La ruta anava prenent forma. Després d’estar dos dies a França amb alt risc de plutja, tronada, llampecs, etc… vam decidir no tentar tant a la sort i ens vam anar al Vall de Pineta. Luis volia canya i vam decidir pujar el Cilindre de Marboré des de la mateixa Vall de Pineta. L’ascensió més normal (algo anormals sí que estem…) va des de la Vall d’Ordesa. Des del refugi de Goriz es realitzen quasi totes les ascensions al Cilindre i al Perdut. Però com alguns teníen més ganes de caminar que de viure vam decidir pujar des de Pineta. Una espineta clavada des de l’any passat que no ens havíem llevat… intentaríem llevar-nos-la enguany.
Per a ser la ruta més llarga vam decidir eixir més tard. Extrany veritat? Doncs així va ser. A les 8h del matí eixiem i als 10′ Guillem tornava a per les ulleres. Bon començament. A les 8’20 començava la ruta. Sense miraments Guillem marcava un ritme constant i intens. Per a mi (ho vaig notar després) era massa intens. No paràvem quasi res. A beure un poc als riuets i a poc més. Ni fotos ni res.
Dos hores després d’haver començat ja estàvem al balcó de Pineta. El dia d’abans ens havíen dit que en 4 o 4 hores i mitja arribaríem al balcó. Alguna exlicació més de com vam anar?
Jo ja pensava que pujaría un tros més i m’arretiraria. Però vam continuar. Ara ens quedava el més tècnic. La neu apareixia sense contemplacions. Com els dies anteriors, en principi no feia falta els crampons. Tot i això, els portàvem a la motxilla per si un cas. Els primers trams de neu els passem amb atenció però sense dificultat. Arribem a la primera trepa. Pensàvem que ens faria falta corda però no és així. La pugem i continuem tranquil·lament per la neu. La pendent es fa forta. El cansament ataca cadascun dels meus músculs. Les forces justetes. Els passos mesurats. El ritme cardíac… ai mare el ritme cardíac! Poc a poc anem pujant. Luis i Guillem no paren de parlar. Jo no tinc forces ni per a quasi respondre. Me ve justet per a demanar clemència…
Arribem al collao que hi ha entre el Perdut i el Cilindre. Allí dimiteixc. Assumixc el meu any de vividor. Els meus sopars. Les meues alegries. Però els meus companys d’ascensió no es rendeixen. Me diuen que ja estic allí. En una hora o tres quarts estic dalt. No m’ho crec (evidentment!). Però tot i això… continue. No me preguntes perquè. No ho sé. Però continue.
Baixem una divertida pedrera. Arribem a un llac mig gelat i mirem el que ens queda. Una ascensió per un torrent que primer és pedrera espectacular (on se’ns esbaren les botes entre les pedres) on cada pas avancem i retrocedim… i després un tram de neu on ens hem de posar el crampons i utilitzar els piolets. Massa pendent. Les parades me van de luxe. Descanse. Respire. Reflexione. Busque forces on no n’hi han. Passem el tram de neu. Poc a poc. Molt poc a poc. SEnse mirar altre lloc que les petjades que m’han deixat marcades a la neu Guillem i Luis. Arribem al final del tram de neu. Allí Guillem i Luis s’han llevat els crampons i han pujat un turonet. Diuen que és un altre 3000 a la butxaca. No sé ni com es diu. Ni m’importa.
Recollim el material i continuem l’ascensió. Ens falta una trepa que tècnicament no requereix molta habilitat però que pel cansament ens pot resultar dificultosa. Luis ens obri camí i Guillem i jo passem sense complicar-nos molt. Ja ho tenim fet. Ara ens queda una llometa i prou. Poc a poc. Molt poc a poc ens arrastrem per la llometa i al final, sense forces per somriure, arribem al Cim del Cilindre de Marboré. Un paisatge indescriptible ens espera. Les emocions, el cansament, els sentits… estan en un estat desconegut. Tot és nou. Tot és bonic. Allí estem. Ho hem aconseguit! Ara sí! El Cilindre a la butxaca! 3335 m. als meus peus!
Sé que és el cim que més m’ha costat de pujar. Sé que he superat molts aspectes de la muntanya que desconeixia. Sé que he viscut i m’he viscut. Fins ara (4 dies després de l’ascensió) encara patisc físicament l’esforç realitzat. Els pensaments són purs. El que senc està al seu lloc. Però ha estat un esforç elevat. El que més me va cansar va ser el no parar. El ritme intens… I sobretot que no he fet absolutament res d’esport aquest any. El meu cos ho ha notat. Hauré de reconèixer que l’edat va passant factura? No m’importa. Però bé. Vaig arribar i ja he tornat. I ho he passat de luxe.
Per a l’any que ve no sé on ens deixarem caure. Alguns diuen Mont Blanc. La cima mítica dels Alps. Falta un any. M’ho prendré amb calma però me prepararé un poc més que enguany. Menys és impossible…
Luis i Guillem han estat molt bons companys d’expedició. Bona gent. Amb el seu coret (Luis li costà, però ens el va mostrar al cim del Cilindre…). Tot i el nivell físic tan desequilibrat crec que ho hem passat els tres de categoria. Segur que n’hi han més com aquesta…
