PEPET I MARIETA

Este post està dedicat a Clara i Pere. Ells me varen regalar el cd de Pepet i Marieta “Qui no plora no mama” que m’acompanya aquest estiu. El grup és d’allà prop d’on viuen ells i són molt divertits. A més, esta cançó els ve al pel i al que hem compartit a Benicarló: la mar xica, el willy, el milhord, el arrea-li bona, la sènia (i el que ens queda!), Nicaragua amb l’arbre de la vida i el “dadles las armas…”, l’afició que, per fi, li ha entrat a Clara d’anar en bici per ahí, la tasa del vàter i la pica (…), el café de l’arc, l’habitació de només entrar a ma dreta, els desdijunis, les oronetes i els seus nius, el aní, fotocopí i me’n torní, etc…

Per tot això i molt més que ací no conte, ací teniu esta perleta que m’he trobat furgant per ahí:

Podrien ser els teus ulls,

pero no los tens grossos i marrons,

com qualsevol fill de veí.

Podria ser el teu cul, pero no,

lo tens pla, com s’aixeca la mar de matí.

Podria ser el que dius i com ho dius,

pero ens passem lo dia dient tonteries.

Podria ser el teu monyo,

podria ser el teu cor,

la vergonya que’t carrega de manies!

Diuen que l’amor és cec,

sintonia de mirades, veus i olors

però el que realment jo crec,

És que no hi ha res que l’explique l’has d’emprendre tal com és…

i diuen que l’amor és cec,

sintonia de mirades, veus i olors

però el que realment jo crec,

que no hi ha explicacions que justifiquen les passions!

Me moles que te cagues, me moles perquè si, però per quina raó no teu sabria dir.

me moles que te cagues, me moles perquè si, Per sort l’amor encara no té sentit!

Me moles que te cagues, me moles perquè si, però per quina raó no teu sabria dir.

Podria ser lo teu al·lè, però quan fumes també tens gust de cendrer

Podria ser el teu to de veu, però tu no parles, xilles com un mercader,

Podria ser la teua joventut, podrien ser los teus canuts,

Podria ser la força que’m transmets, la vidilla que me dónes quan te veig!

I diuen que l’amor és cec,

sintonia de mirades, veus i olors

però el que realment jo crec,

És que no hi ha res que l’explique l’has d’emprendre tal com és…

i diuen que l’amor és cec,

sintonia de mirades, veus i olors

però el que realment jo crec,

que no hi ha explicacions que justifiquen les passions!

Me moles que te cagues, me moles perquè si, però per quina raó no teu sabria dir.

me moles que te cagues, me moles perquè si, Per sort l’amor encara no té sentit!

Me moles que te cagues, me moles perquè si, però per quina raó no teu sabria dir.

FESTA SOLIDÀRIA AMB NICARAGUA

M’ho vaig passar de luxe a Benicarló. Sempre que anem ens ho passem de luxe i trobem els moments precisos per a fer, únicament, de tot. Com es pot vore ací, Bernat també s’ho passà molt bé. Una de les tantes coses que férem va ser participar a la Festa Solidària amb Nicaragua. Pere se’n va d’ací uns quants dies i vam anar a col·laborar. La idea molt bona: primer dinaret a base de paella tipical benicarlanda… i després concert amb 6 grups que toquen per la face per la causa. I en van ser 6 perquè van posar límit, si no encara estem allí.

SOBRE LA FELICITAT…

LA FELICITAT. Alguns diuen que no existeix. Altres diuen que són moments. Altres diuen que és una cosa tan llunyana… que no és pot aconseguir. Altres diuen que és el contrari que les desgràcies. Altres diuen que dura poc. Altres que dura molt. Cadascú diu el que li pareix.

Este tema ens ha eixit hui, quan estàvem al Palmar, a la Arroceria Maribel, al voltant d’una paella de marisc i tres roixos mirant-nos… i jo he dit que per a mi això era un moment de felicitat! I punt!

FARIGOLA I MENTA

Farigola i Menta

c/ Padre Méndez, 34

46900 Torrent

Telf. 96 117 72 58

www.farigolaimenta.com

El dissabte un bon descobriment al costat de casa. A Torrent. A la zona de pubs, c/ Padre Méndez, existeix el Farigola i Menta. Un local que ix del que estem acostumats. La decoració no deixa indiferent el vistant. I per menjar, una carta extensíssima en varietat, tampoc deixa indiferent.

Aquest local, gestionat per dos amics de la meua germana, era una sorpresa que tenia la meua germana guardada. Vam triar el primer torn de sopar (el de les 21h… l’altre és a les 23h) i, tot i que vam anar corrent per arribar a hora, l’atenció és bona i es pot sopar amb tranquil·litat. Vam demanar uns entrants de foié que ens van recomanar, una ensalada (boníssima) i després ens vam menjar cadascú un entrepà. Com he dit abans, hi ha moltíssima varietat en entrepans, ensalades… i també en el pa del qual pots triar 6 diferents… inclús sense gluten! Per beure ens vam fer dos vins blancs. un de molt dolç que entrava com la mel (el que pots vore a la imatge) i després un altre del 2008 que ens va recomanar David (l’amo del local) i que també ens va agradar molt tot i no ser tant dolç.

Uns xupitos per descarregar (o carregar… segons es mire) i un cubata al pub que tenen enfront ens va acabar d’arreglar la nit. Alguns vam aguantar millor que altres… serà l’edat?

Un bon descobriment per tornar. I com la companyia també va ser meleta pura doncs… va ser una vetlada realment agradable!

CAPÍTOL I: ROBA PER SER FUMADA

La nit del passat dissabte, Benicarló celebrava Sant Antoni. Pere ens va convidar i allí vam anar. Una de les condicions per anar era portar roba per ser fumada. Perquè? Doncs, perquè a Benicarló la tradició és fer una bona torrada a la porta de casa, del café, de la planta baixa dels amics… on siga, i tot el poble fa olor a fum. Nosaltres vam anar  al café de l’Arq. Allí ens van preparar el que tens a la imatge. El café posava el vi i els calçots. I després, cadascú es portava la carn que desitjava torrar-se. Va ser espectacular. Molt bon ambient. Molta fam… això sí! Uns bons calçots i després bona quantitat de carn… i de vi. I per tancar la nit una (o dos) xotacabres. Que és això? Doncs és una beguda alcohòlica que no me deixen dir-te que porta… et puc dir que està dolceta. I si un dia m’acompanyes a Benicarló te convidaré a una…

ASKATU!

askatu!

Dels encuentrillos m’he emportat una sensació un poc estresant dels efectes que té en els nostres fills els nostres actes. Amb més de 100 persones convivint pots vore i comparar moltes maneres d’educar els fills i les filles. Si el teu fill veu que no et tires al riu perquè l’aigua està molt freda, és molt possible que ell tampoc es tire. Al contrari, si el teu fill veu que superes la fredor de l’aigua del riu i et llances, més fàcil serà que ell també es llance. És un exemple molt simple (i que no serveix per comparar-ho amb la complexitat i duradora educació d’un fill/a) però que a mi m’ha fet pensar. Aquesta imatge que vaig fer allí és com una necessitat. Askatu! Llibertat! Estes dos personetes reclamant això: llibertat! Ser educats sense prejudicis, oberts, que no els neguem la curiositat, que les nostres maníes i barreres no siguen les seues… Askatu!

LA MAR XICA

arròs a banda i fideuà

A Benicarló existeix una platja que es diu La Mar Xica. Allí hi ha, des d’època de Franco, un ‘giringuito’ situat on la llei de costes no permet construir. En ixe ‘giringuito’ es cuinen uns bons plats en un marc incomparable. Els/les benicarlandos/es van allà a degustar-los. Allà on vages, fes el que veges! Ens vam menjar un arròs a banda i una fideuà. La foto del que va quedar, si vols, te la descric: dos paelles amb el fons negre…

21 – 14

2 mans

Lamentable. Una aposta. 2 valents. Una ma esquerra contra les altres dos. Accepte. La seua esquerra era com les meues dos. Exactament iguals. La única diferència era que jo portava la dreta… no sé com definir-ho… feta un desastre amb tant d’esparadrap. Al cas. A 21. La partida al frontó. Des del primer moment marque diferència en el marcador. La seua esquerra juga com la meua dreta. Els dubtes m’ataquen i no hem confie. El seu somriure… i els meus dubtes. A quin sant m’aclame! El frontó aguanta les seues envestides. Les meues també. Les meues jugades (totalment involuntàries!) són contestades amb colps semblants. Els meus esforços per mantindre el pavelló alt es veuen minimitzats pel pilotari que tinc davant. La seua esquerra respon. Massa bé (pense més d’una vegada!). Al final, com passa a la política valenciana, la dreta guanya amb comoditat. Pastoret 21 – Manyà 14. No ho tornaré a fer mai. Crec que hauria d’haver entrenat un poc més. Com en tot. La boqueta tancada i la il·lusió alta. Pagà la cervesa. Per la meua part, encara me fa mal el braç…

CAIXETES

clara i les caixetes

He estat pel nord de Castelló i m’he baixat a casa alguna que altra alegria al cos. D’entre elles, Pere ens ha presentat les caixetes. Les vam provar a Peníscola. Al mateix port. Allà on paren les barcasses per descarregar el peix que acaben de llevar-li a la mar per alimentar els terrícoles. Al mateix port de Peníscola existeix un bar-restaurant, acollidor, xicotet, amb poc lloc de pas, on serveixen, possiblement, el millor peix de tot el poble. La llotja, a dos patades, els queda quasi a la porta. Per tant, no és d’extranyar que tinguen meleta pura en animals marins.

D’entre ells, un que destaca per la seua esclusivitat, poc conegut, però no per això menys saborós, son les caixetes. Una espècie de clotxina però amb aparença de roca marina que conté un secret al seu interior. A part de la dificultat en trobar-les, també destaquen les caixetes per la manera tan peculiar d’obrir-les. Has de trobar la clau d’entre les seues parts. Has de traure la clau. Pas seguit, pots obrir-la i menjar-te el que conté. Un sabor intens que omple el paladar és el que rebràs com a premi. Un descobriment en tota regla! He pogut llegir en un blog (entra, val la pena llegir amb detall el que diu d’elles) que és menjar de llop de mar. Un altra denominació és potes de bacó. Una curiositat més: quan obris la caixeta, la imatge que et trobes recorda molt una part molt íntima de la dona. Que conste que jo no ho vaig dir!

LA PELL FREDA

Fa uns dies vaig acabar de llegir La pell freda d’Albert Sánchez Piñol. Recomanada per la meua germana Clara. Regalada  per Pere. iiieeeeee Pere!!!!

Molt bon llibre. M’ha agradat molt. M’ha enganxat des de les primeres línies. Àgil de llegir. Fàcil de reprendre el fil (quan pares per obligació més que per voler…).

Curiosa reflexió fa a la contraportada: “Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç.”