PRIMAVERA

Esta primavera està siguent un poc boja en molts sentits. Els primers dies (de fet, crec que va ser el mateix dia que va començar) va pegar una nevada espectacular al macís del Penyagolosa. Ací mateixa deixe una imatge del fet:

Uns dies més tard, el sol ens ataca amb ràbia i felicitat per a nosaltres. Els cavalls del pla de Vistabella mengen l’herba que la primavera ens regala. Herba fresca i forta que pinta de verd el paisatge:

I per si els colors no ho són prou, per Benicarló ens alimenten amb el que tenen: animalets de la mar que alimenten l’estòmac i l’esperit (falta l’arròs amb sepia que ens va fer Pere…):

Doncs bé, entre unes i altres, la Primavera tira endavant i el bon oratge fa que els arbres desperten del seu descans hivernal i comencen a mostrar-nos els seus brots que pintaran de verd els paisatges del nostre territori. I uns i altres disfrutem del paisatge i dels jocs que ens ofereix la natura:

I per finalitzar, que ja està bé de rotllos i romanços… la moda que no enten d’estacions sinó de butxaques d’on prendre els pocs euros que tenim, ens porta una moda com si fora la primavera. Els brots de les fulles dels arbres són com les ungles pintades als seus extrems. Acompanyant-ho amb flors de colors i bellesa a les mans. De modes no entenc (ni pretenc) però aquesta m’agrada…

LLEGIR, QUIN PLAER…

FESTA SOLIDÀRIA AMB NICARAGUA

M’ho vaig passar de luxe a Benicarló. Sempre que anem ens ho passem de luxe i trobem els moments precisos per a fer, únicament, de tot. Com es pot vore ací, Bernat també s’ho passà molt bé. Una de les tantes coses que férem va ser participar a la Festa Solidària amb Nicaragua. Pere se’n va d’ací uns quants dies i vam anar a col·laborar. La idea molt bona: primer dinaret a base de paella tipical benicarlanda… i després concert amb 6 grups que toquen per la face per la causa. I en van ser 6 perquè van posar límit, si no encara estem allí.

POSTALS DE BERNAT

Aquests dies he tingut dues sorpreses artístiques de Bernat. Per una part la creació d’un llibre que (amb la inesetimable ajuda de Sonia) van regalar a una de les tantes santes d’ahir. I, per una altra part, la creació d’aquestes tres postals de felicitació també per a santes.

LES TRINXERES DE VILLAMALUR

Hui mon pare m’ho ha dit però jo ja ho sabia. Misjueves ha estat un gran descobriment per a mi. Pel fet de fer esport. Pel fet d’anar a la muntanya. Pel fet de fer amics. Pel fet de descobrir paratges nous i encantadors. Suficients motius, no?

Doncs fa dos dijous vam anar a Sueras a córrer. Allí començava la ruta però ens vam endinsar en una zona frondosa a més no poder de la Serra d’Espadà. Però el descobriment d’aquell dia va ser que, molt a prop de Villamalur, en un turó al nord dels cims d’Espadà i La Ràpita, existeix una zona on hi ha una gran quantitat de trinxeres a més d’estar en molt bon estat. No ens equivocarem si afirmem que és la zona del País Valencià on més trinxeres hi han juntes. Va ser impressionant. Ací tens les fotos: Sueras – Villamalur.

Vaig rebre aquest regal un dijous… i al primer cap de setmana que vaig poder ens vam escapar Bernat i jo per gaudir-lo. A ell també li va encantar. No m’estranya.

A més, vam fer un altre descobriment: entre Matet i Villamalur hi ha una carretera de 10km que separa els dos pobles. Doncs bé, allí vam descobrir un dels boscos més poblats i bonics de pi de tota la Serra d’Espadà. I per si açò no era prou, vam parar a degustar les poques cireres que queden als cirerers abandonats que hi ha, també, en ixa zona. Un dia magnífic i un raconet per tindre el luxe de visitar-lo.

ARC DE SANT MARTÍ

No es veu molt bé… però tot i això, fa 5′ es podia vore des del nostre balcó un magnífic i complet arc de sant martí. Bernat ha flipat en colors… i jo també!

SOBRE LA FELICITAT…

LA FELICITAT. Alguns diuen que no existeix. Altres diuen que són moments. Altres diuen que és una cosa tan llunyana… que no és pot aconseguir. Altres diuen que és el contrari que les desgràcies. Altres diuen que dura poc. Altres que dura molt. Cadascú diu el que li pareix.

Este tema ens ha eixit hui, quan estàvem al Palmar, a la Arroceria Maribel, al voltant d’una paella de marisc i tres roixos mirant-nos… i jo he dit que per a mi això era un moment de felicitat! I punt!

BERNAT, UN ABANS I UN DESPRÉS

Bernat, un abans i un després. Fred i calor. Llarg i curt. Guapo o lleig. Careto o careto. Busca els mil rissos de diferència. El cas és que ell el prefereix ara així. A mi m’agrada més. Se li veuen més els grans ulls que té i el somriure (que se’l guarda per a qui el coneguem en directe…).

ESCALADA A JÉRICA

Un dissabte d’aquests que no saps exactament que fer, els amics i les amigues vam decidir passar un dia a la muntanya, llevar-li les teranyines a les cordes, als arnesos i a les nostres mans i portar els/les nostres fills/es a fer el seu bateig d’escalada.

El lloc triat va ser les vies de Jérica. En un racó encantador, al costat d’un riu fresc i transparent, la zona d’escalada de Jérica ens ofereix un fàcil accés i una via d’un nivell facilíssim per gaudir d’aquest esport. Com es pot imaginar, els primerencs escaladors (Laia, Joel, Aitana i Bernat) estaven tan emocionats com nosaltres (en teoria els responsables).

La conclusió del dia va ser fantàstica. Tots els que vam anar ho vam passar molt bé. Vam descobrir les habilitats dels nostres fills i filles en un esport que no els és gens familiar. Ens vam possar morenets al sol (de novembre!) i després ens vam posar entre pexo y esparda un arròs en llamàntol de categoria!

Repetirem? Segur que sí. Abans que acabe l’any tindrem la segona escalada!

MÀQUINA!

Com l’any passat i com els propers anys (supose que ho instaurarem com a tradicional), Karles Montalt, el màquina, el crac, ens va dir que participava al Triatló de València. Allí vam anar per animar-lo i per transmetre-li les poques forces que li podíem passar (ell en té moltíssimes més que nosaltres). La cursa no anà del tot malament. Llàstima que en la bici no va agafar el pelotó que més ràpid anava perquè en les altres dos disciplines ho va fer molt bé.

Dels qui vam anar a vore’l ací en tens tres. Segurament des del seu punt de vista no es valora tant com ho fem els adults però, sense cap dubte, per a ells i ella, Karles és el tío que més corre, que més ràpid va en bici i qui més nada… i si els apurem un poc més segur que el que més vola!

Un crac. Una màquina. Segurament, si aquest any o dos anys que venen me dedique a entrenar un poc més del que ho he fet tota la vida, serà per culpa d’ell… i no li arribaré ni a la sola de la sabata!