Category Archives for lectura

ADÉU SARAMAGO.

Avui, 18 de juny del 2010, ha mort José Saramago. L’escriptor que vaig descobrir gràcies a bona part de la meua família i que m’ha fet envejar la força d’una persona que ha estat crítica i reflexiva (les dues amb la mateixa proporció) sobre la societat, el sistema capitalista, el ser humà, deu i tot el que passara pels seus ulls…

Se n’ha anat i no tornarà. Ens ha deixat els seus llibres perque va ser la seua passió ja que, com ell va escriure, empezar a leer fue para mí como entrar en un bosque por primera vez y encontrarme de pronto con todos los árboles, todas las flores, todos los pájaros. Cuando haces eso, lo que te deslumbra es el conjunto. No dices: me gusta este árbol más que los demás. No, cada libro en que entraba lo tomaba como algo único.

Ens ha deixat la responsabilitat d’afrontar el que passa: Las miserias del mundo están ahí, y sólo hay dos modos de reaccionar ante ellas: o entender que uno no tiene la culpa y por tanto encogerse de hombros y decir que no está en sus manos remediarlo —y esto es cierto—, o bien asumir que, aun cuando no está en nuestras manos resolverlo, hay que comportarnos como si así lo fuera.

Ens ha deixat la il·lusió i les forces per viure cada minut com si tinguera un valor inquantificable: Todos los días tienen su historia, un solo minuto daría para contar durante años, el mínimo gesto, el desbroce minucioso de una palabra, de una sílaba, de un sonido, por no hablar ya de los pensamientos, que es cosa de mucha enjundia pensar en lo que se piensa, o se pensó, o se está pensando, y qué pensamiento es ese que piensa el otro pensamiento, no acabaríamos nunca.

I ens ha animat a continuar pensant per arribar algun lloc, creo que en la sociedad actual nos falta filosofía. Filosofía como espacio, lugar, método de reflexión, que puede no tener un objetivo concreto, como la ciencia, que avanza para satisfacer objetivos. Nos falta reflexión, pensar, necesitamos el trabajo de pensar, y me parece que, sin ideas, no vamos a ninguna parte.

Des del 18 de maig, fa exactament un mes, el seu blog-quadern l’actualitzava la Fundaçao José Saramago. Ja no era ell qui, de primera ma, ens contava les seues reflexions sobre la rabiosa actualitat. Jo que el seguia i tenia l’enllaç a la vista, no vaig caure en aquest detall. Supose que la malaltia ja el tenia atrapat i va ser una maner de donar-li continuitat. He continuat descobrint aquest magnífic escriptor i, espere, poder-lo continuar descobrint.

A la web de la fundació he pogut llegir:

Hoje, sexta-feira, 18 de Junho, José Saramago faleceu às 12.30 horas na sua residência de Lanzarote, aos 87 anos de idade, em consequência de uma múltipla falha orgânica, após uma prolongada doença.
O escritor morreu estando acompanhado pela sua família, despedindo-se de uma forma serena e tranquila.

Fundação José Saramago
18 de Junho de 2010

ALBERT ESPINOSA

Ahir, mirant les notícies de La2 (m’encanten i mai les veig…) van acabar l’entrevista amb un personatge que me va encantar: Albert Espinosa. Actor, autor teatral, guionista i director de cinema i teatre, l’Albert Espinosa és un narrador d’històries positives i plenes d’optimisme, que conviden a reflexionar sobre la vida. A La2 Presentava la seua nova creació: ‘Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo’. Un llibre sobre el sexe i l’amor… no et puc contar més perquè no l’he llegit però ja t’ho contaré.

El tal Albert Espinosa, durant la seua adolescència, va tindre 3 càncers que va poder superar però que li han deixat marques físiques. Entre altres, li van haver de tallar una cama… i d’això conta anècdotes optimistes i històries que li han portat a vore la vida de manera positiva (increible pero cierto!).

Buscant a l’enciclopèdia electrònica, a una que es diu google, he trobat una entrevista que li fa el Buenafuente. Dos cracs parlant, el resultat: interessant:

La seua historia la conten a la pel·lícula ‘Planta 4a’, dirigida pel magnífic Antonio Mercero i superinterpretada pel Juan  José Ballesta.

I per si açò fora poc, ací et deixe el trailer del llibre (el primer que veig en ma vida!):

CAÍN DE SARAMAGO

Portada_Cain_nueva_novela_Jose_Saramago

Demà es publica la última novela de José Saramago. Com ja et vaig contar ací, aquest escriptor ha creat una pasió, desconeguda per mi fins fa poc, entre alguns dels meus familiars més propers. La passió s’ha traslladat a l’àmbit intern i per e-mail ens hem fet ressó d’algunes lectures i vivències que ens ha transmés el Saramago.

Demà serà un dia gran per a nosaltres. I per obrir boca ja li podem pegar una miraeta al primer capítol de Caín: Capítol 1.

JOSÉ SAMARAGO

jose-saramago

Una nit d’estes d’estiu, sopant al poble amb la meua cosina Anna, ‘Des de Bremen amb amor’, aparegué mon pare i, sense saber com ni perquè, me vaig trobar enredat en una conversa apasionada i plena de lloances sobre José Saramgo. Anna i mon pare es complaien en compartir textos llegits d’aquest autor portugués i competien per vore qui li dedicava la lloança més exacta. Des d’aquell dia José Saramago passeja pels meus pensaments i he tingut la sort de topar-me amb el seu blog: El cuaderno de Saramago. Ja me n’he llegit uns quants dels seus textos i cada matí espere trobar-me’n un de nou per poder gaudir d’aquest escriptor, periodist i dramaturg portugués.

Mon pare me va fer saber que, arribats a una edat, li havia sorprés molt coincidir amb Saramago amb les coses importants de la vida. Anna hem va transmetre la capacitat que té Saramago, d’una situació absurda o d’una situació el més simple possible, pegar-li la volta i treure una reflexió de lo més interessant.

No sé si arribaré a ser tan admirador de Saramago com els meus dos companys de taula aquella nit. Del que estic segur és que de la seua passió alguna cosa m’ha quedat per admirar Sarmago. Per tant: gràcies!

(la imatge que he triat per il·lustrar aquest article la he treta del col·lectiu Greenpeace de portugal, obrigado!)

LA FIESTA HA TERMINADO

parejas

De repent un es veu a l’espill i es pregunta: allò que veig és el que volia ser? Evidentment ve un cansament per l’edat. El sexe apareix com un arma de salvació. Els personatges tiren endavant, amb els seus riscos, i no patixen pels danys colaterals. La gent té moltes personalitats. En una situació límit, trauen ixes personalitats. Tenim tanta capacitat de cansament… El vent, en el fons, sempre et porta a tancar-te a casa. Llegir sempre li ha sevit per fugir i amagar-se en un món fantàstic. Ni això. Ni la lectura, ara, la entreté. L’amor és una mentida inventada pels febles. Que cadascú tinga al seu espai. Però algun espai s’ha de compartir… Cada parella és un món. La sinceritat, de vegades, és molt perillosa. Sense el passat les persones no som res.

La Fiesta ha terminado. Daniel Vázquez Sellés.

BENEDETTI

Se n’ha anat. La sort que tenim quan ens deixa una persona equilibrista de les paraules és això, que ens deixa les seues paraules i podrem continuar jugant amb elles i el seu significat. Algunes vegades pense que hi ha equilibristes d’estos que tenen la virtut d’ordenar tan bé les paraules que mai acaben de tindre un únic i simple significat. Benedetti se n’ha anat però el continuarem llegint…

Chau número tres

Te dejo con tu vida
tu trabajo
tu gente
con tus puestas de sol
y tus amaneceres.

Sembrando tu confianza
te dejo junto al mundo
derrotando imposibles
segura sin seguro.

Te dejo frente al mar
descifrándote sola
sin mi pregunta a ciegas
sin mi respuesta rota.

Te dejo sin mis dudas
pobres y malheridas
sin mis inmadureces
sin mi veteranía.

Pero tampoco creas
a pie juntillas todo
no creas nunca creas
este falso abandono (…)

POBLES ABANDONATS

pobles-abandonats1El dilluns, La Reial Societat Econòmica d’amics del País, va organitzar al Centre Cultural Bancaixa una taula rodona al voltant de la temàtica dels pobles abandonats i les conseqüències en el paisatge rural valencià.

Com a ponents, van participar José Manuel Almerich i Agustí Hernández, autors del llibre ‘Pobles Abandonats, els paisatges de l’oblit’,  i Artemi Cerdà, professor de la Universitat de València.

Artemi Cerdà intentà posar la porció científica sobre la destrucció del sol, tot i que els factors que produeixen aquesta degradació no permeten una avaluació objectiva de les causes. Interessant les dades que aportava sobre la vegetació i el tipus de sol que ens està quedant al País Valencià, després de tants usos que se li ha donat al territori i després dels debastadors incendis dels últims anys.

Agustí Hernández ens mostrà una projecció amb imatges dels diferents pobles abandonats que han anat trobant per tal d’escriure el seu llibre.

Com cada vegada que li pegue voltes a aquest tema, les conclusions sempre són les mateixes, la despoblació dels pobles d’interior no té remei. La qualitat de vida als pobles i les ciutats de la costa són incomparables amb les de l’interior. L’atur afecta moltíssim més a aquestes zones. La climatologia, molta època de l’any adversa, i la poca oferta cultural i social, fan que l’interior tinga vida únicament els caps de setmana i en vacances. A més, les comunicacions tampoc faciliten el trasllat dintre i cap a aquestes zones. A no ser que l’administració apostara fermament per recuperar-les i impulsar tota una sèrie de serveis i condicions per viure, l’interior de les terres valencianes està condemnat a apagar-se poc a poc. I això, serà una de les conseqüències de pèrdua de qualitat de vida en la resta del territori ja que ningú s’encarregarà de mantindre el pulmó de valencià en perfectes condicions.

Temps al temps…