Per començar aquest post res millor que pegar-li una miraeta a la imatge de dalt. Els 34 primers kms de la Mim van ser així: Juan, Guillem i jo els tres junts a un ritme intens. Però el que (per a mi inconscientment) anava tan bé, es va acabar en una simple baixada. Guillem parà a regar les plantes. Jo un poc més avant. I Juan, amb el diesel posat a tot tren, va ser impossible de pillar per a dos pipiolets que ingenuament pensàvem que seria coser i cantar. Al pla que seguia aquella baixada, li vaig dir a Guillem que se n’anara amb Juan… que ixe ritme jo no el podia seguir. Ell, me va dir que tampoc podia. I els dos cridant, li vam dir a Juan que no ens esperara. Que tirara endavant. Ell feu mensió d’esperar-nos… però el seu objectiu era baixar de 7h i amb nosaltres no ho haguera aconseguit (al final feu 6h 55′… impressionant!!!).
A partir d’ahí una altra cursa. L’arribada a les Useres va ser a un ritme prou més lent que durant tota la cursa. A l’avituallament vaig agafar un got d’aigua i me’l vaig beure. Me va sentar com el cul. A punt vaig estar de vomitar allí mateixa… El cos començava a donar senyals inequívoques que alguna cosa no anava com jo voldria. Llàstima. Aleshores canvi de plan. Poc a poc… però sense pausa. Únicament ens quedava el més dur de la Mim. L’eixida de les Useres ja marca quina és la tendència a partir d’ahí. Pujar i baixar. Pujar i baixar. Sense pausa i sense descans. I ens ho vam prendre amb calma. Guillem començà a notar massa carregats els bessons i a tindre calambres. Estiraments per ací i per allà. El que deia. Estàvem vivint la intensitat i la pasió de la Mim. Una cursa sense descans i molt, però que molt, exigent. En Sant Miquel de Torroselles el panorama no era molt millor. No vaig poder menjar quasi res. Allí ens vam trobar a Àngel (el que organitza la cursa de la Volta al Terme). Ens va preguntar si ens haviem apuntat… amb la pinta que portàvem i pensant en una altra cursa dos setmanes després!! Li vam dir que si… però no estic molt segur de si conscientment…
Vam continuar poc a poc. Caminant a les pujades i trotant a les baixades. Així vam arribar a Xodos. L’any passat encara vaig córrer pel poble… però enguany no. Fins l’avituallament caminant. Ens van oferir de tot (com en tots els avituallaments) però la única cosa que els vaig demanar és que aproparen la meta… jaja! En Xodos ja vaig poder menjar. Després de 20km el meu cos tornava a asimilar menjar. M’ho vaig prendre amb calma però vaig menjar un poc de cada. Això me va agafar forces i ànims. Quedava el més dur.
En un ritme intens vam anar pujant cap a la Banyadera. Vam adelantar uns quants corredors i ens vam saber dosificar en esta intensa pujada. A la Banyadera, ja segurs que ens quedava baixada, hem van oferir una bota de vi… i no me vaig poder resistir. Allí vaig brindar per la Mim 2010. Amb Guillem diguent-me que havia estat a punt de vomitar i que me posava a beure vi… jaja! No me vaig poder reprimir…
La baixada a meta, per a mi, va ser un drama. Els dos genolls me feien mal i cadascuna de les pedres que xafàvem se’m clavaven als genolls… Guillem, més fresc a les baixades m’anà esperant. Al final 7h 50′. El 157 i el 158. Un temps magnífic per al que havíem passat i per al que havíem entrenat. Molt contents… però també molt però que molt cansats. Guillem ja sap que és la Mim. Jo ja sé el que és fer-la dos vegades. L’any passat vaig fer un temps de 9h 37′ i enguany quasi he baixat dues hores ixe temps… no està malament, no? Sensacions molt diferents en cadascuna d’elles. Però això sí: la Mim és una prova molt dura que s’ha de fer ben preparat. I com sempre, un plaer haver-la compartit amb un gran amic. Ací baix, una foto que ens van fer a meta (la meua germana major també va estar per animar-nos els últims metres… això no té preu! Amb el fred que feia… ). Les nostres cares no deixen dubte del que vam ‘gaudir’ i la meua germana també…
Per cert, una curiositat més: hui he eixit a córrer 30′ i les cames m’han respost i tot…
