SOPAR D’AMICS I AMIGUES SENSE FILLS I FILLES

Des de que van nàixer els/les nostres fills/es, els amics i les amigues intentem organitzar un sopar cada cert temps (prudent per no abusar de la família) i poder parlar tranquils i tranquil·les sense estar pendents, únicament a tota hora, d’ells i elles. Un detall: com podràs vore a la imatge… hi hagué una que no el pogué deixar…

El sopar de maig, com els anteriors, va ser espectacular. Tot i el temor a que tanta espectativa fora un fracàs absolut… res d’això!

Vam anar a sopar al Lloc de Tapes. Situat a la ciutat de València. El propietari és un amic d’estudis de Jordi que ens va delectar amb una sèrie de tapes saborosíssimes regades amb unes cervesetes, primer, i un vi blanc, després, que va fer de la vetlada un moment especial. Lo de la foto borrosa és única i exclusivament culpable de qui la va fer i que, evidentment, no donà la cara! Ens ho vam passar de luxe. Ens vam riure fins no poder parar. Vam parlar d’unes coses i d’altres.

Moments especials que les paraules no arriben a descriure però que se’t queden a la retina.

El dia després… també per a descriure…

L’HERETAT DE PERE

Primer vam anar a Bellús a vore el paratge on està la Cova Negra. El riu albaida creua la zona on es pot pràcticar l’escalada, el ciclisme de muntanya i el senderisme. Aquests dies, amb la pròxima vinguda del fred, els arbres es preparen per passar l’hivern i les fulles grogues ocupen les copes dels caducifolis.

Després d’haver fet gana se n’anàrem a Quatretonda. Allí està l’Heretat de Pere. Casa Rural, mini granja i restaurant on ens havíen dit, amics de la Vall d’Albaida, que es menjava bé. Vam anar a comprovar-ho. I, realment, és un encert total. Érem 10 adults i 8 xiquets/es i vam estar en dues taules amb l’arròs al forn per als més menuts i, per als adults,  no sé quants entrants sabrosíssims i dos perols de fang plens de carn de cabridet amb alls. Impressionant. Vam menjar el que podíem i més. I vam compartir taula amb els amics i les amigues en un racó acollidor i ple de gent dels pobles del voltant. Un lloc casolà però que no et deixarà indiferent.

MMS (III)

Que l’amic que més hores fa al treball t’envie aquesta imatge a primera hora del matí… se’t mou tot el que portes per dintre. Malament comença el dia… A més, per si li falta alguna cosa, al missatge diu: ‘ara un invisible, no?’ Autor: Jordi. Lloc: Sanfran.

CERVECERIA RIO MUNDO

En Torrent hi ha un local que es diu Cerveceria Rio Mundo. Un local xicotet que està especialitzat en cerveses i que té unes tapes que són de luxe. L’amo del local, Carlos, atén de meravella i no escatima temps en donar explicacions de tot el que ell sap. Ja siga la quantitat de cerveses que tenen, la quantitat i qualitat del menjar que tenen ixe dia per vendre, alguna anècdota personal… És un plaer anar allí, trobar lloc, i sopar.

Carlos ens va contar que és la tercera generació de la seua família que es dedica a comercialitzar cerveses. De fet ell, des de fa 8 anys, també en produeix. Fa, aproximadament, 200 botelles a l’any i que, entre amics, familiars, coneguts, etc… únicament li’n queden 3 o 4 per a consum personal. Doncs bé, al finalitzar el sopar, ens va regalar quatre botelles de la seua producció (les pots vore a la foto) i ens va dir que ens esperàrem un mes per obrir-les. Millor si eren sis mesos. Tot un plaer. Li ho vam agrair amb sinceritat. Quedarem per a beure-nos-les i anar i comentar-li que ens ha paregut… Tinc unes ganes!

De la companyia d’ixa nit et puc comentar que vaig conèixer a Jordi. D’agradable conversa. Fresc i actiu. Vam estar tota la nit xarrant d’unes coses i altres. Sobretot del que opinem d’alguns temes. Feia temps que no sopava amb Sonia i Esther i… la veritat és que trobe a faltar estos moments. Quant més temps passa, més alegria senc al trobar-nos.

Com tot anà tant bé, estic segur que prompte serà el proper sopar per menjar, beure, parlar, riure, somiar…

DUKALA

Son les 3.26h de la matinada. Segons marca el rellotge. Estic escoltant al fabchannel.com un concert de Calexico. Segurament la música que li ve bé a este article. A estes hores. Al que senc… Segurament.

Avui teníem sopar d’amics sense fills/es. Des de que vam tindre els nostres futurs mig assegurats vam decidir que cada cert temps aniríem a sopar sense els/les nostres filles/s. Únicament per supervivència. Únicament per sentir que encara, d’alguna manera o altra, estem vius. Estem frescos. Que l’edat no se’ns menja. Que encara tenim forces per aguantar el que ens tiren… a la panja, sobretot!

Avui hem anat al Dukala. Un lloc que fa tres que intentem anar. Vam reservar en una setmana d’antel·lació i es van sorprendre… però la nostra necessitat era més que física. Hem anat el grup més proper. Els que més contacte tenim dels amics/gues. Tenim la gran sort (i en això estic més segur que en altres coses) que el grup el formem xics i xiques i que, entre uns i altres, podem parlar de tot. Això és una de les riqueses dels/les meus/es amics/gues. Avui ho hem parlat.

Del sopar al Dukala hem eixit tots/es contentíssims/es. Hem demanat tres entrants i després cadascú un plat. El menjar ha estat magnífic. Cadascun d’ells tenia el sabor adequat. El gust que al paladar el feia feliç. La beguda meleta pura. Tant el vi, com la cervesa, com l’aigua… L’atenció dels cambrers ha estat inmillorable. Ens han atés molt bé. Tots/es hem estat d’acord que tot, i quan dic tot faig referència a TOT, ha estat magnífic. Fins i i tot la dolorosa ha estat en condicions…

3.35h Ara ja escolte Kula Shaker.

Després del soparot ens n’hem anat a prendre la última al Ferrocarril a Alaquàs. Per digerir-ho tot m’he prés un gin-tonic. La conversa ha estat espectacular. Cada dos per tres els somriures ens venien als llavis. Feia temps que no ho passàvem tan bé. La nit ha estat sorprenent. Les previsions s’han complert al 200%. Els estime. Els tinc ahí. Els/les amics/es són el que són. Jo els done la importància que tenen. Possiblement més dle que ells es pensen. Fa temps que vaig acceptar que són ells/es i no uns altres els que m’han d’aguantar les penes i les alegries. Ells/es no ho van decidir. Però m’ho han acceptat sense dir-me mai que no. Meleta pura. Sempre, sempre ha estat un motiu d’alegria trobar-me amb ells. Els moments difícils han estat ahí. Els moments més dolços, com ara, els tinc ahí també. Són pacients. Són com són. I que no canvien mai. Són com m’agraden. Són com els estime. D’una altra manera no ens hauríem trobat. Avui únicament puc dir coses bones d’ells/es. Inclús d’Anna, que s’ha quedat a casa maleta de febra, puc dir coses bones. Tinc la sort de tindre’ls. D’abusar d’ells/es. De disfrutar-los. De donar-los la poca cosa que sóc.

Aquesta nit, si podia ser-ho, encara ens hem apropat més. Més? Doncs sí.

Dukala

cocina de la otra orilla

c/ dr. sanchis bergón, 27

46008 valencia

telf. 963926253

TRES SÓN TRES

El diumenge vaig trobar aquestes feres de l’altra vida. Aquests extraterrestres de la vida. Aquests marcians amb llengua blava-viperina. Aquests creadors d’il·lusions. Aquests mags de la fantasia. Aquests tres ‘tocacollons’. Aquests descobridors del que vindrà. Aquests nadadors incansables. Aquests suadors futbolístes. Aquests tres personatges que, únicament amb la llengua blava, són capaços d’inventar un nou món. Que els dure la felicitat. Que els dure la inocència. Que els dure el somriure. I que els dure, a mi me dona igual, la llengua blava!

LA FAMÍLIA ÉS LA FAMÍLIA

Com deia aquell famós mafiós: la família es la familia… i això no ho canviaria jo per res.

El diumenge vam fer una altra cel·lebració de la boda de la meua germana i el meu cunyat. Ja en van tres! Ho vam passar molt bé (com no podia ser d’altra manera). El menjar, la beguda, la companyia… tot perfecte!

Me va molar molt el bon rotllo entre els més menuts de la família. Ací els tens a la foto. Jugaren, únicament, a tot. Primer de cavalls. Després a fer montonets. Després a pillar-se. Amb la trompa. Amb el matalàs. Amb la cuina… uf! Quin cansament. Ja no tinc edat per aguantar el seu ritme.

Emma, Bernat, Xavier, Jordi i Núria. Meleta pura per als sentits i per a la família!

HAMADRIADA

 Els amics del poble tenim la saníssima costum de fer un sopar al trimestre sense la dolcíssima companyia dels nostres fills…

L’Hamadríada va ser el lloc elegit per celebrar l’últim sopar. Un local tranquil. Amb un disseny cuidat, encara que no molt carregat. Un lloc que ja havia provat i en el qual vaig compartir alguna que altra dolça vetlada…

El menú que vam triar va ser el següent:

- Foie de pato con manzana,cebolla caramelizada y gelée de oporto y tempranillo.

- Ensalada de chipirones,gambas y habitas con vinagreta de pistachos.

- Verduras de temporada salteadas al punto con aceite de jengibre.

- Selección de carnes a la parrilla con su guarnición.

- Selección de postres de la casa con su copita de vino dulce.

Va estar espectacular. Tot i la intranquil·litat d’alguns pares per haver deixat la critaura plorant (després no va ser per a tant… és el que té la responsabilitat), la vetlada va ser amena i entretinguda. Entre riures, xarrades, curiositats, política i trencaments de cadira (Anton Anton!) la nit va passar ràpida i divertida.

Algunes de les imatges de la nit són estes:

Els dos vins que ens vam beure (els dos vins, no les dues úniques botelles…) i Anton menjant follaje…

    

El resultat que Anton menjara verdura va ser este:

  

Els pares irresponsables que anàrem al sopar… i els que encara no ho són i ho seran! (les fotos són de baixíssima qualitat…):

    

Després del sopar el que va quedar va ser açò (no quedà ni l’apuntador!):

 

Per finalitzar la nit, els que encara ens mantenim joves vam anar a vore el concert de Bajoqueta Rock al Rock en Fallas. Tot i el pèssim equip de música, Bajoqueta va demostrar que és un dels millors grups en directe. En cadascun dels seus concerts la festa i l’entreteniment estan garantits!

  

Un bon sopar, una bona vetlada, un bon concert, una bona companyia… es pot demanar més?