L’HAMADRÍADA

L’HAMADRÍADA

Plaça Vicent Iborra, 3 baix esquerra.

46003 Barri del Carme. València

Telf. 96 326 08 91

Un clàssic. De quant en quant vaig i rememore vells i bons moments. L’Hamadríada està situada en un carreró de la ciutat de València.

Ens fallà La Taula de Paula, per motius personals, i a última hora vaig pensar en l’Hamadríada. Un local blanc (sempre l’he recordat així… no sé perquè). Xicotet (Enrico… per a moments romàntics). Aquella nit no hi havia ningú. Vam entrar i pensàvem que encara no havien obert. Però no era cert. Ens vam sentar a la mitat del local. Tapaets.

A l’entrada hi havien dos menús. Un de cinc tapes i postres a 15 euros (crec) i l’altre de tres tapes i un plat a triar entre carn i peix de 22 euros. Vam triar el segon. Ens van traure les tres tapes que ens van agradar molt (sobretot l’ensalada que portava formatge!!) amb sabors intensos i bons per al paladar. De beure un vinet. La curiositat d’aquesta vegada és que vam rebaixar la quantitat a mig litre (encara que l’etiqueta posava de 750…) i vam encertar… l’edat no perdona? De postres també vam poder triar bé: pastís de xocoloata i… formatge altra vegada? Doncs sí… tropecé de nuevo con la misma piedra…

Un lloc tranquil per anar a gaudir de dolces vetlades. L’únic detall que ens va sorprendre va ser el diàleg a viva veu, entre el cambrer i una amiga, sobre la felicitat. Que és i serà… Doncs sí, l’Hamadríada ens va regalar un bon moment de felicitat…

RESTAURANT PATA NEGRA

Restaurant Pata Negra

c/ Barón de San Petrillo, 3 Barri de Benimaclet (València)  

Tel. 96.389.09.54

Per reprendre la nostra activitat gastronòmica (i després d’alguna tentativa de no fer-ho… estem molt ocupats… sobretot algunes…), el 2010 l’hem començat pel barri de Benimaclet. Pilar me va portar al Restaurant Pata Negra. Un local que no et deixa indiferent pel seu disseny interior.

Cal a dir que al google vaig vore crítiques de personatges que havien vingut a este local i deien des de que és un lloc ideal per a nits especials a que els cambrers són uns prepotents…. Per a fiar-se…

Amb aquesta informació vaig entrar un poc amb l’atenció alerta per si un cas. El cas és que ens van atendre molt però que molt bé. En tot moment van ser atents i els plats ens els van portar just al seu moment. En ixe aspecte ens va agradar moltíssim.

Vam demanar dos entrants: una ensalada amb paté d’anec i uns calçots. Pilar no havia provat els calçots i va ser una magnífica estrena. De plat principal ens vam demanar secreto i uns pinxos de carn. Els dos plats també ens van deixar molt satisfets. Per beure, un Bercial, amb una olor i un sabor a vanilla que ens va deixar molt sorpresos.

En resum, ens va agradar moltíssim. Tant el servei com el menjar van estar a l’altura d’un molt bon restaurant. Per a repetir. A més, com teníem ganes de trobar-nos i contar-nos les alegries (aquesta vegada sí!), doncs la nit encara va ser més redona.

APPETITE

Appetite, situat en una perpendicular a l’avinguda Antic Regne de València. Abans era una empresa de catering però s’ha transformat, molt encertadament, en un xicotet i acollidor restaurant de la ciutat de València.

Vam ser tres comensals i vam demanar 5 tapes dentre la selecta carta de tapes orientals, les ensalades, star dishes i i el wok.  Dos postres. Un Potros per beure i aigüeta…

Va estar encertat. Tot i els efectes de la grip i el cansament, ho vam passar molt bé i ens vam anar a casa, sobretot jo, amb la panxa ben plena.

 

IMAGINA…

Imagina que el món de la pilota es revoluciona. Imagina que aquest article és cert. Imagina…

El precio de Soro III es menor al de Genovés

“Genovés ha sido el fichaje más barato de la historia del Valnet, a pesar de sus 73 millones de euros”, asegura insistentemente el presidente de Valnet. La rentabilidad que le sacó quizá justifica esta afirmación, pero con los números fríos en la mano el de Genovés es el jugador más caro de la historia de la pilota, por delante incluso de Soro III.

A precios constantes, es decir, actualizando el precio de la vida, el de Genovés hubiera costado hoy 95 millones, por encima de los 94 millones que se han pagado por el de Massamagrell. Y si en aquel momento la compra de Jose Cabanes se convirtió en la más barata, ¿por qué no puede repetirse ahora la historia?

El presidente de Valnet asegura que ha aprendido de los errores del pasado, pero hay cosas que no va a cambiar de su estrategia. Si entonces casi cuadruplicó los ingresos de marketing del Valnet, hasta 116 millones de euros en la primera temporada, nada le impide ahora intentar lo mismo, sabiendo como sabe que cualquier jugador rinde (económicamente) mucho más con la camiseta de Valnet.

Entre 50 y 90 millones de euros calcula el profesor de Marketing de Esade Gerard Costa que generará Soro III en cuatro o cinco años

Entre 50 y 90 millones de euros calcula el profesor de Marketing de Esade Gerard Costa que generará Cristiano en cuatro o cinco años. El presidente buscará más. Tras la campanada, ahora toca subir los precios de la publicidad, de los derechos de imagen, de los partidos amistosos y de las camisetas (cerca de 1,2 millones de prendas tendría que vender con el nombre del portugués para rentabilizar la compra). La máquina registradora vuelve a sonar y lo hará más cuando se aproveche bien “la marca Soro III”, según Costa, para quien el mayor riesgo es el coste del crédito pedido para pagar la compra.

La causa del presidente de Valnet tiene detractores en la calle y, la próxima semana, en el Parlamento. ICV pedirá que se limiten los sueldos de los deportistas, como en la NBA. Para los expertos de negocios, es demagogia porque la filosofía es: tanto generas, tanto vales.

Quien aplaude es Bancaixa, que tiene en exclusiva en España los derechos de imagen de Soro III en el sector financiero en España.

TAPA2 GASTRONOMIK (i ja en van 2)

L’últim sopar de la 2a ronda de sopars del dimarts la vaig organitzar jo. El lloc triat, després de diverses deliberacions amb la meua assessora (gràcies Esther!), va ser Tapa2 gastronomik.

En un article anterior ja vaig comentar el que m’havia paregut aquest local. Les coses bones continuen existint. Les males, si n’hi havien, han millorat. El tracte amable i natural. L’atenció excel·lent. L’ambient acollidor. La distribució de les taules original. I l’objectiu del local: el menjar exquisit i la beguda encertada totes totes.

El Tapa2 gastronomik continuarà siguent un local guardat a l’agenda dels llocs per a les bones ocasions.

Per finalitzar el sopar, una curiositat: el plateret que portava la taça del café portava inscrita una frase: ‘pequeñas decisiones que hacen grande el mundo’. Sense dubte, una frase exacta per descriure el Tapa2 Gastronomik.

De la companyia d’aquell sopar únicament diré que ha estat tan magnífica com en les anteriors ocasions. El tema principal de la nit, vista la proximitat de les eleccions europees, va ser a qui (collons!) anem a votar. Únicament ens va servir per posar els dubtes damunt la taula. Després del sopar,  Ca Revolta ens esperava per a fer-nos uns gintonics i un regal inesperat: una rosa roja (que Ivan no me va regalar…).

LAIA I PILAR S’ESTIMEN! (i jo també!)

Un dia que vam anar a la platja a pegar una volta en bici vaig fer una sèrie de fotos amb el mòbil nou. D’aquella sèrie d’imatges pensava fer un muntatge d’animació. El meu primer muntatge ací te’l deixe. Els que saben d’aquestes coses opinaran que és molt bàsic. Per a mi, al ser la meua primera creació, n’estic ben content.

De les actrius no vos puc dir molta cosa. Són unes grans professionals. Van deixar tota l’ànima en l’actuació…

Laia i Pilar s’estimen! (i jo també!)

SEU XEREA LOUNGE

El de la imatge no sóc jo. Podria ser-ho perfectament… però no. Podria haver anat a sopar al Seu Xerea… però no. Podria haver gaudit d’ixe plat tan saborós que està damunt de la taula… però no. I si algú diu que ho vaig fer ho negaré rotundament.

La 2a ronda de convidades començà el dijous passat. Ivan ens portà al Seu Xerea. Conegut restaurant molt prop de la plaça la verge. Al costat del conegut han obert el Seu Xerea Lounge. A base de tapes, aquest local ens ofereix quasi el mateix menjar que en el gran però amb un tracte diferent i un preu més reduit.

Havíem quedat a les 21h. Cinc minuts abans jo ja estava a la porta. Com la última vegada que vam quedar, vaig entrar al local i me vaig fer una cervesseta mentre esperava els meus companys de taula i se van enfadar en mi.. me va tocar esperar-los al carrer. Vaig passejar per la façana del local i del Seu Xerea. Vaig recordar que ja havia estat ahí. Convidat, evidentment.

Quasi puntuals, els meus amics de taula aparegueren. Besets. Somriures. I… a vore que ens depararia aquella nit.

Vam demanar 4 tapes (o 5?). Del nom dels plats no et puc comentar res. No tinc ni idea. Del que me va sorprendre del Seu Xerea Lounge és que els plats són molt elaborats. Cada vegada que ens en possaven un a la taula ens miràvem els tres per endevinar quin era. Del sabor dels plats et puc assegurar que no et deixen indiferent. Sabors rics. Sabors creatius. Mescles interessants…

La nit va ser molt interessant. Les dues botelles de vi que ens vam beure (un extra del bon ambient que hi va haver) ens van permetre tindre una conversa distesa. Sortosament vaig participar poc. Les hosties anaven a dreta i esquerra. La meua tasca va ser (sortosament per al meu físic) de mediador. Tot i això, resulta molt interessant veure dialogar les persones. Cada vegada m’agrada més escoltar. Vore les embestides. El tira i afluixa…

Després d’apurar el temps màxim d’estar a la taula, tres hores i mitja després abandonàvem el local amb molt bones sensacions. Havíem creat una vetlada molt dolça. Acompanyant a la que més menja al cotxe, ens va provocar en fer-nos la última. Ivan i jo no tenim maníes. I vam entrar al bar Manola (cadascú que pense el que més li agrade…). Ens vam fer la última entre el fum del local i les últimes explicacions del debat anterior.

Me pareix divertit i curiós que el que va començar de manera completament casual i per coincidències no buscades, estiga creant uns sopars divertits i gastronòmicament sorprenents. Que dure.

Per cert, el que he comentat al principi de l’article és real. Negaré haver participtat en aquest sopar. Tinc la sensació que va ser un somni. Però tampoc estic molt segur…

BOING BOING

Mira que contents i pagats van quedar els meus començals. El Boing Boing ens va obrir les portes per ‘patir’ els seus plats. No ens van deixar en fam ni amb mal sabor de boca. Ens ho vam menjar tot. Més no, perquè no ens ho van traure.

Local acollidor per tindre una vetlada tranquil·la. No hi havia quasi gent. L’oratge i entre setmana no acompanya. Tot i això, les tapes compartides i un vinet aseat fa que la conversa siga entretinguda i la companyia ho passe de luxe. De menjar triarem 5 tapes. Si vols quedar-te ben ple n’hauras de demanar més. Son tapes curtes però ben fetes.

Ja hem fet la ronda. Ara tornarem a començar. Ja t’ho aniré contant. De moment, com he dit, mira que contents i pagats van quedar els meus començals.

EL SALER EN BICI

El Saler sempre ha estat ahí. De xicotet el meu pare ens portava a passejar per l’antic passeig. Agafàvem les bicis i poc a poc féiem costa amunt, costa avall. Des de fa anys que no tornava. Diumenge, dia de descans i d’agafar forces per a la setmana, va ser el dia triat. Pilar: la guia. Laia: l’experiència. Jo: un espectador.  L’oratge no acompanyava, però al final vam tindre de tot.

La ruta la vam començar des del mateix poble de El Saler. Des d’allí vam agafar direcció cap a la costa i després, entre els pins, per una senda tranquil·la, bonica i suau. Entre la gent que passejava i els ciclistes que gasten energia d’entre les dunes. Que si l’Estepa. Que si la Xara. Que si menjar ací o allà. Que si el treball i les ganes… Arribàrem al Casal d’Esplai. No havia estat mai. Allí ens vam apropar a la mar per vore-la i flipar en lo tranquil·la que estava ahir. Unes fotos (a vore quan i com les penge) i de tornada. Vam accedir a la carretera del Saler. Des d’allí, direcció el Perelló per esmorzar. Parada obligada. El lloc triat: Ca Blayet. Després, a bona marxeta i per la carretera que torna al Saler vam biciclejar fins tornar a entrar entre les dunes i passejar-nos fins el punt de partida. Un suau recorregut on vam poder gaudir d’un magnífic dia per fer bici tranquil·lament.

Un bon descobriment.

POBLES ABANDONATS

El dilluns, La Reial Societat Econòmica d’amics del País, va organitzar al Centre Cultural Bancaixa una taula rodona al voltant de la temàtica dels pobles abandonats i les conseqüències en el paisatge rural valencià.

Com a ponents, van participar José Manuel Almerich i Agustí Hernández, autors del llibre ‘Pobles Abandonats, els paisatges de l’oblit’,  i Artemi Cerdà, professor de la Universitat de València.

Artemi Cerdà intentà posar la porció científica sobre la destrucció del sol, tot i que els factors que produeixen aquesta degradació no permeten una avaluació objectiva de les causes. Interessant les dades que aportava sobre la vegetació i el tipus de sol que ens està quedant al País Valencià, després de tants usos que se li ha donat al territori i després dels debastadors incendis dels últims anys.

Agustí Hernández ens mostrà una projecció amb imatges dels diferents pobles abandonats que han anat trobant per tal d’escriure el seu llibre.

Com cada vegada que li pegue voltes a aquest tema, les conclusions sempre són les mateixes, la despoblació dels pobles d’interior no té remei. La qualitat de vida als pobles i les ciutats de la costa són incomparables amb les de l’interior. L’atur afecta moltíssim més a aquestes zones. La climatologia, molta època de l’any adversa, i la poca oferta cultural i social, fan que l’interior tinga vida únicament els caps de setmana i en vacances. A més, les comunicacions tampoc faciliten el trasllat dintre i cap a aquestes zones. A no ser que l’administració apostara fermament per recuperar-les i impulsar tota una sèrie de serveis i condicions per viure, l’interior de les terres valencianes està condemnat a apagar-se poc a poc. I això, serà una de les conseqüències de pèrdua de qualitat de vida en la resta del territori ja que ningú s’encarregarà de mantindre el pulmó de valencià en perfectes condicions.

Temps al temps…