Serà una coincidència o no però hui, el dia de sant valentí (que ni celebre ni m’afecta en absolut) he trobat aquest video d’un personatge que viu damunt d’una bici i que la deixa per… no contaré el final!
M’encanta i m’ha sorprés moltíssim. Si vols gaudir d’un moment xulo… pega-li una miraeta:
El meu amic Karles ens fa arribar aquesta imatge que no necessita molta més explicació:
L’espectacle ja està ací i, com cada any, les vesprades del juliol les passe cara al Tour. Enguany ja estem en la recta final (no actualitze molt el blog…) però no m’he perdut detall i ja tenim de tot un poc: caigudes a manta (massa massa!), atropellaments, atacs, sorpreses i victories. Com m’alegra pedrem la siesta i que el cor se’m pose a mil d’emoció! jaja!
De moment Samuel Sánchez ja té la victoria que desitjava. Va ser emocionant vore com ho va viure l’equip Euskaltel. Contador ha passat pels pirineus físicament malament per tres caigudes… i s’ha notat. Ha perdut prou de temps i no ha pogut recuperar-lo… encar que hui ha atacat i ha deixat amb un pam de nas als favorits en un port de 2a categoria! Evans és el que està més ben col·locat… i crec que enguany sí que guanyarà el Tour. Els Schlek van fent de els seues. Als Pirineus atacaven però mirant més endarrere que cap avant. Una llàstima. Samuel Sánchez ha guanyat una etapa però està molt bé i té al seu abast pujar al caixò dels triomfadors… ja vorem! De moment, esta setmana comença l’espectacle de veritat i (tot i que no podré vore-ho… snif snif!) estaré pendent allà per on estiga…
el meu amic Karles ha decidit gaudir de les vacances damunt la seua bici de muntanya. unes vacances amb bici. la ruta marcada va de barcelona fins a santiago, pel camino de santiago i d’allí tirar per la ruta de la plata i acabar en tarifa fent surf. que te pareix? un crack, una màquina, un superman… les paraules no arriben a descriure l’emoció i l’admiració que senc per ell. l’any passat vam poder patir “mano mano” la marató de la sènia. només ell sap l’esforç que va fer per arribar a meta. jo ho vaig vore i al un crac és… un crac ho vaig contar. acabe de llegir la crònica i he recordat aquella cursa i el que la va envoltar. el que dic: karles és un crac, un fora sèrie.
el seguirem únicament tots els dies. m’emociona llegir-lo i m’emociona saber com de valent és i quins reptes més xulos posa en marxa. molts ànims amic.
ací penge una foto de les primeres que ha fet del seu viatge. bici + alforges + tenda = aventura! M’encanta!
Ahir, tot i l’etapa amb final en esprint del Tour, vaig deixar la siesta a un costat per vore com anava la cosa. Els últims quilòmetres de l’etapa van ser frenètics. Uns i altres volien anar davant i controlar el pelotó així com evitar les tradicionals caigudes. Arribats a meta, cap caiguda i una apasionant part final de l’etapa amb els equips dels esprinters controlant per a que els seus especialistes arribaren el millor possicionats possible.
A falta de 500 metres passa el següent i guanya Cavendish (com no!):
Doncs sí, el bestia de Mark Renshaw dio tres cabezazos a 70 por hora a uno que le disputaba el espacio vital en el ‘sprint’ y lo devolvió a su espacio mítico y salvaje (com diu Arribas a elpais.com). Com diu la meua germana: targeta roja i a casa! El podrien haver posat l’últim a la classificació i punt. Però no. Roja directa i a casa!
Escric açò, i ahir quan ho vaig vore en la tele vaig flipar en colors i després quan vaig llegir que tiraven al sr. cabotades, perquè el ciclisme continua donant lliçons d’elegància i de correcció. Ja direu que si el doping i tal i pasqual… però en el cas del doping, els ciclistes passen estrictes proves de dopatge i dona igual si estan de vacances, si estan jugant amb els seus fills al parc d’enfront de casa o si és la nit anterior a l’etapa reina d’una gran volta… i si es neguen, crec que tenen dos oportunitats com a màxim. Això si no te registren el cotxe quan vas a descansar a l’hotel després d’haver-te cascat 200km a una mitjana de 50km.
Però el cas d’ahir encara és més clar que els del doping. Un tio que pega a algú en un esprint i directament, sense més, se’n va a casa. Estes coses no estan permeses… i me pareix molt bé. Tots i totes coneguem casos, per exemple, en el futbol on les agressions no han passat més que d’un partit o poc més. Tots i totes coneguem la permisivitat dels clubs amb els seus aficionats més radicals. Són alguns exemples però en podria dir més.
Doncs bé, el ciclisme és diferent. I no és diferent per a ser pitjor. Al meu pareixer, aquestes sancions posen d’exemple al ciclisme com a esport elegant, just i sacrificat. I ho dic jo, que per això dispose d’una sincera subjectiva admiració per aquest esport! I que me dure!
Com no podia ser d’altra manera (i que siga per molts anys!) el juliol i Le Tour es donen la ma per oferir un gran espectacle al, mai millor dit, respectable. M’encanta. I la pasió me dura any rere any. Llàstima que la siesta es note algo perjudicada…
De moment, de les primeres etapes no es pot dir molt: Cancellara (el del dòping mecànic… ja m’agradaria a mi tindre ixes cametes i que m’acusaren de tindre un aparatet que no impulsa quasi res…) va ser el primer líder. Després caigudes, caigudes i més caigudes… i hui ha guanyat Chavanel, un francés que es dedica a atacar com pocs ho fan i que hui, després de 200km d’escapada (quasi res!) ha aconseguit guanyar l’etapa i emportar-se el maiot groc a l’habitació de l’hotel. Enhorabona!
Per fi ho he aconseguit. Per donar la benvinguda a l’estiu i a les merescudíssimes vacances, el cap de setmana, després de fallar-me un plan, vaig guiar els meus osos a fer una de les rutes que tenia pendent: La Serra d’Irta en bici.
A les 10’30h ja estava allà. Un dia de sol però amb molt de vent. Ideal perquè la gent s’havia quedat tancadeta a casa i no hi havia quasi ningú per la zona.
Des del lamentable punt d’informació turística que hi ha situat a l’entrada del Parc Natural de La Serra d’Irta vaig continuar per la pista asfaltada que entra cap a l’interior de la serralada. La idea era fer primer la part interior i tornar per la pista que va vora mar. En els primers kms l’ascensió la faig molt poc a poc. Note moltíssim que el cos fa temps que va pedre la costum d’anar en bici. Sensacions agradables però molt estranyes. Però amb aquestes reflexions continue fent marxa sense cansar-me molt. La pista és cómoda i prompte arribe a la primera àrea recreativa: El Mas del Senyor. Un raconet acollidor i ple de vegetació. Me sorpren moltíssim que per aquesta zona hi haja tanta vegetació. Faig fotos i continue a la marxeta. Als pocs kms arribe al Pou del Moro. Una altra àrea ben arreglada. La pista ja està quasi a la zona més alta d’aquesta ruta. Les últimes rampes són realment dures. Com no controle molt (tot i que els sensacions són magnífiques) pose un rítme seré i la pendent va quedant darrere. La pista comença a baixar amb una pedent molt còmoda i disfrute molt de la vegetació verda i frondósa i arribe a l’àrea recreativa de La Caseta. D’ací a la platja, a la cala de l’Argilaga únicament queden 5’4km de baixada suau i dolça. Me deixe portar sense apretar gens. Disfrute del dia, del descobriment, de les sensacions damunt de la bici i de la mar… que cada vegada la note més a prop. Al poc arribe a la Cala. Tot i no saber on estic exactament al plànol, trie continuar per la pista direcció Alcocebre. I al poc de temps… arribe al Far que hi ha al nord d’Alcocebre. Una zona que fa anys visita per fer uns banys ja que l’aigua transparent i els peixos així ho reclamàven.
Des d’ací, pegue mitja volta i me’n torne per la pista vorejant tota la costa. Les cales pasen una darrere de l’altra. Raconets que amaguen histories d’amor i vetlades a la llum de la lluna i amb les ones trencant i acompanyant amb la seua melodia. Nits somiades… i que un dia seran realitat.
I amb aquestes histories arribe al punt d’inici. La Serra d’Irta me regala el que havia destijat: un magnífic paisatge per repetir…
Si aquesta ruta és la benvinguda a l’estiu i a les vacances, quina sort tindré enguany!
Des del blog de l’editor gràfic de Público.es, La mesa de luz, he trobat la notícia i les imatges (espectaculars) del 15é Campionat Europeu de Bicimissatgers, el ECMC 2010.
Una de les tantes imatges que té l’article de La mesa de luz és aquesta (m’ha costat moltíssim seleccionar-ne una):
I a la web del ECMC 2010 he trobat un vídeo que m’ha fet vindre a la memòria el meu amic Carles. El video es diu ECMC 2010 School Alleycat. Doncs bé, el crac que guanyà l’últim Alleycat organitzat a la ciutat de València va ser exactament el meu amic Carles. Un crac. Una màquina! Que per cert, experiments amb gaseosa, però este cap de setmana experimentarà l’ascensió a un 3000 als pirineus. L’Aneto pel corredor d’Estasen. Quasi res! Escalada en gel a lo gran. I farà que els meus crampons patixquen el que no patixen amb mi. Ja ho contarà al blog. Bé, al cas… Tornem. Ací et penge el vídeo de l’Alleycat este de Budapest. Mola:
Hui el Giro 2010 puja el Mortirolo. A 33km de meta. Si Arroyo passa amb els millors…. este Giro el tindrà a les seues mans. Apassionant!
