam beure (els dos vins, no les dues úniques botelles…) i Anton menjant follaje…

    

El resultat que Anton menjara verdura va ser este:

  

Els pares irresponsables que anàrem al sopar… i els que encara no ho són i ho seran! (les fotos són de baixíssima qualitat…):

    

Després del sopar el que va quedar va ser açò (no quedà ni l’apuntador!):

 

Per finalitzar la nit, els que encara ens mantenim joves vam anar a vore el concert de Bajoqueta Rock al Rock en Fallas. Tot i el pèssim equip de música, Bajoqueta va demostrar que és un dels millors grups en directe. En cadascun dels seus concerts la festa i l’entreteniment estan garantits!

  

Un bon sopar, una bona vetlada, un bon concert, una bona companyia… es pot demanar més?

SOPAR HOMENATGE

La Coordinadora de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Comarca de l’horta Sud, Guaix, va fer entrega d’un guardó commemoratiu durant el sopar celebrat el 15 de febrer al grup de música tradicional Al Tall i a Miquel Gil, ex membre d’aquest grup i actualment un dels valedors internacionals del nostre estimat País Valencià.

L’acte va ser complet i molt ben organitzat. La sala estava plena de personalitats de la nostra cultura, del món de l’educació i de la llengua. Gent que estima el país. Gent que treballa pel país.

Els moments més emotius es van produir en el moment de l’entrega dels guardons. Primer Al Tall i després Miquel Gil es van emportar els aplaudiments més sincers, forts i emocionats de tot el públic. La seua trajectòria ha estat tan llarga i tan identificada amb molts moments del nostre país que resultava molt dolç vore’ls optimistes, entregats i agraïts per aquest guardó que cap persona dels que estàvem allí dubtàvem que de la seua validesa. Tots i cadascun dels que estàvem allí férem sonar les nostres palmes per agrair-los la seua existència.

 Per acabar de donar-los gràcies, un amic seu i que porta la trajectòria per a ser guardonat dintre de pocs anys, Pep Gimeno ‘El Botifarra’, els va dedicar del millor del seu repertori i tots i totes ho vam passar d’allò més bé.

Del sopar diré que va estar molt bé. Curiosament ens va servir un antic alumne nostre. I puc assegurar que ho va fer realment bé.

Una nit màgica. Una gent estimada. Bona companyia. Molt bon ambient. Bon menjar… Que més es pot demanar?

Al bloc de Raül pots vore la seua crònica de l’acte.

ASSAIG I SOPAR…

El passat dimecres vam fer un assaig per tal de preparar les obres que anem a tocar el proper 29 de setembre amb la Banda Juvenil de la UMA.

Paco el taxista es va dedicar a substituir a la gent de percusió… i com podeu vore a la imatge… encara no ha trobat el seu instrument…

Després, el soparot al que vam anar únicament 4 supermembres de la colla… Paco ‘el castellero’, Vicent i David ‘els pastorets’ i Eva ‘la bocairantera’…

Ací vos pengem algunes de les imatges del sopar i que els quatre guardarem a la retina (les imatges i els comentaris que ens vam fer…):

Ara ja entrem en tema… la clotxina d’Eva!!!!

Eva, fent demostració de les seues diferents cares…

El final del sopar… amb els plats quasi acabats…

I la última instantània on ens vam menjar, entre els quatre, la clotxina d’Eva. Paco digué que se la menjava… però que a vore qui era el valent que se bebia el caldo………. ja podeu imaginar el to del sopar… Ens ho vam passar de pm!