MIQUEL GIL + ORQUESTRA ÀRAB DE BARCELONA + PEP BOTIFARRA

Miquel Gil + Orquestra Arab de Barcelona + Pep Botifarra

El divendres nit, convidat per Abraham i Bàrbara, vaig tindre la grandíssima sort d’assistir al concert que es va traure de la mániga Miquel Gil. Junt a l’Orquestra Àrab de Barcelona, ens van delectar amb cadascuna de les notes que van fer sonar dels seus instruments i de les seus cordes vocals. Per si faltava qualitat, Miquel va convidar Pep Gimeno ‘Botifarra’. I ja va ser massa.

Al llarg del concert es fa referència a les semblances entre la nostra música més tradicional i la d’arrels àrabs. És sorprenent descobrir com d’ignorants som (o com a mínim ho sóc jo…) en historia, en cultura, en tradició…

La qualitat de l’espectacle es va anar demostrant amb la participació de cadascun dels músics. Amb solos o en conjunt, cadascun dels que estava dalt de l’escenari donava el millor d’ell. Tots i cadscun d’ells amb una trajectoria envejable. Durant molts moments del concert vaig estar pensant en la qualitat del que estava rebent… Me va agradar moltíssim. A més del bon rotllo que transmeten.

La foto que he penjat del concert ho diu tot. Tots els que ahí estan van deixar una molt bona emprempta en el teatre de Sueca. I per això ho penge. El moment dels aplaudiments. El moment de recollir el premi a la feina ben feta. Ahi estan.

ARAS DE LOS OLMOS

A última hora vaig decidir anar a visitar els amics que tenia repartits per la comarca dels serrans i de bon matí vaig agafar la fragoneta per dirigir-me cap a Aras de los Olmos.

Aras de los Olmos és un poble situat a la comarca dels Serrans, allà on el País Valencià es transforma poc a poc en Castella, allà on les temperatures extremes, i sobretot el fred, dura més del que ens agradaria.

Joan, un dels membres del Pont Flotant, té família allí, i van decidir anar a passar uns dies per tal d’eixir de la ciutat i compartir hores amb els amics i les amigues.

Abraham, Bàrbara, Gele (ja no sé si és Xele, Jele o Gele…), Joan, Laia i Pau formen una colla de lo més variada. Cadascú destaca per unes característiques que el/la fan diferent i estimable. No aprofitaré aquest espai per descriure-te’ls. Simplement et convidaré un dia per a que pugues conèixer-los/les. No serà temps perdut…

Evidentment, a les 11’45h del matí, els vaig despertar. La bona vida que porten els fa alçar-se quan els dona la santíssima gana. Res comparat amb les meues obligacions de pare que me fan estar en dansa a l’hora que marca Bernat. Cara de son (per no dir una altra cosa) és el que hem vaig trobar de benvinguda…

Poc a poc, els moviments lents dels meus amics, els/les van fer aparèixer per la casa. Vam desdejunar/esmorzar a les 12.30h i vam decidir anar a fer una ruteta a peu. Les hores que eren no deixaven que fora molt llarga. Les hores i les ganes…

Vam pujar a un mirador prop de Aras que es diu La Traviana. Una ruteta curteta que et fa pujar a un punt des d’on es pot admirar un paisatge molt bonic. Si el dia era com el que nosaltres teníem, el paisatge encara és més lluidor.

dsc02360.jpg

Amb poc d’esforç, vam tornar al poble per dirigir-nos a un altre bonic racó. L’ermita de Santa Catalina. Un paratge des d’on es pot vore tota la vall on està situat el poble i molt prop de l’observatori astronòmic. Allí vam dinar.. menys Pau que mentre es dedicava a posar-nos el que trobava per ahi als nostres entrepans, va oblidar fer-se l’entrepà…

Després de dinar ens vam fer un cafenet. Vam jugar a l’amagatall pel poble… com si tinguérem 10 anys (igualet!), com si estiguérem actuant a Com a Pedres i quan el fred ens atacava de valent, ens vam refugiar a la casa per jugar uns a les cartes, altres al domino i altre (jo) esforçant-me perquè el foc no s’apagara…

Al final, un dia magnífic, acompanyat d’amics i amigues que tot i ser com són… són molt bona gent!

LA LLÈQUA

Convidats per una parella d’amics, que cada vegada ho som més, els últims dies del 2007 vam disfrutar de la tranquilitat d’una aldea de Morella anomenada La Llèqua.Abraham, Bàrbara, Guillem, Loli, Vicent i jo vam passar quatre dies junts compartint vivències, coneixements i, sobretot, riguent-nos uns dels altres (uns més que altres… cabrons!).

El primer dia vam anar a Morella (ja que santa Bàrbara encara no hi havia estat) i vam pujar pels seus bonics carrers fins el punt més alt del castell. Entre tigres, batalles, aplecs dels ports… aquest poble vibra amb la seua historia que és també la del nostre País. El dinaret va estar, com no podia ser d’altra manera, de categoria!

El dia següent, després que el nostre cos intentara digerir la torrada de carne que ens vam fer la nit anterior, vam visitar una zona propietat de la fundació Bancaixa on vam poder vore un bosc de roures centenaris impressionants.

Per la nit, Ares del Maestrat ens esperava per a festejar la commoració del 300 aniversari de la crema del poble, un 29 de desembre del 1707. Aquella nit, vam sopar amb tots els habitants d’aquest xicotet poble, dels massos i també dels que s’aproparen dels pobles del voltant. El sopar va ser molt tranquil (potser massa per a nosaltres… acostumats a un ritme més frenètic). Després de plenar l’estòmac, Tres fan Ball i Pepet i Marieta ens van fer moure el cos… tot i l’edat que ja ens va fent pensar-nos alguns moviments…

Han estat uns dies de descans i de riure entre amics i amigues. Molts bons dies per a reprendre la vida quotidiana que m’ha rebut molt bé i que m’ha fet passar un tranquil, sentit i acollit cap d’any… Però això ja serà un altre article.

Per vore les imatges clica el següent enllaç: