TINENÇA DE BENIFASSÀ (I)

No he contat res del pont… però sí que l’he gaudit. Ha estat un poc caòtic el tema de l’organització. El dimecres ens van enviar un sms diguent-nos que s’anul·lava el vaixell que ens hauria de portar a Formentera. Les opcions no ens agradaven i vam decidir canviar de destí.

El meu desig era anar a vore i flipar amb la tardor de colors de la Selva d’Irati. Mig convençuts ja… a última hora es posà Conca (eres única!) pel mig. La meua negativa a viatjar a ixes terres va fer que es posara un nou destí damunt de la taula: La Tinença de Benifassà. Vaig obrir els ulls i vaig exclamar: això sí!

Amb paciència i bona lletra, dijous per la vesprada vam agafar el cotxe i ens vam anar cap allà. Plovia. La mar estava nerviosa. Les ones trencaven la costa a l’horta nord de València. Ens vam alegrar de no anar a Formentera. Nosaltres caminet cap a Castelló.

Vam fer nit al Complex Turístic del Molí l’Abad. La realitat era que volíem dormir al Boixar. Però estava ple. De camí es troba l’embassament d’Ulldecona i allí vam decidir passar les dues nits que vam estar allí. De moment, el dijous per la nit, vam sopar al restaurant. Dos entrecots i dos solomillos ens van delectar el paladar. Començava bé el viatge…

ARAS DE LOS OLMOS

A última hora vaig decidir anar a visitar els amics que tenia repartits per la comarca dels serrans i de bon matí vaig agafar la fragoneta per dirigir-me cap a Aras de los Olmos.

Aras de los Olmos és un poble situat a la comarca dels Serrans, allà on el País Valencià es transforma poc a poc en Castella, allà on les temperatures extremes, i sobretot el fred, dura més del que ens agradaria.

Joan, un dels membres del Pont Flotant, té família allí, i van decidir anar a passar uns dies per tal d’eixir de la ciutat i compartir hores amb els amics i les amigues.

Abraham, Bàrbara, Gele (ja no sé si és Xele, Jele o Gele…), Joan, Laia i Pau formen una colla de lo més variada. Cadascú destaca per unes característiques que el/la fan diferent i estimable. No aprofitaré aquest espai per descriure-te’ls. Simplement et convidaré un dia per a que pugues conèixer-los/les. No serà temps perdut…

Evidentment, a les 11’45h del matí, els vaig despertar. La bona vida que porten els fa alçar-se quan els dona la santíssima gana. Res comparat amb les meues obligacions de pare que me fan estar en dansa a l’hora que marca Bernat. Cara de son (per no dir una altra cosa) és el que hem vaig trobar de benvinguda…

Poc a poc, els moviments lents dels meus amics, els/les van fer aparèixer per la casa. Vam desdejunar/esmorzar a les 12.30h i vam decidir anar a fer una ruteta a peu. Les hores que eren no deixaven que fora molt llarga. Les hores i les ganes…

Vam pujar a un mirador prop de Aras que es diu La Traviana. Una ruteta curteta que et fa pujar a un punt des d’on es pot admirar un paisatge molt bonic. Si el dia era com el que nosaltres teníem, el paisatge encara és més lluidor.

Amb poc d’esforç, vam tornar al poble per dirigir-nos a un altre bonic racó. L’ermita de Santa Catalina. Un paratge des d’on es pot vore tota la vall on està situat el poble i molt prop de l’observatori astronòmic. Allí vam dinar.. menys Pau que mentre es dedicava a posar-nos el que trobava per ahi als nostres entrepans, va oblidar fer-se l’entrepà…

Després de dinar ens vam fer un cafenet. Vam jugar a l’amagatall pel poble… com si tinguérem 10 anys (igualet!), com si estiguérem actuant a Com a Pedres i quan el fred ens atacava de valent, ens vam refugiar a la casa per jugar uns a les cartes, altres al domino i altre (jo) esforçant-me perquè el foc no s’apagara…

Al final, un dia magnífic, acompanyat d’amics i amigues que tot i ser com són… són molt bona gent!

XAVI CASTILLO, DANI MIQUEL I UN SOPARET

El dissabte per la nit actuava Xavi Castillo a la casa de la cultura de Picassent. Per als que l’havien vist més d’una vegada l’actuació va ser una més del Xavi. Per a mi, que únicament havia vist algun escena solta d’ell, va ser una actuació sorprenent i enèrgica on el recurs del sexe i la crítica al pp estan a l’ordre del dia. Vaig riure sense parar. Una darrere de l’altra les burles van ser constants.

Segons vaig escoltar dir a un director de cine amb prestigi, reflexionar sobre els motius pels quals les pel·lícules atrauen tant els espectadors (sobretot les bones pel·lícules), ell afirmava que resultaven atraients per la facilitat en la que els espectadors es senten identificats amb el que estan mirant. Quan més identificats estiguen major grau de satisfacció tenen. no diré que no és cert. A mi hem passa. A l’actuació de Xavi Castillo ho vaig notar. Tu que me coneixes sabràs que l’humor ha estat, està i estarà en la meua manera de relacionar-me. El sexe sempre ha estat un recurs fàcil.

Per aquests dos motius me va agradar l’actuació del Xavi Castillo. Primer per fer-me-ho passar molt bé. I segon per sentir-me identificat. Cosa que m’ajudà a conèixer-me més. A mi i als altres.

Després vam anar a sopar a un bar de Picassent que es menja molt bé i que té molt bona relació qualitat preu. Tot i fer-nos esperar 30 minuts (és el que tenen els bons bars… solen estar plens) va valdre la pena. A les 23 hores Gele, Guillem, Laia, Loli i Vicent ens sentàvem a sopar, primerament unes tapes tradicionals (braves, tellines, sèpia i xampinyons) i després uns saborosos entrepans. El meu de ternera, alls tendres i creïlles fregides. Tot regaet amb cervesa. Després carajillo i copa (faltava el puro i la xica de duro!).

Per finalitzar la nit faltava la última copa de verí en casa dels de Picassent… del de Picassent. Una bonica i antiga casa. Espaiosa. Blanca. Amb les bigues a la vista. Amb les grietes provocades per de l’edat i les obres dels voltants (com les que tenim els humans!) repartint-se per algunes de les seues parets. La terrassa no podia portar-nos a un altre lloc que no fora la nit estrellada. Que mala és l’enveja!

Allí vam parlar de banalitats. Sobretot del que ja ens havia passat feia anys. La memòria és selectiva. No hi ha cap dubte. Molt bona companyia i una dolça i cansada conversar. Des d’allí, tan ràpid com anava el cotxe (i la xiqueta estava dormint…) ens vam anar a somniar cadascú al sa casa.

Mentre escric aquestes paraules escolte les notes de l’últim disc que m’han portat els reis: Triquiliso de Dani Miquel. Com me va dir el rei que me’l va regalar (millor dit: la reina…) és ideal per a llegir. Amb volum baix. Amb les cançons que té sense lletra.  La música de Dani acompanya molt bé les lletres de qualsevol lectura… i de qualsevol escrit.

Com aquest!