ESCALADA A JÉRICA

Un dissabte d’aquests que no saps exactament que fer, els amics i les amigues vam decidir passar un dia a la muntanya, llevar-li les teranyines a les cordes, als arnesos i a les nostres mans i portar els/les nostres fills/es a fer el seu bateig d’escalada.

El lloc triat va ser les vies de Jérica. En un racó encantador, al costat d’un riu fresc i transparent, la zona d’escalada de Jérica ens ofereix un fàcil accés i una via d’un nivell facilíssim per gaudir d’aquest esport. Com es pot imaginar, els primerencs escaladors (Laia, Joel, Aitana i Bernat) estaven tan emocionats com nosaltres (en teoria els responsables).

La conclusió del dia va ser fantàstica. Tots els que vam anar ho vam passar molt bé. Vam descobrir les habilitats dels nostres fills i filles en un esport que no els és gens familiar. Ens vam possar morenets al sol (de novembre!) i després ens vam posar entre pexo y esparda un arròs en llamàntol de categoria!

Repetirem? Segur que sí. Abans que acabe l’any tindrem la segona escalada!

APPETITE

Appetite, situat en una perpendicular a l’avinguda Antic Regne de València. Abans era una empresa de catering però s’ha transformat, molt encertadament, en un xicotet i acollidor restaurant de la ciutat de València.

Vam ser tres comensals i vam demanar 5 tapes dentre la selecta carta de tapes orientals, les ensalades, star dishes i i el wok.  Dos postres. Un Potros per beure i aigüeta…

Va estar encertat. Tot i els efectes de la grip i el cansament, ho vam passar molt bé i ens vam anar a casa, sobretot jo, amb la panxa ben plena.

 

LAIA I PILAR S’ESTIMEN! (i jo també!)

Un dia que vam anar a la platja a pegar una volta en bici vaig fer una sèrie de fotos amb el mòbil nou. D’aquella sèrie d’imatges pensava fer un muntatge d’animació. El meu primer muntatge ací te’l deixe. Els que saben d’aquestes coses opinaran que és molt bàsic. Per a mi, al ser la meua primera creació, n’estic ben content.

De les actrius no vos puc dir molta cosa. Són unes grans professionals. Van deixar tota l’ànima en l’actuació…

Laia i Pilar s’estimen! (i jo també!)

EL SALER EN BICI

El Saler sempre ha estat ahí. De xicotet el meu pare ens portava a passejar per l’antic passeig. Agafàvem les bicis i poc a poc féiem costa amunt, costa avall. Des de fa anys que no tornava. Diumenge, dia de descans i d’agafar forces per a la setmana, va ser el dia triat. Pilar: la guia. Laia: l’experiència. Jo: un espectador.  L’oratge no acompanyava, però al final vam tindre de tot.

La ruta la vam començar des del mateix poble de El Saler. Des d’allí vam agafar direcció cap a la costa i després, entre els pins, per una senda tranquil·la, bonica i suau. Entre la gent que passejava i els ciclistes que gasten energia d’entre les dunes. Que si l’Estepa. Que si la Xara. Que si menjar ací o allà. Que si el treball i les ganes… Arribàrem al Casal d’Esplai. No havia estat mai. Allí ens vam apropar a la mar per vore-la i flipar en lo tranquil·la que estava ahir. Unes fotos (a vore quan i com les penge) i de tornada. Vam accedir a la carretera del Saler. Des d’allí, direcció el Perelló per esmorzar. Parada obligada. El lloc triat: Ca Blayet. Després, a bona marxeta i per la carretera que torna al Saler vam biciclejar fins tornar a entrar entre les dunes i passejar-nos fins el punt de partida. Un suau recorregut on vam poder gaudir d’un magnífic dia per fer bici tranquil·lament.

Un bon descobriment.

L’ALBUFERA

Me vaig encarregar, encara no sé perquè, d’organitzar una eixida per l’Albufera per als amics del poble. La idea era pegar una volteta en barca amb els nanos i després anar a algun lloc a dinar. Vaig enviar un correu per informar de la idea, la data i el lloc on dinaríem i únicament se van apuntar 32!

Amb la col·laboració de Rocío vam acordar que Luis del Palmar ens faria la ruta amb la seua barca i ens explicaria les coses més curioses que amaga l’albufera. Realment ha estat fantàstic. Primerament ens ha ensenyat unes barraques típiques valencianes i ens ha contat alguna curiositat d’elles (que me la guardaré a la butxaca…). Després ens ha explicat com es pesquen les anguiles. Ens ha ensenyat on estan les reds on s’engangen i hem tingut la sort que en una d’elles hi havia una grandíssima. Segons ens ha explicat no era la època per la lluna i la llum… però, inclús ell, ens hem quedat flipats! Després hem passat per una zona que té reservada l’Ajuntament de València. Aquesta zona la útilitzen les aus per refugiar-se en temps de caça. Després hem donat una volta gaudint del paisatge, del sol, de la llum, de les aus i de la companyia.

Per dinar, havíem reservat en Blayet en el Perellonet. L’havíem reservat perquè té un parc infantil al seu interior que ha fet les delícies dels/les nostres fills/es. Mentrestant nosaltres ens hem menjat unes tapes de clotxines i esgarraet i després arròs negre alguns i altres arròs a banda. Per plenar els forats que encara alguns teníem (quasi tots/es… per no dir tots/es) hem demanat postres caseres i/o gelats artesans. El menjar estava molt bo. El servei ha estat ràpid (tot i ser 32 en total). El preu correcte.

Total, que un dia complet. Un dia entre amics i amigues. Un sol fantàstic. Un passeig en barca que ens ha deixat en ganes de mes. Un dinar que el repetirem enseguida que pogam. I un cansament i uns bons moments que m’emporte demà a treballar en proporcions iguals…

TINENÇA DE BENIFASSÀ (I)

No he contat res del pont… però sí que l’he gaudit. Ha estat un poc caòtic el tema de l’organització. El dimecres ens van enviar un sms diguent-nos que s’anul·lava el vaixell que ens hauria de portar a Formentera. Les opcions no ens agradaven i vam decidir canviar de destí.

El meu desig era anar a vore i flipar amb la tardor de colors de la Selva d’Irati. Mig convençuts ja… a última hora es posà Conca (eres única!) pel mig. La meua negativa a viatjar a ixes terres va fer que es posara un nou destí damunt de la taula: La Tinença de Benifassà. Vaig obrir els ulls i vaig exclamar: això sí!

Amb paciència i bona lletra, dijous per la vesprada vam agafar el cotxe i ens vam anar cap allà. Plovia. La mar estava nerviosa. Les ones trencaven la costa a l’horta nord de València. Ens vam alegrar de no anar a Formentera. Nosaltres caminet cap a Castelló.

Vam fer nit al Complex Turístic del Molí l’Abad. La realitat era que volíem dormir al Boixar. Però estava ple. De camí es troba l’embassament d’Ulldecona i allí vam decidir passar les dues nits que vam estar allí. De moment, el dijous per la nit, vam sopar al restaurant. Dos entrecots i dos solomillos ens van delectar el paladar. Començava bé el viatge…

ARAS DE LOS OLMOS

A última hora vaig decidir anar a visitar els amics que tenia repartits per la comarca dels serrans i de bon matí vaig agafar la fragoneta per dirigir-me cap a Aras de los Olmos.

Aras de los Olmos és un poble situat a la comarca dels Serrans, allà on el País Valencià es transforma poc a poc en Castella, allà on les temperatures extremes, i sobretot el fred, dura més del que ens agradaria.

Joan, un dels membres del Pont Flotant, té família allí, i van decidir anar a passar uns dies per tal d’eixir de la ciutat i compartir hores amb els amics i les amigues.

Abraham, Bàrbara, Gele (ja no sé si és Xele, Jele o Gele…), Joan, Laia i Pau formen una colla de lo més variada. Cadascú destaca per unes característiques que el/la fan diferent i estimable. No aprofitaré aquest espai per descriure-te’ls. Simplement et convidaré un dia per a que pugues conèixer-los/les. No serà temps perdut…

Evidentment, a les 11’45h del matí, els vaig despertar. La bona vida que porten els fa alçar-se quan els dona la santíssima gana. Res comparat amb les meues obligacions de pare que me fan estar en dansa a l’hora que marca Bernat. Cara de son (per no dir una altra cosa) és el que hem vaig trobar de benvinguda…

Poc a poc, els moviments lents dels meus amics, els/les van fer aparèixer per la casa. Vam desdejunar/esmorzar a les 12.30h i vam decidir anar a fer una ruteta a peu. Les hores que eren no deixaven que fora molt llarga. Les hores i les ganes…

Vam pujar a un mirador prop de Aras que es diu La Traviana. Una ruteta curteta que et fa pujar a un punt des d’on es pot admirar un paisatge molt bonic. Si el dia era com el que nosaltres teníem, el paisatge encara és més lluidor.

Amb poc d’esforç, vam tornar al poble per dirigir-nos a un altre bonic racó. L’ermita de Santa Catalina. Un paratge des d’on es pot vore tota la vall on està situat el poble i molt prop de l’observatori astronòmic. Allí vam dinar.. menys Pau que mentre es dedicava a posar-nos el que trobava per ahi als nostres entrepans, va oblidar fer-se l’entrepà…

Després de dinar ens vam fer un cafenet. Vam jugar a l’amagatall pel poble… com si tinguérem 10 anys (igualet!), com si estiguérem actuant a Com a Pedres i quan el fred ens atacava de valent, ens vam refugiar a la casa per jugar uns a les cartes, altres al domino i altre (jo) esforçant-me perquè el foc no s’apagara…

Al final, un dia magnífic, acompanyat d’amics i amigues que tot i ser com són… són molt bona gent!

NEU

Els valencians ho tenim difícil per tal de disfrutar de la blanca neu. Una de les opcions més fàcils i properes és anar a Valdelinares (el poble més alt d’Espanya) o a la serra de Javalambre.

El dissabte vam intentar gelar-nos i que els petorros jugaren amb els trineus, feren ninots de neu, ens tiraren boles… i vam anar a Valdelinares.

No vam tindre cap problema per arribar a l’estació d’esquí. Hi havia gent, però no molta, per a l’hora que era… i vam buscar un raconet on tirar-nos amb els trineus. Com no hi havia molta neu, ens vam juntar amb uns quants, que també estaven amb els seus fills fora de les pistes, i vam estar un ratet tirant-nos pel gel amb el risc que això comporta…

Bernat va mostrar la seua predisposició a no passar fred i, tot i estar a -3 graus aproximadament, va decidir no patir més i obligar-me a amagar-nos al cotxe. Al poc de temps ja estàvem tots junts decidits a pegar-nos una bona panjada amb el dinar.

Com el dia havia estat exercitat, els fills i els pares vam dinar bona quantitat de menjar. I després la sesta obligatòria… majors com xicotets.

XAVI CASTILLO, DANI MIQUEL I UN SOPARET

El dissabte per la nit actuava Xavi Castillo a la casa de la cultura de Picassent. Per als que l’havien vist més d’una vegada l’actuació va ser una més del Xavi. Per a mi, que únicament havia vist algun escena solta d’ell, va ser una actuació sorprenent i enèrgica on el recurs del sexe i la crítica al pp estan a l’ordre del dia. Vaig riure sense parar. Una darrere de l’altra les burles van ser constants.

Segons vaig escoltar dir a un director de cine amb prestigi, reflexionar sobre els motius pels quals les pel·lícules atrauen tant els espectadors (sobretot les bones pel·lícules), ell afirmava que resultaven atraients per la facilitat en la que els espectadors es senten identificats amb el que estan mirant. Quan més identificats estiguen major grau de satisfacció tenen. no diré que no és cert. A mi hem passa. A l’actuació de Xavi Castillo ho vaig notar. Tu que me coneixes sabràs que l’humor ha estat, està i estarà en la meua manera de relacionar-me. El sexe sempre ha estat un recurs fàcil.

Per aquests dos motius me va agradar l’actuació del Xavi Castillo. Primer per fer-me-ho passar molt bé. I segon per sentir-me identificat. Cosa que m’ajudà a conèixer-me més. A mi i als altres.

Després vam anar a sopar a un bar de Picassent que es menja molt bé i que té molt bona relació qualitat preu. Tot i fer-nos esperar 30 minuts (és el que tenen els bons bars… solen estar plens) va valdre la pena. A les 23 hores Gele, Guillem, Laia, Loli i Vicent ens sentàvem a sopar, primerament unes tapes tradicionals (braves, tellines, sèpia i xampinyons) i després uns saborosos entrepans. El meu de ternera, alls tendres i creïlles fregides. Tot regaet amb cervesa. Després carajillo i copa (faltava el puro i la xica de duro!).

Per finalitzar la nit faltava la última copa de verí en casa dels de Picassent… del de Picassent. Una bonica i antiga casa. Espaiosa. Blanca. Amb les bigues a la vista. Amb les grietes provocades per de l’edat i les obres dels voltants (com les que tenim els humans!) repartint-se per algunes de les seues parets. La terrassa no podia portar-nos a un altre lloc que no fora la nit estrellada. Que mala és l’enveja!

Allí vam parlar de banalitats. Sobretot del que ja ens havia passat feia anys. La memòria és selectiva. No hi ha cap dubte. Molt bona companyia i una dolça i cansada conversar. Des d’allí, tan ràpid com anava el cotxe (i la xiqueta estava dormint…) ens vam anar a somniar cadascú al sa casa.

Mentre escric aquestes paraules escolte les notes de l’últim disc que m’han portat els reis: Triquiliso de Dani Miquel. Com me va dir el rei que me’l va regalar (millor dit: la reina…) és ideal per a llegir. Amb volum baix. Amb les cançons que té sense lletra.  La música de Dani acompanya molt bé les lletres de qualsevol lectura… i de qualsevol escrit.

Com aquest!