Estos dies els he passat a Vistabella del Maestrat. Allà dalt, al Mas de Monfort, esperant que vinguera la desitjada pluja i mirant com el cel es posava negre com mai ho havia vist, vaig estar parlant amb Victor, que és el mestre de Vistabella, sobre la dependència d’aquells/es que viuen en pendents de la natura i els seus capricis per poder tirar endavant. Concretament la conversa anava sobra la falta de pluja al llarg del mes d’agost i setembre. El juliol havia estat plujós a més no poder i l’aljub (la única font que aporta aigua al mas) estava a tope. Tota l’aigua que es consumeix al mas ve d’ixe aljub i la cura que ixe aljub estiga ple o buit és dels habitants del mas. Açò crea una relació i un tracte especial amb allò que els envolta. S’ha de tindre en compte de no malgastar aigua perquè, si no plou, no n’hi haurà. S’ha de tindre compte en no malgastar la llum perquè les bateries que guarden l’energia solar recollida per les plaques, es poden quedar buides si hi ha molts dies seguits de núvol. El fem orgànic el podem reutilitzar per alimentar les gallines (que després ens donaran ous) però el plàstic i el vidre no els podem deixar per ahí perquè, per exemple, poden provocar un incendi. I així podria estar diguent-ne una darrere de l’altra fins cansar-me.
Al final, li vaig exposar a Víctor quina era la nostra falta de sensibilitat en allò que tenim i que la terra ens regala. Quina poca consciència tenim els humans en la falta d’aigua que hi ha (perquè sempre en tenim!) tot i no saber exactament d’on ve i cap on va… I sobretot, li vaig fer saber l’enveja que li tinc perque ell ha triat viure arrelat (i mai millor dit!) al seu entorn vivint en un mas i ho ha aconseguit.
Una curiositat. Dissabte de bon matí feia un sol explèndit al pla de Vistabella. Només eixir del mas me vaig trobar a Víctor i me va dir que notava molta humitat a l’ambient. I jo li vaig fer alguna broma… vist l’oratge que feia! De vesprada, quan vam estar parlant mirant els núvols negres que venien i la pluja que de segur anava a caure (de fet caigué) li vaig recordar el que m’havia dit de bon matí i li vaig dir que s’estava fent un home del terreny perquè ja sentia l’oratge que anava a fer cada dia. Me va regalar un somriure…
Ací un video que si no fora perquè és un anunci, estaria molt però que molt bé per pensar un poc en com fem les coses i cap on va el ser humà…
