continue sense saber perquè però torne a penjar un post musical i a més que me porta a la més rabiosa adolescència… però ep! que ens fem majors… als qui abans admiràvem també. gràcies a un crack que me la va recomanar, vaig vore Into the Wild i la banda sonora l’havia creada Eddie Vedder. “escolta la banda sonora, magnífica! (i la peli també!). fes cas:
Hui he descobert que ElPais.com està penjant un curtmetratge cada setmana. No sé el motiu però està bé la iniciativa. L’últim que han penjat és ‘Mi otra Mirada‘ de Beatriz Sanchis. Una valenciana de, curiositat, 33 anys (like me). El trailer:
A part de la bona sensació que se m’ha quedat al vore el curt, també destaque dos parts del diàleg:
1. Aquí tengo un alambre de hierro sujeto a dos imanes… cuando se calienta… el alambre cae… y por mucho que intenten unirse de nuevo… no podran… porque he destruído su magnetismo. Luego, cuando esten suficientemente fríos… podré volver a unirlos otra vez. Osea, el magenitsmo de los materiales se destruye con calentamiento… pero se puede volver a recuperar… dejandolos enfriar.
2. Hay cosas de la vida que sabes… las sabes seguro… porque son asi…
Ja feia temps que no anava al cine i he vist Soul kitchen. M’encanta. Té ritme, això és innegable, i la historia és entretinguda i divertida. M’ha passat el temps volant i m’he rist prou. El millor: la música!
Vaig llegir al Público.es que la companyia productora de les pel·lícules del director Ken Loach s’ha posat les piles per tal de controlar les descàrregues de les pel·lícules del director i ha obert un canal al youtube on ha penjat algunes de les seues primeres creacions. L’adreça és http://www.youtube.com/user/KenLoachFilms . Al Público.es han escrit: Las películas ofertadas son las que componen la caja de DVD que había comercializado Sixteen Films. La oferta incluye uno de los más célebres documentales del primer Loach, Cathy come Home, su primer filme de ficción Poor Cow (1967), y otros largometrajes clásicos del pope del realismo social militante como Kes (1968), Agenda oculta (1990), Premio Especial del Jurado de Cannes, ‘Riff-Raff’ (1990), que ganó el Premio a la Mejor Película Europea o Sólo un beso (2004). No estarán de momento los filmes más recientes de Loach, aunque ya está anunciada la incorporación de un nuevo filme a la semana. El próximo Sweet Sixteen.
El Ken Loach continua a la palestra. Un magnífic director de cinema i un lluitador amb la més rabiosa actualitat social!
Ahir, mirant les notícies de La2 (m’encanten i mai les veig…) van acabar l’entrevista amb un personatge que me va encantar: Albert Espinosa. Actor, autor teatral, guionista i director de cinema i teatre, l’Albert Espinosa és un narrador d’històries positives i plenes d’optimisme, que conviden a reflexionar sobre la vida. A La2 Presentava la seua nova creació: ‘Todo lo que podríamos haber sido tú y yo si no fuéramos tú y yo’. Un llibre sobre el sexe i l’amor… no et puc contar més perquè no l’he llegit però ja t’ho contaré.
El tal Albert Espinosa, durant la seua adolescència, va tindre 3 càncers que va poder superar però que li han deixat marques físiques. Entre altres, li van haver de tallar una cama… i d’això conta anècdotes optimistes i històries que li han portat a vore la vida de manera positiva (increible pero cierto!).
Buscant a l’enciclopèdia electrònica, a una que es diu google, he trobat una entrevista que li fa el Buenafuente. Dos cracs parlant, el resultat: interessant:
La seua historia la conten a la pel·lícula ‘Planta 4a’, dirigida pel magnífic Antonio Mercero i superinterpretada pel Juan José Ballesta.
I per si açò fora poc, ací et deixe el trailer del llibre (el primer que veig en ma vida!):
Acabe de vore la pel·lícula La Sal de este mar per La2. Curiosament, quan ha acabat la peli, buscant al google ‘Ja n’hi ha prou’, en relació a la manifestació conmemorativa de la batalla d’Almansa del passat dissabte, m’ha aparegut aquesta imatge que et copie (molt interessant l’article que l’acompanya). El meu amic Vicent ja me la va ensenyar fa uns anys… però ara, al vore-la, i amb la casualitat d’acabar de vore esta peli he pensat que era un molt bon motiu per penjar-la. Per obrir la llum a un conflicte que dura massa i massa és la injústicia que s’està aplicant per resoldre’l.
La pel·lícula ONCE. Tal qual me l’havien recomanda. Dolça. Tendra. Una historia d’amor. Un musical però amb música en directe. I no la típica escenografia falça i els balls exagerats. Tot el contrari. Sencilla i que sap on vol arribar. La música acompanya perfectament la historia.
Si vols saber més d’ella entra ací.
Portava uns dies pensant en la intensitat en que estava vivint durant uns amb una personeta. Pensava en les ganes que tenia de vore-la cada dia. Pensava en els moments en que me quede observant-la… únicament per vore com fa les coses. I pensava que a gust me trobe sentint el que senc i tenint la sort de tindre, ixa personeta, durant el 50% de la meua vida amb mi. Pensant i pensant, una nit va caure esta pel·lícula a la meua tele. El milagro de Henry Poole. I vaig pensar que quina casualitat. I vaig continuar pensant. Sobre l’esperança. Sobre la capacitat que tenim de triar el que ens passa. Sobre el silenci. Sobre les paraules. Sobre el creure. Sobre en que creure. Sobre…
I després he estat 20 dies sense actualitzar el meu blog. Perquè? Doncs… no ho sé exactament. No sé si hi ha hagut algun motiu en concret. Certament no m’ha apetit i punt. Sé que alguns/es m’ho heu dit i que heu estat esperant… que no fas res? Però ha estat una parada voluntaria i conscient. Perquè si. I ara, continuaré contant coses… que me n’han passat de molt bones i molt intenses. Estic content. Un poc com a Henry Poole a la peli. La llum de les coses es torna d’una intensitat dolça i la primavera… serà la primavera?! La sangre altera! Hop!
I com estes tres últimes entrades van de cine i he descobert un blog de cine que m’agrada doncs escric açò: La cinematk de Joe Marlango. M’agrada. Perquè? Per tres motius principalment:
1. Perque m’agrada molt com fa les crítiques i que diuen en elles…
i 2. Perque Marlango ha estat un nom que m’ha donat bon feeling…
i 3. Perque Marlango és un grup que, tot i no seguir la seua discografia, sempre m’ha portat bon rotllo…
Des del 2007 he estat esperant per vore-la. No sé que tenia Viaje a Darjeeling però hi havia alguna cosa a les seues imatges, als seus personatges, als escenaris, als… que me cridava l’atenció.
No sé realment com ni perquè però el diumenge vaig començar a vore Viaje a Darjeeling. Des del principi me va captar. Tot i no ser una historia d’allò més interessant… té alguna cosa que m’agrada. Una tendresa. Una historia. Uns personatges. Alguna cosa, no sé… I quan vaig arribar a l’equador es va parar. No la tenia tota!
Aquesta nit (dos dies després i amb Celda 211 pel mig) he aconseguit acabar-la. Si la primera part ja m’havia paregut tendra i hipnotitzant. La segona mitja part i el final encara m’ho han paregut més.
Que té: doncs no ho sé realment… però m’he quedat amb una sensació dolça que m’agrada. La historia de tres germans que mamprenen un viatge per la India per retrobar-se. I a partir d’ahí un llarg etcétera de casualitats…
