LA TAULA DE PAULA

Pintor Vilaprades, 6-8 Bajos
46008 Valencia
Telf: 963.848.948

Per tancar el 2009, uns companys de treball vam decidir anar a sopar a La Taula de Paula.

Aquest Restaurant-Braseria, situat a la ciutat de València, ja havia estat visitat per nosaltres en una altra ocasió i, tot i que el preu ens va parèixer un poc elevat, el lloc, el servei i el menjar reclamaven fer una repetició.

Per començar vam tapar tres o quatre entrants (que ara no recorde…) que ens van omplir prou. Però, de plat principal, carnívors que som uns, i que son altres, vam demanar tres entrecots i un de chuletillas de cabrito lechal. Meleta pura. Per beure un Sybarus. I després un altre. Jo me vaig demanar postres (per si hi havia algun espai sense menjar…) i els carajillos i els xupitos corresponents.

Una vetlada fantàstica en un lloc molt agradable per sopar. El preu me va parèixer un poc elevat, però les dues botelles de vi tenen el que tenen…

Per tancar la nit ens vam dedicar a jugar al billar i tancar pubs, jugar al billar i tancar bars… i agafar forces amb gin-tonics i mojitos… i temps vam tindre per a riure, riure, riure, riure i riure. N’haurem de fer una altra, no?

IVAN I CASA RIPOLL

Les ocasions venen quan venen. Benvingudes! Però no sempre arriben en el moment en que les desitgem. No és el cas que passe a contar.

Des de fa un temps un amic col·labora en una organització que envia assessors a Amèrica del sud per ajudar diferents candidats en eleccions o en la pròpia gestió d’algun ajuntament, demarcació, país o el que siga. Les ocasions venen quan venen. La ocasión la pintan calva diuen. A Ivan li va arribar el moment. La ocasió que desitjava li havia caigut entre les mans. El moment desitjat? Des del moment que me va preguntar jo que faria si fora ell, les meues paraules no podien dir-li altra cosa que avant! Amb la meua tradicional irreflexió li vaig dir que se n’anara. Les ocasions venen quan venen i ja tindrà temps d’arrepentir-se de no haver-ne aprofitat altres.

Sortosament per a ell va decidir anar-se’n. Aprofitar aquesta oportunitat per vore món i per ajudar els altres. I de pas, coneixer-se a un mateix (que no és poca cosa!) i tirar endavant amb aquesta meleta que li ha regalat la vida.

Acabe de parlar amb ell i m’ha vingut a la ment la nit abans d’anar-se’n. Celebràvem que un amic se n’anava a viure un dels seus somnis. Un dels seus somnis se li feia realitat. La festa va estar al nivell de la celebració. Ens portà a Casa Ripoll, al passeig marítim de València. Li vam dir adéu amb la panxa ben plena i un somriure a la boca. Quin millor adéu?

SI ES QUE LES RUBIES!

A un li apasiona la música. A l’altre la política. A un li agrada pujar muntanyes. A l’altre baixar a les profunditats de la mar. Un té el cavell llarg. L’altre el té curt. Un el té negre. L’altre el té roig. Un és de belles arts i l’altre de ciències exactes. Un té una monovolúmen. L’altre un cotxe esportiu. Un és pare. L’altre (oficialment) no. A un li agraden les rúbies. A l’altre també!. Si es que les rubies!

Gràcies Araguaney per unir móns tan diferents.

TAPA2 GASTRONOMIK (i ja en van 2)

L’últim sopar de la 2a ronda de sopars del dimarts la vaig organitzar jo. El lloc triat, després de diverses deliberacions amb la meua assessora (gràcies Esther!), va ser Tapa2 gastronomik.

En un article anterior ja vaig comentar el que m’havia paregut aquest local. Les coses bones continuen existint. Les males, si n’hi havien, han millorat. El tracte amable i natural. L’atenció excel·lent. L’ambient acollidor. La distribució de les taules original. I l’objectiu del local: el menjar exquisit i la beguda encertada totes totes.

El Tapa2 gastronomik continuarà siguent un local guardat a l’agenda dels llocs per a les bones ocasions.

Per finalitzar el sopar, una curiositat: el plateret que portava la taça del café portava inscrita una frase: ‘pequeñas decisiones que hacen grande el mundo’. Sense dubte, una frase exacta per descriure el Tapa2 Gastronomik.

De la companyia d’aquell sopar únicament diré que ha estat tan magnífica com en les anteriors ocasions. El tema principal de la nit, vista la proximitat de les eleccions europees, va ser a qui (collons!) anem a votar. Únicament ens va servir per posar els dubtes damunt la taula. Després del sopar,  Ca Revolta ens esperava per a fer-nos uns gintonics i un regal inesperat: una rosa roja (que Ivan no me va regalar…).

SEU XEREA LOUNGE

El de la imatge no sóc jo. Podria ser-ho perfectament… però no. Podria haver anat a sopar al Seu Xerea… però no. Podria haver gaudit d’ixe plat tan saborós que està damunt de la taula… però no. I si algú diu que ho vaig fer ho negaré rotundament.

La 2a ronda de convidades començà el dijous passat. Ivan ens portà al Seu Xerea. Conegut restaurant molt prop de la plaça la verge. Al costat del conegut han obert el Seu Xerea Lounge. A base de tapes, aquest local ens ofereix quasi el mateix menjar que en el gran però amb un tracte diferent i un preu més reduit.

Havíem quedat a les 21h. Cinc minuts abans jo ja estava a la porta. Com la última vegada que vam quedar, vaig entrar al local i me vaig fer una cervesseta mentre esperava els meus companys de taula i se van enfadar en mi.. me va tocar esperar-los al carrer. Vaig passejar per la façana del local i del Seu Xerea. Vaig recordar que ja havia estat ahí. Convidat, evidentment.

Quasi puntuals, els meus amics de taula aparegueren. Besets. Somriures. I… a vore que ens depararia aquella nit.

Vam demanar 4 tapes (o 5?). Del nom dels plats no et puc comentar res. No tinc ni idea. Del que me va sorprendre del Seu Xerea Lounge és que els plats són molt elaborats. Cada vegada que ens en possaven un a la taula ens miràvem els tres per endevinar quin era. Del sabor dels plats et puc assegurar que no et deixen indiferent. Sabors rics. Sabors creatius. Mescles interessants…

La nit va ser molt interessant. Les dues botelles de vi que ens vam beure (un extra del bon ambient que hi va haver) ens van permetre tindre una conversa distesa. Sortosament vaig participar poc. Les hosties anaven a dreta i esquerra. La meua tasca va ser (sortosament per al meu físic) de mediador. Tot i això, resulta molt interessant veure dialogar les persones. Cada vegada m’agrada més escoltar. Vore les embestides. El tira i afluixa…

Després d’apurar el temps màxim d’estar a la taula, tres hores i mitja després abandonàvem el local amb molt bones sensacions. Havíem creat una vetlada molt dolça. Acompanyant a la que més menja al cotxe, ens va provocar en fer-nos la última. Ivan i jo no tenim maníes. I vam entrar al bar Manola (cadascú que pense el que més li agrade…). Ens vam fer la última entre el fum del local i les últimes explicacions del debat anterior.

Me pareix divertit i curiós que el que va començar de manera completament casual i per coincidències no buscades, estiga creant uns sopars divertits i gastronòmicament sorprenents. Que dure.

Per cert, el que he comentat al principi de l’article és real. Negaré haver participtat en aquest sopar. Tinc la sensació que va ser un somni. Però tampoc estic molt segur…

BOING BOING

Mira que contents i pagats van quedar els meus començals. El Boing Boing ens va obrir les portes per ‘patir’ els seus plats. No ens van deixar en fam ni amb mal sabor de boca. Ens ho vam menjar tot. Més no, perquè no ens ho van traure.

Local acollidor per tindre una vetlada tranquil·la. No hi havia quasi gent. L’oratge i entre setmana no acompanya. Tot i això, les tapes compartides i un vinet aseat fa que la conversa siga entretinguda i la companyia ho passe de luxe. De menjar triarem 5 tapes. Si vols quedar-te ben ple n’hauras de demanar més. Son tapes curtes però ben fetes.

Ja hem fet la ronda. Ara tornarem a començar. Ja t’ho aniré contant. De moment, com he dit, mira que contents i pagats van quedar els meus començals.

AUPA ATHLETIC!

En homenatge al meu amic Ivan, aquest article és per felicitar-lo. Per fi l’Athletic de Bilbao arriba a una ‘gran’ final. Espectacular el previ i el post del partit. Impressionant l’ambient que es va muntar a San Mamés. Meravellosa la celebració amb l’ocupació del camp per milers i milers d’aficionats que abraçaven els jugadors i els animaven com mai s’havia vist. (he vist una imatge on un aficionat de l’Athletic abraça l’arbitre!). Per tot això, per la trajectòria, la historia, per com son de bascos els bascos: AUPA ATHLETIC!

Per vore més imatges:

- La mesa de luz: 11 fotos de una invasión de campo

- Fotogaleria de El Pais

- Canal Athletic

LA LLUERNA

Per tal de pagar un deute pendent, La Lluerna va ser el lloc triat. Situat al barri de Russafa, aquest local acollidor i aseat (que valencià queda, xè!) ofereix un menjar creatiu amb un sabor intens. Disposa d’una carta extensíssima en vins.

Vam menjar de tapes. Milhojas de foie, Esgarraet de atún, Entrecote trinchado, Secreto de ibérico i un altre que com portava formatge no te’l descric. Per regar-ho vam demanar un Migjorn. Molt bo.

De postres Volcán de chocolate, Crème brûlée (pronunciat per Pilar….) i Strudel de manzana. Cadascun d’ells ens regalava uns sabors peculiars. El padalar es va caramelar amb cadascun d’aquests plats.

Per acabar d’arrodonir el sopar, ens van oferir vi dolç. Al no saber concretar-ne un, ens va posar tres diferents. Cadascun d’ells amb unes característiques que el feien diferent però exquisit. Ens van posar un rus, un anglès i un alemà.

Una vetlada encantadora. Un lloc agradable. Un menjar deliciós. Uns licors de qualitat. I, sobretot, una companyia que aconseguí entretindre una nit d’entresetmana  a la qual arribàvem cansats de treballar tot el dia.

I tot, gràcies a Pilar (si no ho pose me pega…), que ens devia un sopar i ens va trobar aquest racó encantador de Russafa. La propera cita me toca pagar-la a mi… on anirem? Sorpresa!

RESTAURANT ORSON

A vegades sol passar que quan menys ho esperes et trobes immers en una de les vetlades més divertides que havies pogut imaginar. El context no era molt propici. Dimarts per la nit. València. Febrer del 2009. Plou. A nosaltres ens dona igual. Havíem quedat per sopar. Motiu? Ens fa falta un? Doncs això. No. (realment ens havien deixat tirats a Ivan i a mi. Ens està passant massa vegades i ens estem acostumant massa fàcilment).

Ivan i jo vam decidir anar-nos-en a sopar. Li ho vam proposar a Merche i no es va poder resistir al nostre encant.  Ens venia de gust sopar junts. Xarrar. Discutir. Compartir opinió. Compartir com els/les dotors/es. Riure. Menjar. Beure.

Ivan ens va portar al Restaurant Orson. Prop del mercat d’abastos de València. Un lloc acollidor. Encara que estàvem pràcticament a soles. Vam picar papes artesanals, Sepionet de playa con habas, Hojaldre de setas i Gambas al ajillo con pimientos del piquillo. De plat interessant ens vam demanar dos entrecots (un per a Ivan i un per a mi… no penses malament!) i Merche Corder de l’Alt Palància. Per beure un Sybarus. Per tancar la nit, tres sorbetes de mandarina. Estava tot molt bo. Ens ho vam menjar tot. No va quedar ni l’apuntador. La dolorosa ens va ensenyar dos números molt bonics… Un poc massa car per al meu gust. Però va estar tot de luxe.

Després uns gin-tonics per rebaixar grases i digerir millor el sopar. Unes partides al billar on vaig poder desenvolupar totes les meues habilitats. I després, poc a poc i com vam poder, ens vam anar a casa amb la sensació d’haver passat una de les millors nits que recordem. Ens vam gitar prompte… segons com es mire…

Si esta és la tendència per al 2009… mare mare! Este matí ja m’han explicat la cara que feia… Però ha valgut la pena. I tant!

EDUARDO GALEANO

La meua amiga Sonia ens ha fet arribar a uns quants amics seus (està bé que et vegen igual que tu veus…) un video d’Eduardo Galeano. L’he escoltat detingudament. M’ha agradat moltíssim. Aporta com és el món. Qui el controla. Qui diu mentides. Qui té el poder. Els mitjans de comunicació. El poder que tenen. La seua influència. Com manipulen la informació que ens fan arribar. Perquè. Com.

Aquest video li’l regale als meus amics Raül Camatxo i a Ivan. En un moment de les seues vides han estat companys de partit. Segurament continuen siguent-ho d’idees (encara que ells no ho saben). A Raül li’l dedique perquè sé que li encanta Galeano. A Ivan per conèixer Veneçuela (contar-me la seua vivència) i saber de les mentides del grupo Prisa i dels interessos dels EEUU en este país.

No té perdua!