ME CAGUE EN KAGAME

La meua amiga Mercheng m’ha fet arribar aquesta notícia que és de les que creen una mala hostia que no et pots aguantar:

LAS ORGANIZACIONES CIVILES PROTESTAN CONTRA LA DESIGNACIÓN DE KAGAME AL FRENTE DE UN GRUPO DE LA ONU Y SU VISITA A ESPAÑA

Kagame, conocido por su papel en el genocidio de Ruanda, aplaudido por la ONU y Zapatero

La designación por parte de la ONU del presidente de Ruanda, Paul Kagame, como co-presidente del grupo que impulsará el cumplimiento de los Objetivos del Milenio ha levantado ampollas. Casi tanto como su visita a España, prevista el viernes 16, invitado por el que será su compañero al frente de dicho grupo y que no es otro que el líder del Gobierno español José Luis Rodríguez Zapatero. Desde los Comités de Solidaridad con África Negra, que califican a Kagame como “el mayor criminal en activo” se están recogiendo firmas contra ambas iniciativas.

Los Objetivos del Milenio incluyen entre sus buenos propósitos que antes de 2015 hayamos erradicado la pobreza o alcanzado la educación universal, por ejemplo. Pero viendo que se acerca la fecha y que en algunos casos estamos incluso peor, el Secretario General Ban Ki-Moon ha decidido establecer un Grupo de Promoción de los mismos con personalidades que, según dice la propia ONU “se han distinguido por su liderazgo para fomentar la puesta en acción de los objetivos”.

Al frente del grupo está Zapatero y, en representación de los países en desarrollo, Kagame, que además, visitará España el próximo viernes para preparar la cumbre convocada en septiembre en Nueva York. Dos noticias que han causado estupor e indignación entre los Comités de Solidaridad con África Negra (UMOYA) y la Red de Entidades de Desarrollo Solidario, que aglutina a 52 organizaciones civiles. “Tanto esta designación como la aceptación, invitación y recepción española a Paul Kagame, es una gravísima falta de respeto al pueblo ruandés, al pueblo congoleño, a los españoles asesinados, a la Justicia española, a la paz y estabilidad mundial así como a la propia Organización de Naciones Unidas”, proclaman.

Y por algo lo dicen. Como recuerdan las organizaciones en el escrito con el que están recogiendo firmas en contra tanto de la designación como de la invitación, el gobierno de Ruanda que preside Kagame desde 1994 provocó un conflicto armado que causó la muerte de 5 millones de congoloños y dos millones de ruandeses, siendo el más mortífero tras las dos guerras mundiales.

Per signar en contra d’aquest personatge i poder llegir l’article complet entra ací.

NO CORRAS TANTO

La meua amiga Merche. L’altre dia quan la vaig trobar me va mirar en cara d’inquisidora i me va preguntar: ¿a ti que te passa?! Jo vaig flipar en colors. A mi què de què? De tot… què de què? li vaig respondre. I me va relatar els canvis que havia fet al disseny del blog a les últimes tres vegades que havia entrat… cada vegada un canvi!

Arreglat i explicat el que no es pot explicar… me va dir que m’havia enviat este vídeo al feisbuc. Com entre quasi mai doncs no l’havia vist. M’ha agradat moltíssim. Gràcies Merche pel vídeo i pel meló: està boníssim!

LA TAULA DE PAULA

Pintor Vilaprades, 6-8 Bajos
46008 Valencia
Telf: 963.848.948

Per tancar el 2009, uns companys de treball vam decidir anar a sopar a La Taula de Paula.

Aquest Restaurant-Braseria, situat a la ciutat de València, ja havia estat visitat per nosaltres en una altra ocasió i, tot i que el preu ens va parèixer un poc elevat, el lloc, el servei i el menjar reclamaven fer una repetició.

Per començar vam tapar tres o quatre entrants (que ara no recorde…) que ens van omplir prou. Però, de plat principal, carnívors que som uns, i que son altres, vam demanar tres entrecots i un de chuletillas de cabrito lechal. Meleta pura. Per beure un Sybarus. I després un altre. Jo me vaig demanar postres (per si hi havia algun espai sense menjar…) i els carajillos i els xupitos corresponents.

Una vetlada fantàstica en un lloc molt agradable per sopar. El preu me va parèixer un poc elevat, però les dues botelles de vi tenen el que tenen…

Per tancar la nit ens vam dedicar a jugar al billar i tancar pubs, jugar al billar i tancar bars… i agafar forces amb gin-tonics i mojitos… i temps vam tindre per a riure, riure, riure, riure i riure. N’haurem de fer una altra, no?

IVAN I CASA RIPOLL

Les ocasions venen quan venen. Benvingudes! Però no sempre arriben en el moment en que les desitgem. No és el cas que passe a contar.

Des de fa un temps un amic col·labora en una organització que envia assessors a Amèrica del sud per ajudar diferents candidats en eleccions o en la pròpia gestió d’algun ajuntament, demarcació, país o el que siga. Les ocasions venen quan venen. La ocasión la pintan calva diuen. A Ivan li va arribar el moment. La ocasió que desitjava li havia caigut entre les mans. El moment desitjat? Des del moment que me va preguntar jo que faria si fora ell, les meues paraules no podien dir-li altra cosa que avant! Amb la meua tradicional irreflexió li vaig dir que se n’anara. Les ocasions venen quan venen i ja tindrà temps d’arrepentir-se de no haver-ne aprofitat altres.

Sortosament per a ell va decidir anar-se’n. Aprofitar aquesta oportunitat per vore món i per ajudar els altres. I de pas, coneixer-se a un mateix (que no és poca cosa!) i tirar endavant amb aquesta meleta que li ha regalat la vida.

Acabe de parlar amb ell i m’ha vingut a la ment la nit abans d’anar-se’n. Celebràvem que un amic se n’anava a viure un dels seus somnis. Un dels seus somnis se li feia realitat. La festa va estar al nivell de la celebració. Ens portà a Casa Ripoll, al passeig marítim de València. Li vam dir adéu amb la panxa ben plena i un somriure a la boca. Quin millor adéu?

RESTAURANT ORSON

A vegades sol passar que quan menys ho esperes et trobes immers en una de les vetlades més divertides que havies pogut imaginar. El context no era molt propici. Dimarts per la nit. València. Febrer del 2009. Plou. A nosaltres ens dona igual. Havíem quedat per sopar. Motiu? Ens fa falta un? Doncs això. No. (realment ens havien deixat tirats a Ivan i a mi. Ens està passant massa vegades i ens estem acostumant massa fàcilment).

Ivan i jo vam decidir anar-nos-en a sopar. Li ho vam proposar a Merche i no es va poder resistir al nostre encant.  Ens venia de gust sopar junts. Xarrar. Discutir. Compartir opinió. Compartir com els/les dotors/es. Riure. Menjar. Beure.

Ivan ens va portar al Restaurant Orson. Prop del mercat d’abastos de València. Un lloc acollidor. Encara que estàvem pràcticament a soles. Vam picar papes artesanals, Sepionet de playa con habas, Hojaldre de setas i Gambas al ajillo con pimientos del piquillo. De plat interessant ens vam demanar dos entrecots (un per a Ivan i un per a mi… no penses malament!) i Merche Corder de l’Alt Palància. Per beure un Sybarus. Per tancar la nit, tres sorbetes de mandarina. Estava tot molt bo. Ens ho vam menjar tot. No va quedar ni l’apuntador. La dolorosa ens va ensenyar dos números molt bonics… Un poc massa car per al meu gust. Però va estar tot de luxe.

Després uns gin-tonics per rebaixar grases i digerir millor el sopar. Unes partides al billar on vaig poder desenvolupar totes les meues habilitats. I després, poc a poc i com vam poder, ens vam anar a casa amb la sensació d’haver passat una de les millors nits que recordem. Ens vam gitar prompte… segons com es mire…

Si esta és la tendència per al 2009… mare mare! Este matí ja m’han explicat la cara que feia… Però ha valgut la pena. I tant!