Els meus pares celebren avui, 19 d’octubre, que fa 40 anys (únicament 40 anys!) es van casar. Fàcil de dir-ho. Jo no vaig arribar ni a 10…
Ací et deixe a mon pare somiant. Somiant amb tot allò que un dia va desitjar i que la vida, poc a poc, ha anat posant al seu lloc. Somiant amb desitjos de felicitat per a, entre altres, nosaltres, els seus fills. També per aquells/es que ens acompanyen en aquesta vida. Somiant amb el mateix que somiarà ma mare (encara que no faça siesta).
Estava pensant en el dia de demà quan he reflexionat que als blogs no parlem mai dels nostres pares. Confese que mai he publicat res sobre els meus pares. Després de vora dos anys d’escriure en blogs és com si no existiren. Com sempre estan ahí. Com sempre estan quan et fan falta. És complicat entendre’ls. Tanta dedicació. Tant de temps dedicat a nosaltres. Tants esforços. Tantes lluites. I nosaltres, fent-los la vida complicada… Ho vaig començar a entendre quan va nàixer Bernat. Però els continue admirant. Els continue estimant.
Els continue estimant cada vegada que els mire els ulls en el segon abans de saber que arriba Bernat. Els continue estimant tot i que, per culpa de Bernat, he passar a ser un segon plat. M’enfade cada vegada que li permeten coses a Bernat que a mi no me permitien… Però els ho perdone quan veig a Bernat mirar-me amb un somriure d’orella a orella diguent-me: ‘jo sí i tu no! .. jajajajajaja!’ I ells me diuen: ‘ell no és el nostre fill’‘ Un raonament aplastant!
Com deia aquell mafiós amb la veu rasgada: ‘La familia és la família’. I que dure sempre! De la meua no tinc cap queixa. Son qui son. Son com son. I que no me’ls canvien.
El millor d’estos 40 anys és cadascun dels dinarots que ens hem pegat celebrant-ho. Demà un altre. Ja te’l contaré!
