SOPAR D’AMICS I AMIGUES SENSE FILLS I FILLES

Des de que van nàixer els/les nostres fills/es, els amics i les amigues intentem organitzar un sopar cada cert temps (prudent per no abusar de la família) i poder parlar tranquils i tranquil·les sense estar pendents, únicament a tota hora, d’ells i elles. Un detall: com podràs vore a la imatge… hi hagué una que no el pogué deixar…

El sopar de maig, com els anteriors, va ser espectacular. Tot i el temor a que tanta espectativa fora un fracàs absolut… res d’això!

Vam anar a sopar al Lloc de Tapes. Situat a la ciutat de València. El propietari és un amic d’estudis de Jordi que ens va delectar amb una sèrie de tapes saborosíssimes regades amb unes cervesetes, primer, i un vi blanc, després, que va fer de la vetlada un moment especial. Lo de la foto borrosa és única i exclusivament culpable de qui la va fer i que, evidentment, no donà la cara! Ens ho vam passar de luxe. Ens vam riure fins no poder parar. Vam parlar d’unes coses i d’altres.

Moments especials que les paraules no arriben a descriure però que se’t queden a la retina.

El dia després… també per a descriure…

ANTON I JOSE

Quin goig dona passejar amb els amics…

L’HERETAT DE PERE

Primer vam anar a Bellús a vore el paratge on està la Cova Negra. El riu albaida creua la zona on es pot pràcticar l’escalada, el ciclisme de muntanya i el senderisme. Aquests dies, amb la pròxima vinguda del fred, els arbres es preparen per passar l’hivern i les fulles grogues ocupen les copes dels caducifolis.

Després d’haver fet gana se n’anàrem a Quatretonda. Allí està l’Heretat de Pere. Casa Rural, mini granja i restaurant on ens havíen dit, amics de la Vall d’Albaida, que es menjava bé. Vam anar a comprovar-ho. I, realment, és un encert total. Érem 10 adults i 8 xiquets/es i vam estar en dues taules amb l’arròs al forn per als més menuts i, per als adults,  no sé quants entrants sabrosíssims i dos perols de fang plens de carn de cabridet amb alls. Impressionant. Vam menjar el que podíem i més. I vam compartir taula amb els amics i les amigues en un racó acollidor i ple de gent dels pobles del voltant. Un lloc casolà però que no et deixarà indiferent.

MMS (I)

L’apassionant món dels mòbils ens ha portat a l’actualitat més rabiosa en qüestió de segons. Tinc uns quants amics amb qui ens enviem missatges amb foto inclosa (per allò de no pedre cap detall). Entre els temes predilectes d’aquests missatges tenim una fixació en fotografiar moments on el nostre cos es dedica a patir. Patir gastronòmicament, clar! Sobretot quan eres conscient que l’altre està al treball (millor això que dir que està treballant…).

Aquesta és de les últimes imatges que he rebut. Unes clotxines. Un pitger de vi blanc. Solet a tuti plen! I falta el fons de la imatge. El Penyal d’Ifac. Impressionant! Autor: Ermu (un altre crack!)

L’ALBUFERA

Me vaig encarregar, encara no sé perquè, d’organitzar una eixida per l’Albufera per als amics del poble. La idea era pegar una volteta en barca amb els nanos i després anar a algun lloc a dinar. Vaig enviar un correu per informar de la idea, la data i el lloc on dinaríem i únicament se van apuntar 32!

Amb la col·laboració de Rocío vam acordar que Luis del Palmar ens faria la ruta amb la seua barca i ens explicaria les coses més curioses que amaga l’albufera. Realment ha estat fantàstic. Primerament ens ha ensenyat unes barraques típiques valencianes i ens ha contat alguna curiositat d’elles (que me la guardaré a la butxaca…). Després ens ha explicat com es pesquen les anguiles. Ens ha ensenyat on estan les reds on s’engangen i hem tingut la sort que en una d’elles hi havia una grandíssima. Segons ens ha explicat no era la època per la lluna i la llum… però, inclús ell, ens hem quedat flipats! Després hem passat per una zona que té reservada l’Ajuntament de València. Aquesta zona la útilitzen les aus per refugiar-se en temps de caça. Després hem donat una volta gaudint del paisatge, del sol, de la llum, de les aus i de la companyia.

Per dinar, havíem reservat en Blayet en el Perellonet. L’havíem reservat perquè té un parc infantil al seu interior que ha fet les delícies dels/les nostres fills/es. Mentrestant nosaltres ens hem menjat unes tapes de clotxines i esgarraet i després arròs negre alguns i altres arròs a banda. Per plenar els forats que encara alguns teníem (quasi tots/es… per no dir tots/es) hem demanat postres caseres i/o gelats artesans. El menjar estava molt bo. El servei ha estat ràpid (tot i ser 32 en total). El preu correcte.

Total, que un dia complet. Un dia entre amics i amigues. Un sol fantàstic. Un passeig en barca que ens ha deixat en ganes de mes. Un dinar que el repetirem enseguida que pogam. I un cansament i uns bons moments que m’emporte demà a treballar en proporcions iguals…

CORDÀ

La qualitat de la imatge no és molt bona… però val la pena vore-la. Mentre escric aquestes lletres escolte de fons, escoltem de fons en Alaquàs, la cordà del crist 2008. En Alaquàs, com en Paterna, es realitza tots els anys la tradicional cordà. Mescla de fum, tradicions, suor, calor… enguany quatre gotes que estan acompanyant la festa, polvora per a cansar-se… Les sensacions se’m mesclen. Mig alegre pel que estic escoltant, mig patint perquè tinc dos amics dintre i no saps mai que pot passar. Els encanta la pòlvora. Els encanta el foc. Però els qui no compartim ixa afició ens costa entendre un poc la necessitat de posar-nos en perill. Tot i aixó, compartim i ens trobem feliços que ells disfruten amb una tradició tan arrelada al nostre país. Valents si que són. Bé, no sé si valents o inconscients. Però el fet és que estan ahí dins…

El disfraç de Jose no deixa dubte del que ahí dintre s’està cuinant… Que no siga res!

Jo, per la meua part, intentaré dormir un poquet…

HAMADRIADA

 Els amics del poble tenim la saníssima costum de fer un sopar al trimestre sense la dolcíssima companyia dels nostres fills…

L’Hamadríada va ser el lloc elegit per celebrar l’últim sopar. Un local tranquil. Amb un disseny cuidat, encara que no molt carregat. Un lloc que ja havia provat i en el qual vaig compartir alguna que altra dolça vetlada…

El menú que vam triar va ser el següent:

- Foie de pato con manzana,cebolla caramelizada y gelée de oporto y tempranillo.

- Ensalada de chipirones,gambas y habitas con vinagreta de pistachos.

- Verduras de temporada salteadas al punto con aceite de jengibre.

- Selección de carnes a la parrilla con su guarnición.

- Selección de postres de la casa con su copita de vino dulce.

Va estar espectacular. Tot i la intranquil·litat d’alguns pares per haver deixat la critaura plorant (després no va ser per a tant… és el que té la responsabilitat), la vetlada va ser amena i entretinguda. Entre riures, xarrades, curiositats, política i trencaments de cadira (Anton Anton!) la nit va passar ràpida i divertida.

Algunes de les imatges de la nit són estes:

Els dos vins que ens vam beure (els dos vins, no les dues úniques botelles…) i Anton menjant follaje…

    

El resultat que Anton menjara verdura va ser este:

  

Els pares irresponsables que anàrem al sopar… i els que encara no ho són i ho seran! (les fotos són de baixíssima qualitat…):

    

Després del sopar el que va quedar va ser açò (no quedà ni l’apuntador!):

 

Per finalitzar la nit, els que encara ens mantenim joves vam anar a vore el concert de Bajoqueta Rock al Rock en Fallas. Tot i el pèssim equip de música, Bajoqueta va demostrar que és un dels millors grups en directe. En cadascun dels seus concerts la festa i l’entreteniment estan garantits!

  

Un bon sopar, una bona vetlada, un bon concert, una bona companyia… es pot demanar més?

NEU

Els valencians ho tenim difícil per tal de disfrutar de la blanca neu. Una de les opcions més fàcils i properes és anar a Valdelinares (el poble més alt d’Espanya) o a la serra de Javalambre.

El dissabte vam intentar gelar-nos i que els petorros jugaren amb els trineus, feren ninots de neu, ens tiraren boles… i vam anar a Valdelinares.

No vam tindre cap problema per arribar a l’estació d’esquí. Hi havia gent, però no molta, per a l’hora que era… i vam buscar un raconet on tirar-nos amb els trineus. Com no hi havia molta neu, ens vam juntar amb uns quants, que també estaven amb els seus fills fora de les pistes, i vam estar un ratet tirant-nos pel gel amb el risc que això comporta…

Bernat va mostrar la seua predisposició a no passar fred i, tot i estar a -3 graus aproximadament, va decidir no patir més i obligar-me a amagar-nos al cotxe. Al poc de temps ja estàvem tots junts decidits a pegar-nos una bona panjada amb el dinar.

Com el dia havia estat exercitat, els fills i els pares vam dinar bona quantitat de menjar. I després la sesta obligatòria… majors com xicotets.