SOPAR D’AMICS I AMIGUES SENSE FILLS I FILLES

Des de que van nàixer els/les nostres fills/es, els amics i les amigues intentem organitzar un sopar cada cert temps (prudent per no abusar de la família) i poder parlar tranquils i tranquil·les sense estar pendents, únicament a tota hora, d’ells i elles. Un detall: com podràs vore a la imatge… hi hagué una que no el pogué deixar…

El sopar de maig, com els anteriors, va ser espectacular. Tot i el temor a que tanta espectativa fora un fracàs absolut… res d’això!

Vam anar a sopar al Lloc de Tapes. Situat a la ciutat de València. El propietari és un amic d’estudis de Jordi que ens va delectar amb una sèrie de tapes saborosíssimes regades amb unes cervesetes, primer, i un vi blanc, després, que va fer de la vetlada un moment especial. Lo de la foto borrosa és única i exclusivament culpable de qui la va fer i que, evidentment, no donà la cara! Ens ho vam passar de luxe. Ens vam riure fins no poder parar. Vam parlar d’unes coses i d’altres.

Moments especials que les paraules no arriben a descriure però que se’t queden a la retina.

El dia després… també per a descriure…

PERÒ QUE TORNE A SUCCEIR.

Normalment escric de dia, quan la llum il·lumina els pensaments. Però aquest post, l’escric de nit, quan les mentides són més creïbles… Les paraules se me cauen pels dits i no puc evitar de donar-les ales. Ací te les deixe. D’ací un ratet me n’aniré a dormir amb algunes cabòries menys… i dormiré millor. Segur.

Acabe de tornar de València. He tornat a 60. A vegades, quan vas més lent arribes més ràpid. O com a mínim, ixa sensació me dona. Venia escoltant Josele Santiago. Las Golondrinas etcétera. La capital no és que m’agrade molt, però per un sopar per a conversar, després de tant de temps, és un motiu irrenunciable.

M’ha caigut entre les mans, per gràcia o per desgràcia, un llibre de Tim Burton. La trista mort del Noi Ostra. Ja te contaré com és. Que conta. Que diu. Que… Un regal és un regal. M’ha fet riure molt. La meua antipatia cap a aquest personatge ha sigut el motiu principal d’aquest regal. Estic segur. He afirmat que ‘cal regalar pensant amb qui es regala no amb un mateix…’ Però no m’han fet cas.

La conversa era a tres bandes. M’han acosat. M’han tocat per baix de la taula. Per dalt. M’han acorralat. M’han fet riure. M’han fet pensar. M’han fet sentir tantes coses que amb aquest post no podria expressar… M’han criticat. M’han dit que me valore molt poc. M’han dit que me prepare… Hem parlat del que hem deixat darrere. Hem parlat de les il·lusions pel que ens ve per davant. Hem parlat de les persones i del sexe. Que va primer? Hem parlat de les parelles. Dels trios. Hem posat damunt de la taula alguns perques. I també, algunes respostes. Hem parlat de les nostres pobreses i de les nostres virtuts. Hem parlat de tot i de res.

I se n’hem anat a casa contents. Feliços d’haver compartit una dolça vetllada. De riure (que ens feia molta falta!). No hem plorat. Però els ulls se’ns han il·luminat més d’una vegada. Encara sentim. Molt bona senyal.

M’he trobat molt bé. Feia temps que no me trobava així… este temps ha valgut la pena. I estic desitjós que torne a succeir. El que siga! Però que torne a succeir.

ENTRE COPES!

Aquesta imatge ja té nom: ENTRE COPES!

Amb l’excusa de beure’ns una botella de vi tinto (en serien més…) Cune Reserva del 2004 vaig tindre un soparet amb 4 personatges. Bego, Esther, Sonia i Rocio al voltant de la taula (amb Esther de chef) vam parlar sobre les nostres coses. I les d’altres…

La conversació va ser distesa i divertida. Destacaré, per lo impactant que me va resultar, un moment de la nit que van parlar sobre aspectes de les dones que la fan més o menys atractiva (segons com es mire…) (jo escoltava perplex…). No entraré en detalls, per no causar-te un trauma irrecuperable (com el que jo tinc ara), però et diré, únicament, que: NO ÉS ORO TODO LO QUE RELUCE!… O NO!

Inclòs amb això, va ser una nit superdivertida. Ho vaig passar d’allò més bé (com de costum) i ja estic esperant el proper sopar amb aquesta gent per passar-ho, una altra vegada, acompanyat d’unes meravelloses persones.

LO MEJOR DE MI

Anit, nit de copa del rei, vaig anar al cinema a vore una pel·lícula que, per alguna d’aquelles, el mateix dia m’havien recomanat.

Lo mejor de mi retrata la historia de la Raquel, una xica que intenta que la seua relació d’amor siga extraordinària i fantàstica. Idíl·lica fins i tot.

Per contar aquesta historia, entra en la trama una malaltia que pateix Tomàs, amb la qual cosa ella es troba en la tessitura de triar fins a quin punt està disposada a donar per ell.

Una historia poc parlada que basa el que transmet en els gestos, en les mirades…

Personalment va ser difícil. Durant el sopar ja vam parlar que en moltes ocasions, busquem en les pel·lícules alguna cosa amb la que identificar-se. En Lo mejor de mi és inevitable no viure-ho.

Encara avui, ara mateixa, estic bussejant dintre del que la peli me va fer sentir. Encara avui revisc molts sentiments que creia que ja estaven ben guardats dintre d’una caixa. Encara ara… m’és difícil saber com estic.

Una pel·lícula dolça, tendra i sentida.

Una altra nit màgica amb la que vaig poder disfrutar de la companyia de Bego. Una altra vegada. Un altre motiu d’alegria, de reflexió, de temps… Un altra nit on la conclusió és que el que ens passa és el que ens passa i no sabem fins quin punt tenim l’opció de triar. Disfrutem del que tenim que no és poc.

21 GRAMOS

Ahir vaig vore ‘21 gramos‘ de Alejandro González Iñárritu.

Me va agradar la temàtica. Una pel·lícula en la que s’entrellacen tres histories diferents que acaben unint-se per un fet accidental. Les coincidències de la vida. Les coses que ens passen i el control que tenim sobre elles…

Al blog El rincón de Groucho he pogut la sinopsi de la pel·lícula: Paul Rivers (Sean Penn) es un enfermo de corazón que necesita con urgencia un transplante. Su esposa Mary (Charlotte Cainsborough) ansía concebir un hijo de Paul, aunque para ello tenga que recurrir a técnicas artificiales y aunque no cuente con el beneplácito del futuro padre. Todo esto hace que su relación esté constantemente en un punto de equilibrio inestable.
Cristina Peck (Naomi Watts) ha conseguido dejar atrás sus devaneos con las drogas y el alcohol. Casada con el arquitecto Michael Peck (Danny Huston), tiene ahora una vida feliz y plena, junto a su marido y a las dos hijas pequeñas de ambos.
Jack Jordan (Benicio del Toro) ha encontrado su razón de vivir en su fe en Jesús, que alcanzó durante su estancia en la cárcel. Gracias a sus nuevas creencias, que en ocasiones lleva al extremo del fanatismo, se verá capaz de reinsertarse. Pero ni su mujer Marianne (Melissa Leo) ni sus dos pequeñuelos acaban de entender ni de compartir los ideales de Jack,
Las vidas de estas seis personas, y en particular las de Paul, Cristina y Jack, tan distintas e inconexas en apariencia, se cruzarán por culpa de un terrible accidente que marcará la vida de todos ellos, y los someterá a una dura prueba.

Sobre gustos colors… a mi me va agradar.

+ MAS de MONFORT

El Mas de Monfort i les terres del Penyagolosa tornaren a patir la meua presència durant aquest cap de setmana.

Vam estar Bego, Bernat, Ginés, Jose, Lluna, Marta, Rocío & Rocío, Sole i Sonia… quasi res!

Ginés i jo ens vam dedicar a fer de pares i d’amos de casa. La nostra principal tasca va ser que els delinqüents en potència (és a dir, Bernat i Lluna) estigueren alimentats i jugant sense parar, fer els menjars (més d’un/a s’ha arrepentit d’haver-nos deixat fer-ho) i en general tot allò que està relacionat amb la ciència de la moxologia (escurar, passar la granera, llevar la pols, fer els llits, posar i llevar taula, netejar els vidres, donar-li les espardenyes i una cervessa ben fresqueta a les nostres parelles mentre miren el futbol…).

Després de tot això, Ginés (alias Skuatin al flickr, el nom li ve per haver viscut un moment que recorda molt dolç, amb una squatina o tauró àngel) va traure temps per fer fotogràfies que únicament ell sap fer. Com me les han fet arribar te n’ensenye algunes (no tinc el copirait… però supose que no me denunciarà… no ho tinc gens clar!):

Fotos que únicament ell sap vore:

Bernat i Lluna jugant:

   

Els futurs delinqüents i un servidor fent pallassades (com no podia ser d’altra manera) (per a que no s’enfade diré que les tres primeres fotos les va fer Rocío… la dona de Ginés!):

   

Un cap de setmana, com els últims, molt intens en conversacions (d’estes que vas flipant cada vegada que et conten una cosa i una altra i una altra i una altra…), en vivències, en llums, en paisatges, en jocs…

SWEENEY TODD

Si t’agrada Tim Burton aquesta pel·lícula no et defraudarà. Si no t’agrada és possible que faces com uns que teníem al costat… que te’n vages a meitat de la projecció. A mi personalment, me va entretindre i prou. Els altres dos personatges que venien amb mi es van quedar encantades…

Sweeney Todd és un musical que conta la història d’un barber que es venja d’un jutge. Fins ací puc contar…

L’APASIONANT MÓN DE LA PARELLA

És curiós com, després d’estar trenta anys sense expressar els meus sentiments i ni preocupar-me (quasi res) del que senten les altres persones, l’últim any ha estat un canvi en mi i en les persones que m’envolten. Amb soparets acompanyats de bon menjar (menys quan cuine jo), bon vi i molt bona companyia.

Aquesta setmana en porte dos. Molt interessants. Molt dolços. Traguent els sentiments que es poden traure… i alguns dels que no. Amb sinceritat i confiança.

Moltes d’estes converses han anat sobre l’apassionant món de la parella. Quan la pràctica supera la ficció. Filosofant sobre el sentit de les coses quan, en moltíssimes ocasions, es demostra que dos més dos mai són quatre. Persones que busquen el que no tenen. Persones que tenen el que no busquen. Individus solitaris que troben parella i individus que busquen parella i no en troben. Individus que no comparteixen el que senten i que són conscients que això angoixa la seua parella. Parelles que tenen una relació i que pensen en un altra. Persones que necessiten variació en TOT i això els dona estabilitat. Persones que busquen tapar les seues carències amb la parella. Persones que estimen algú impossible. Persones que tenen una doble vida. Parelles separades que viuen junts. Parelles juntes que viuen separades. Persones que tenen l’habilitat d’enamorar a la primera que passa i que canvien de parella tan prompte com s’acaba la passió. Persones que es senten abandonades per algú amb la que han compartit moltes vivències, sentiments, angoixes… i ara es senten traïdes. Persones que enamoren i, quan se’n van, deixen molts bons sentiments.

Anit me vingué a la ment la cançó dels Pets, Cercles viciosos, per a que et faces una idea del que estic parlant sobre l’apassionant món de la parella:

Ernest viu,
Amb la Sònia, però en privat
Té un amor descontrolat
Amb la companya de feina que s’ha separat.

D’en Manel,
Que s’entén amb la Pilar,
La que un dia es va trobar
El seu home al llit cardant amb un tal Joan.

Més o menys tothom s’equivoca
I s’enreda amb qui no toca.

I és tant cert
Que ningú es conforma amb el que té,
Fins que un dia es troba
Abandonat
Per qui sempre va ser al seu costat.

Sara sap,
Que la història amb el Joan,
No va enlloc perquè és casat
Amb la mare d’aquell noi que la mira tant.

Un tal Pep,
Que festeja mb la Remei
Que és de Valls i un dia al mes
Rep la Sònia que així es venja del seu Ernest.