Un dijous qualsevol: 10’30 esmorzar. 11’30 excursió al castell de Serra. 12’30 cerveseta a la piscina de Serra i bany. 14’00 dinarot a ca Granero. 18h cap a casa a dormir sense sopar…
A ca Granero, si ens haguera cuinat també la cadira ens l’hauriem menjada molt a gust!
Els meus amics d’Alcàsser, Guillem i Loli, ja són pares. Després d’estar més dies dels que tots/es volguérem a l’hospital, per fi han arribat els tres a casa en plena forma. Per fi els amics ens anem apropant per felicitar-los, donar-los besets i abraçar-los… als 3! El xiquet es diu Quim (a mi el nom m’agrada molt). Una anècdota: de moment els del registre ja han clavat la pata al llibre de familia! Con aspanya hemos topao! Segons document oficial el xiquet es diu Quim Torrent y Company. No me jodas Rafa!
Al cas. Per si me denúncien els pares, no he penjat la foto de la criatura. Però et puc assegurar que és guapíssim. Com diuen per ahí, ‘el xiquet ve amb un pa baix del braç’. En el cas de Quim ha vingut amb un plat baix del braç. Ací et penge una altra foto que vaig fer el mateix dia que vaig anar a vore Quim. Es tracta d’un dolç (et puc assegurar que és dolç!) típic d’Alcàsser. És el plat de Gloria. Jo no el coneixia. El vaig provar allí per primera vegada. Dos cullerades i la boca pastosa a més no poder. Està dolç… ai, vull dir que esta bo. Són curiositats dels pobles que jo no sé perquè estan però en cada poble hi ha un plat típic. Doncs això, Quim ha vingut amb un plat de gloria baix del braç…
Des d’ací (i des d’on estiga) felicitats per al Quim, Loli i Guillem. Els desitge molts bons moments.
(de moment a passar son!)
El passat pont de maig, per poder agafar forces per al que ens queda de curs vam decidir passar uns dies a l’aldea de La Llèqua, situada al terme municipal de Morella. El dimecres per la vesprada, apurant els primers minuts del ponts, vam agafar la fragoneta i ens vam dirigir cap allí Guille, Loli, Vicent i jo. La primera parada la vam fer als Ibarsos per comprar carn (xixi!) a base de bé. Allí se’ns van unir Maite i Vicent Torrent.
La casa, propietat de Vicent Torrent, gaudeix d’un paisatge típic del Maestrat. Camps de cultiu de cereals, ramaderia extensiva de vaques braves i no tan braves, cabres, ovelles, porcs senglars, etc…
Aquest pont es produïa a La Llèqua dos fets d’importància vital per a aquestes cases al llarg dels anys. Per una part el dijous hi havia una processó des de l’església fins el Peiró que està a l’entrada de l’aldea. Per una altra part discorre per aquelles terres la Romería de Catí a Sant Pere de Castellfort.
El dijous vam poder com es transforma la vida d’un poblat que durant l’any no té cap habitant i que aquell dia arribà a tindre 400 persones. La veritat és que va ser sorprenent. De bon matí hem vaig sorprendre perquè no hi havia absolutament ningú. Però poc a poc, van anar arribant cotxes i més cotxes, gent i més fins que arribarem un punt on estàvem realment cansats de l’aglomeració. Havíem vingut a passar uns dies tranquils però ens va desbordar aquesta aglomeració que, realment no esperàvem. Maite va viatjar fins Tortosa per recollir a les dolces perletes que són Anna i Andreu… Des d’aquell moment el cap de setmana va ser un no parar…
La processó va estar molt curiosa. Vaig grabar un video que el youtube no vol acceptar… temps al temps.
El divendres vam anar a gastar-nos els quatre duros que tenim a Villafranca del Cid. Al poble existeix una tenda d’estes que es creen ara per l’interior de les nostres terres, on els preus són tan competitius com els d’Andorra fa uns anys… Vam visitar el poble per fer algunes compres necessàries i després vam anar a passejar pels bonics carrers de Iglesuela del Cid. Bonic poble. Diuen que és el que més construccions de pedra seca de tota Espanya. Diuen. Allí vam trobar a Anton, Anna i Aitana que ens van acompanyar durant el dinar.
També vam triar anar aquest pont perquè per allí discorre la romeria que va de Catí a Sant Pere de Castellfort.
Si el dijous va ser sorprenent, la fe mou muntanyes, el dissabte encara va ser més sorprenent. 1000 persones aproximadament, van participar a la romería que uneix Catí a Sant Pere de Castellfort. Per la Llèqua, ens vam sorprendre perquè, a més dels participants a peu a la romeria, també participaven a cavall i en van passar vora un centenar. Anna i Bernat, que estaven amb nosaltres, van flipar en colors ja que, segurament, no havien vist mai tanta gent a cavall junta!
Després vam fer un dinar al solet imitant els antics habitants de l’aldea (els teníem al costat i vam comprovar que bé s’ho passa la gent vora taula!).
Per la vesprada (únicament vam tindre una hora per dinar!) els peregrins van eixir en marxa per continuar la seua peregrinació. El camí que els quedava era llarg i el sol els feu bona companyia al llarg de tota la jornada.
De la resta del pont puc afirmar sense equivocar-me que ens ho hem passat d’allò més bé. La companyia ha estat meleta pura, els menjars han estat saborosos i divertits, amb converses amb persones que, en principi, ni tan sols coneixíem… però que semblant visió que tenim del país!
Un pont agradable. Tranquil. Seré. Dels que fan oblidar les penes i carregar les piles per enfrontar-se al dia a dia. Enveja dels que van poder viure per aquelles terres (tot i les dificultats evidents!). I ganes de tornar per poder viure alguna experiència semblant…
Els meus amics Guillem i Loli s’animaren a fer-me un regalet després d’haver passat uns dies a la Llaqua.
El regal era un disc de Dani Miquel (uns dels comentaris que podeu llegir és seu!). El disc era el de Triquiliso. Meleta per als sentits feta des de casa nostra.
Hi ha una cançó que ens va entrar a tots i totes per l’oïda (serà que ens la van fer escoltar unes quantes vegades seguides?). La Mata de Fenoll és facilíssima de recordar, sobretot la tornada, i la lletra no té desperdici.
Vaig pensar que aquest blog donaria la benvinguda a cada estació amb part de la lletra d’aquesta cançó.
Doncs bé, a la primavera li donem la benvinguda amb aquestes boniques paraules:
Ella i ell
Un airet ben dolç
Em diu que avui
Ens trobarem tots dos
Una llum ben clara
Em diu que ara
Ens veurem la cara
Un cantar molt sorollós
Em diu que sempre
Ens alegrem molt
M’estire, m’allargue
Em lleve la pols
Em vesteix amb flors
De color groc
Sóc
Mateta de fenoll
Un batec pujat de to
Em diu que estic
Content i també nerviós
Un deliri tendre i mans
Em diu que arriba
El temps de l’embriac
Un esclat ple d’espera
Em diu que sóc
L’amant de la primavera
La mata de fenoll.
La Coordinadora de la Trobada d’Escoles en Valencià de la Comarca de l’horta Sud, Guaix, va fer entrega d’un guardó commemoratiu durant el sopar celebrat el 15 de febrer al grup de música tradicional Al Tall i a Miquel Gil, ex membre d’aquest grup i actualment un dels valedors internacionals del nostre estimat País Valencià.
L’acte va ser complet i molt ben organitzat. La sala estava plena de personalitats de la nostra cultura, del món de l’educació i de la llengua. Gent que estima el país. Gent que treballa pel país.
Els moments més emotius es van produir en el moment de l’entrega dels guardons. Primer Al Tall i després Miquel Gil es van emportar els aplaudiments més sincers, forts i emocionats de tot el públic. La seua trajectòria ha estat tan llarga i tan identificada amb molts moments del nostre país que resultava molt dolç vore’ls optimistes, entregats i agraïts per aquest guardó que cap persona dels que estàvem allí dubtàvem que de la seua validesa. Tots i cadascun dels que estàvem allí férem sonar les nostres palmes per agrair-los la seua existència.
Per acabar de donar-los gràcies, un amic seu i que porta la trajectòria per a ser guardonat dintre de pocs anys, Pep Gimeno ‘El Botifarra’, els va dedicar del millor del seu repertori i tots i totes ho vam passar d’allò més bé.
Del sopar diré que va estar molt bé. Curiosament ens va servir un antic alumne nostre. I puc assegurar que ho va fer realment bé.
Una nit màgica. Una gent estimada. Bona companyia. Molt bon ambient. Bon menjar… Que més es pot demanar?
El dissabte per la nit actuava Xavi Castillo a la casa de la cultura de Picassent. Per als que l’havien vist més d’una vegada l’actuació va ser una més del Xavi. Per a mi, que únicament havia vist algun escena solta d’ell, va ser una actuació sorprenent i enèrgica on el recurs del sexe i la crítica al pp estan a l’ordre del dia. Vaig riure sense parar. Una darrere de l’altra les burles van ser constants.
Segons vaig escoltar dir a un director de cine amb prestigi, reflexionar sobre els motius pels quals les pel·lícules atrauen tant els espectadors (sobretot les bones pel·lícules), ell afirmava que resultaven atraients per la facilitat en la que els espectadors es senten identificats amb el que estan mirant. Quan més identificats estiguen major grau de satisfacció tenen. no diré que no és cert. A mi hem passa. A l’actuació de Xavi Castillo ho vaig notar. Tu que me coneixes sabràs que l’humor ha estat, està i estarà en la meua manera de relacionar-me. El sexe sempre ha estat un recurs fàcil.
Per aquests dos motius me va agradar l’actuació del Xavi Castillo. Primer per fer-me-ho passar molt bé. I segon per sentir-me identificat. Cosa que m’ajudà a conèixer-me més. A mi i als altres.
Després vam anar a sopar a un bar de Picassent que es menja molt bé i que té molt bona relació qualitat preu. Tot i fer-nos esperar 30 minuts (és el que tenen els bons bars… solen estar plens) va valdre la pena. A les 23 hores Gele, Guillem, Laia, Loli i Vicent ens sentàvem a sopar, primerament unes tapes tradicionals (braves, tellines, sèpia i xampinyons) i després uns saborosos entrepans. El meu de ternera, alls tendres i creïlles fregides. Tot regaet amb cervesa. Després carajillo i copa (faltava el puro i la xica de duro!).
Per finalitzar la nit faltava la última copa de verí en casa dels de Picassent… del de Picassent. Una bonica i antiga casa. Espaiosa. Blanca. Amb les bigues a la vista. Amb les grietes provocades per de l’edat i les obres dels voltants (com les que tenim els humans!) repartint-se per algunes de les seues parets. La terrassa no podia portar-nos a un altre lloc que no fora la nit estrellada. Que mala és l’enveja!
Allí vam parlar de banalitats. Sobretot del que ja ens havia passat feia anys. La memòria és selectiva. No hi ha cap dubte. Molt bona companyia i una dolça i cansada conversar. Des d’allí, tan ràpid com anava el cotxe (i la xiqueta estava dormint…) ens vam anar a somniar cadascú al sa casa.
Mentre escric aquestes paraules escolte les notes de l’últim disc que m’han portat els reis: Triquiliso de Dani Miquel. Com me va dir el rei que me’l va regalar (millor dit: la reina…) és ideal per a llegir. Amb volum baix. Amb les cançons que té sense lletra. La música de Dani acompanya molt bé les lletres de qualsevol lectura… i de qualsevol escrit.
Com aquest!
Convidats per una parella d’amics, que cada vegada ho som més, els últims dies del 2007 vam disfrutar de la tranquilitat d’una aldea de Morella anomenada La Llèqua.Abraham, Bàrbara, Guillem, Loli, Vicent i jo vam passar quatre dies junts compartint vivències, coneixements i, sobretot, riguent-nos uns dels altres (uns més que altres… cabrons!).
El primer dia vam anar a Morella (ja que santa Bàrbara encara no hi havia estat) i vam pujar pels seus bonics carrers fins el punt més alt del castell. Entre tigres, batalles, aplecs dels ports… aquest poble vibra amb la seua historia que és també la del nostre País. El dinaret va estar, com no podia ser d’altra manera, de categoria!
El dia següent, després que el nostre cos intentara digerir la torrada de carne que ens vam fer la nit anterior, vam visitar una zona propietat de la fundació Bancaixa on vam poder vore un bosc de roures centenaris impressionants.
Per la nit, Ares del Maestrat ens esperava per a festejar la commoració del 300 aniversari de la crema del poble, un 29 de desembre del 1707. Aquella nit, vam sopar amb tots els habitants d’aquest xicotet poble, dels massos i també dels que s’aproparen dels pobles del voltant. El sopar va ser molt tranquil (potser massa per a nosaltres… acostumats a un ritme més frenètic). Després de plenar l’estòmac, Tres fan Ball i Pepet i Marieta ens van fer moure el cos… tot i l’edat que ja ens va fent pensar-nos alguns moviments…
Han estat uns dies de descans i de riure entre amics i amigues. Molts bons dies per a reprendre la vida quotidiana que m’ha rebut molt bé i que m’ha fet passar un tranquil, sentit i acollit cap d’any… Però això ja serà un altre article.
Per vore les imatges clica el següent enllaç: 
