Category Archives for joel

ESCALADA A JÉRICA

Un dissabte d’aquests que no saps exactament que fer, els amics i les amigues vam decidir passar un dia a la muntanya, llevar-li les teranyines a les cordes, als arnesos i a les nostres mans i portar els/les nostres fills/es a fer el seu bateig d’escalada.

El lloc triat va ser les vies de Jérica. En un racó encantador, al costat d’un riu fresc i transparent, la zona d’escalada de Jérica ens ofereix un fàcil accés i una via d’un nivell facilíssim per gaudir d’aquest esport. Com es pot imaginar, els primerencs escaladors (Laia, Joel, Aitana i Bernat) estaven tan emocionats com nosaltres (en teoria els responsables).

La conclusió del dia va ser fantàstica. Tots els que vam anar ho vam passar molt bé. Vam descobrir les habilitats dels nostres fills i filles en un esport que no els és gens familiar. Ens vam possar morenets al sol (de novembre!) i després ens vam posar entre pexo y esparda un arròs en llamàntol de categoria!

Repetirem? Segur que sí. Abans que acabe l’any tindrem la segona escalada!

MÀQUINA!

4 cracsCom l’any passat i com els propers anys (supose que ho instaurarem com a tradicional), Karles Montalt, el màquina, el crac, ens va dir que participava al Triatló de València. Allí vam anar per animar-lo i per transmetre-li les poques forces que li podíem passar (ell en té moltíssimes més que nosaltres). La cursa no anà del tot malament. Llàstima que en la bici no va agafar el pelotó que més ràpid anava perquè en les altres dos disciplines ho va fer molt bé.

Dels qui vam anar a vore’l ací en tens tres. Segurament des del seu punt de vista no es valora tant com ho fem els adults però, sense cap dubte, per a ells i ella, Karles és el tío que més corre, que més ràpid va en bici i qui més nada… i si els apurem un poc més segur que el que més vola!

Un crac. Una màquina. Segurament, si aquest any o dos anys que venen me dedique a entrenar un poc més del que ho he fet tota la vida, serà per culpa d’ell… i no li arribaré ni a la sola de la sabata!

FOLLOWME

followMe

L’amic Paco ens va clavar la pungeta i nosaltres únicament ens hem deixat portar. Els reis els han portat a Vicent, Inma i Joel un FollowMe. Un dispositiu per poder enganxar la bici del nostre menut a la nostra. De manera que quan es canse l’engangem i el portem arrastrar sense més dificultat que fer l’esforç d’arrastrar-lo. Aquest matí ha estat el dia triat per ‘pedre’ dues hores en montar-lo. Al final ho hem aconseguit i açò és el que hem aconseguit. Joel ja té el seu FollowMe i pot gaudir d’ell quan ho desitge. Ara falta que el seu pare i la seua mare els agrade arrastrar-lo. Ànims per a ells i enhorabona als reis per un regal tan ecològic, saludable i biciclista. Bernat també en té un però els seus pares, deixats com són, encara no l’han possat en funcionament…

Si en vols un ja no t’has de dirigir a bicifamiliar.org.

A partir de l’1 de gener de 2009 l’empresa VeloKultura de Vitoria/Gasteiz s’encarregarà de la distribució del FollowMe a Espanya. Per contactar amb ells disposes del telèfon 945 246 500 i el mail info@velokultura.com Curiositats de la vida. Quan vam anar a recollir el FollowMe a casa de Paco, Inma ens contava que en Donostia existeix un carril bici per tota la ciutat en perfectes condicions i utilitzable 100 per 100. Per una altra part li comentava l’existència, també, d’un servei bicitaxi d’última generació. Paco va afegir a la lloança d’aquesta ciutat que el seu alcalde, Odón Elorza, molts dies acudia a l’ajuntament en bici. Un exemple a seguir.

SANT BLAI

Segons la wikipedia:
Sant Blai (o Blasius Βλάσιος, armeni: Սուրբ Բարսեղ) va ser un metge i bisbe de Sebaste (antiga capital de la Petita Armènia i actual Sivas, Turquia), considerat sant per l’Església catòlica. Segons les actes del seu martiri (316), va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat.

Segons la tradició, Sant Blai era conegut pel do de curar tant persones com animals. Es diu que va salvar la vida d’un nen que s’havia escanyat amb una espina de peix. Per això és considera l’advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai digué a un llop que deixés un porc que estava atacant. El llop li va fer cas i l’amo del porc, en agraiment va donar menjar a Sant Blai, que estava reclós sense poder menjar.

Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

També és una tradició estesa, la benedicció de fruites i altres aliments durant la missa del dia de Sant Blai, el 3 de febrer.

Jo no seré tan místic ni tan religiós com alguns que conec i et contaré que per a mi, mig torrentí que sóc, Sant Blai sempre ha estat una festa i una tradició que m’ha fet anar (quasi tots els anys de la meua infància i adolescència) a visitar el poble de Torrent i menjar arròs al forn amb pilota dolça. I si tenia algun foradet a l’estòmac, també quedava el gaiato beneit per Sant Blai.

Ahir, els que som d’Alaquàs però també portem sang de Torrent, ens vam deixar caure per la fira de Sant Blai de Torrent per anar passant-li les tradicions als nostres fills. La fira no és que siga un acte molt religiós, però segueix la tradició dels últims, com a mínim, 31 anys (que són els que tinc jo). Això sí, s’ha perdut la tradició de colpejar a les xiquetes al cul amb la dura pilota que anava lligada a la goma. Fa anys va haver crítiques per considerar-ho masclista… A mi hem feia gràcia i supose que el millor és no donar-li importància a les coses que no en tenen. Si la festa es fa en bon trellat no ha de fer mal a ningú.

Bé, com a bons torrentins ens vam adreçar a l’ermita per a que l’oli de Sant Blai (que no ho diu a la wikipedia) ens cure dels mals de gola (tant constipats com el de Bernat, com la falta de veu com la de Anna). Bernat continua constipat i supose que Anna continuarà sense veu… però nosaltres hem fet el que tocava.

Ací et deixe la foto d’un devot feligrès del gaiato de Sant Blai!

dsc01874.jpg