Una nit d’estes d’estiu, sopant al poble amb la meua cosina Anna, ‘Des de Bremen amb amor’, aparegué mon pare i, sense saber com ni perquè, me vaig trobar enredat en una conversa apasionada i plena de lloances sobre José Saramgo. Anna i mon pare es complaien en compartir textos llegits d’aquest autor portugués i competien per vore qui li dedicava la lloança més exacta. Des d’aquell dia José Saramago passeja pels meus pensaments i he tingut la sort de topar-me amb el seu blog: El cuaderno de Saramago. Ja me n’he llegit uns quants dels seus textos i cada matí espere trobar-me’n un de nou per poder gaudir d’aquest escriptor, periodist i dramaturg portugués.
Mon pare me va fer saber que, arribats a una edat, li havia sorprés molt coincidir amb Saramago amb les coses importants de la vida. Anna hem va transmetre la capacitat que té Saramago, d’una situació absurda o d’una situació el més simple possible, pegar-li la volta i treure una reflexió de lo més interessant.
No sé si arribaré a ser tan admirador de Saramago com els meus dos companys de taula aquella nit. Del que estic segur és que de la seua passió alguna cosa m’ha quedat per admirar Sarmago. Per tant: gràcies!
(la imatge que he triat per il·lustrar aquest article la he treta del col·lectiu Greenpeace de portugal, obrigado!)
