Amb aquest nom, l’empresa Kukuxumusu exposa una obra en la galeria Moisés Pérez de Albéniz on es transporta un lloc de treball i s’obri el dia a dia a “to kiski”. Un projecte nou (kukuxumusu relocated) que m’ha fet pensar…
Primerament la valentia dels treballadors i les treballadores de Kukuxumusu exposant el seu dia a dia, les coses ben fetes i les no tan ben fetes, els projectes nous i les idees que es tiren al fem, els mals rotllos i els acudits (atenció al “que no se entere nadie” de Pedro Balboa des de dintre) i tantes i tantes situacions que el dia a dia ens porten i preferim guardar al calaix del “que no se entere nadie!”.
Per una altra part m’ha fet pensar en com seria si cadascú de nosaltres ensenyarem el nostre dia a dia al públic en general. Per exemple, si el professorat d’un centre educatiu deixara posar una webcam a cadascuna de les classes i departaments on es desenvolupa el seu treball. O si els vestidors dels equips de futbol disposaren de càmeres i micròfons on es registraren i es feren públiques les seues converses, les seues tàctiques i els seus comentaris sobre l’adversari. Així podria estar fent un llistat infinit més o menys original i divertit de treballs.
Doncs açò és el que ha creat el Mikel Urmeneta, una historia autobiogràfica on convergeixen creativitat i treball: dos de les seues necessitats. Ingeni o bogeria fins el 23 de maig el dia a dia laboral dels 22 treballadors/es de la marca Kukuxumusu podrà ser observat i criticat (a parts iguals) per totes aquelles persones que desitgen visitar aquest projecte creatiu.
(Un kit – kat: aquest post inicia una etapa on publicaré dilluns si i dilluns també. D’aquesta manera, els qui passeu per ací vos faré pedre menys temps al llarg de la setmana, val? que el temps és or!)
