SOPAR D’AMICS I AMIGUES SENSE FILLS I FILLES

Des de que van nàixer els/les nostres fills/es, els amics i les amigues intentem organitzar un sopar cada cert temps (prudent per no abusar de la família) i poder parlar tranquils i tranquil·les sense estar pendents, únicament a tota hora, d’ells i elles. Un detall: com podràs vore a la imatge… hi hagué una que no el pogué deixar…

El sopar de maig, com els anteriors, va ser espectacular. Tot i el temor a que tanta espectativa fora un fracàs absolut… res d’això!

Vam anar a sopar al Lloc de Tapes. Situat a la ciutat de València. El propietari és un amic d’estudis de Jordi que ens va delectar amb una sèrie de tapes saborosíssimes regades amb unes cervesetes, primer, i un vi blanc, després, que va fer de la vetlada un moment especial. Lo de la foto borrosa és única i exclusivament culpable de qui la va fer i que, evidentment, no donà la cara! Ens ho vam passar de luxe. Ens vam riure fins no poder parar. Vam parlar d’unes coses i d’altres.

Moments especials que les paraules no arriben a descriure però que se’t queden a la retina.

El dia després… també per a descriure…

ANTON I JOSE

Quin goig dona passejar amb els amics…

ESCALADA A JÉRICA

Un dissabte d’aquests que no saps exactament que fer, els amics i les amigues vam decidir passar un dia a la muntanya, llevar-li les teranyines a les cordes, als arnesos i a les nostres mans i portar els/les nostres fills/es a fer el seu bateig d’escalada.

El lloc triat va ser les vies de Jérica. En un racó encantador, al costat d’un riu fresc i transparent, la zona d’escalada de Jérica ens ofereix un fàcil accés i una via d’un nivell facilíssim per gaudir d’aquest esport. Com es pot imaginar, els primerencs escaladors (Laia, Joel, Aitana i Bernat) estaven tan emocionats com nosaltres (en teoria els responsables).

La conclusió del dia va ser fantàstica. Tots els que vam anar ho vam passar molt bé. Vam descobrir les habilitats dels nostres fills i filles en un esport que no els és gens familiar. Ens vam possar morenets al sol (de novembre!) i després ens vam posar entre pexo y esparda un arròs en llamàntol de categoria!

Repetirem? Segur que sí. Abans que acabe l’any tindrem la segona escalada!

L’HERETAT DE PERE

Primer vam anar a Bellús a vore el paratge on està la Cova Negra. El riu albaida creua la zona on es pot pràcticar l’escalada, el ciclisme de muntanya i el senderisme. Aquests dies, amb la pròxima vinguda del fred, els arbres es preparen per passar l’hivern i les fulles grogues ocupen les copes dels caducifolis.

Després d’haver fet gana se n’anàrem a Quatretonda. Allí està l’Heretat de Pere. Casa Rural, mini granja i restaurant on ens havíen dit, amics de la Vall d’Albaida, que es menjava bé. Vam anar a comprovar-ho. I, realment, és un encert total. Érem 10 adults i 8 xiquets/es i vam estar en dues taules amb l’arròs al forn per als més menuts i, per als adults,  no sé quants entrants sabrosíssims i dos perols de fang plens de carn de cabridet amb alls. Impressionant. Vam menjar el que podíem i més. I vam compartir taula amb els amics i les amigues en un racó acollidor i ple de gent dels pobles del voltant. Un lloc casolà però que no et deixarà indiferent.

MMS (II)

Un dels mes fotografiats. Un invisible al Sanfran. En la imatge n’apareixen 5. Va ser d’un altre dia de patiment. Crec que va ser el que més invisibles vam demanar. M’acaba d’entrar un mms. Evidentment jo al treball i el que envia la foto al bar. La imatge és única. De les que més enveja fan. Un invisible. Autor: Anton.

L’ALBUFERA

Me vaig encarregar, encara no sé perquè, d’organitzar una eixida per l’Albufera per als amics del poble. La idea era pegar una volteta en barca amb els nanos i després anar a algun lloc a dinar. Vaig enviar un correu per informar de la idea, la data i el lloc on dinaríem i únicament se van apuntar 32!

Amb la col·laboració de Rocío vam acordar que Luis del Palmar ens faria la ruta amb la seua barca i ens explicaria les coses més curioses que amaga l’albufera. Realment ha estat fantàstic. Primerament ens ha ensenyat unes barraques típiques valencianes i ens ha contat alguna curiositat d’elles (que me la guardaré a la butxaca…). Després ens ha explicat com es pesquen les anguiles. Ens ha ensenyat on estan les reds on s’engangen i hem tingut la sort que en una d’elles hi havia una grandíssima. Segons ens ha explicat no era la època per la lluna i la llum… però, inclús ell, ens hem quedat flipats! Després hem passat per una zona que té reservada l’Ajuntament de València. Aquesta zona la útilitzen les aus per refugiar-se en temps de caça. Després hem donat una volta gaudint del paisatge, del sol, de la llum, de les aus i de la companyia.

Per dinar, havíem reservat en Blayet en el Perellonet. L’havíem reservat perquè té un parc infantil al seu interior que ha fet les delícies dels/les nostres fills/es. Mentrestant nosaltres ens hem menjat unes tapes de clotxines i esgarraet i després arròs negre alguns i altres arròs a banda. Per plenar els forats que encara alguns teníem (quasi tots/es… per no dir tots/es) hem demanat postres caseres i/o gelats artesans. El menjar estava molt bo. El servei ha estat ràpid (tot i ser 32 en total). El preu correcte.

Total, que un dia complet. Un dia entre amics i amigues. Un sol fantàstic. Un passeig en barca que ens ha deixat en ganes de mes. Un dinar que el repetirem enseguida que pogam. I un cansament i uns bons moments que m’emporte demà a treballar en proporcions iguals…

DUKALA

Son les 3.26h de la matinada. Segons marca el rellotge. Estic escoltant al fabchannel.com un concert de Calexico. Segurament la música que li ve bé a este article. A estes hores. Al que senc… Segurament.

Avui teníem sopar d’amics sense fills/es. Des de que vam tindre els nostres futurs mig assegurats vam decidir que cada cert temps aniríem a sopar sense els/les nostres filles/s. Únicament per supervivència. Únicament per sentir que encara, d’alguna manera o altra, estem vius. Estem frescos. Que l’edat no se’ns menja. Que encara tenim forces per aguantar el que ens tiren… a la panja, sobretot!

Avui hem anat al Dukala. Un lloc que fa tres que intentem anar. Vam reservar en una setmana d’antel·lació i es van sorprendre… però la nostra necessitat era més que física. Hem anat el grup més proper. Els que més contacte tenim dels amics/gues. Tenim la gran sort (i en això estic més segur que en altres coses) que el grup el formem xics i xiques i que, entre uns i altres, podem parlar de tot. Això és una de les riqueses dels/les meus/es amics/gues. Avui ho hem parlat.

Del sopar al Dukala hem eixit tots/es contentíssims/es. Hem demanat tres entrants i després cadascú un plat. El menjar ha estat magnífic. Cadascun d’ells tenia el sabor adequat. El gust que al paladar el feia feliç. La beguda meleta pura. Tant el vi, com la cervesa, com l’aigua… L’atenció dels cambrers ha estat inmillorable. Ens han atés molt bé. Tots/es hem estat d’acord que tot, i quan dic tot faig referència a TOT, ha estat magnífic. Fins i i tot la dolorosa ha estat en condicions…

3.35h Ara ja escolte Kula Shaker.

Després del soparot ens n’hem anat a prendre la última al Ferrocarril a Alaquàs. Per digerir-ho tot m’he prés un gin-tonic. La conversa ha estat espectacular. Cada dos per tres els somriures ens venien als llavis. Feia temps que no ho passàvem tan bé. La nit ha estat sorprenent. Les previsions s’han complert al 200%. Els estime. Els tinc ahí. Els/les amics/es són el que són. Jo els done la importància que tenen. Possiblement més dle que ells es pensen. Fa temps que vaig acceptar que són ells/es i no uns altres els que m’han d’aguantar les penes i les alegries. Ells/es no ho van decidir. Però m’ho han acceptat sense dir-me mai que no. Meleta pura. Sempre, sempre ha estat un motiu d’alegria trobar-me amb ells. Els moments difícils han estat ahí. Els moments més dolços, com ara, els tinc ahí també. Són pacients. Són com són. I que no canvien mai. Són com m’agraden. Són com els estime. D’una altra manera no ens hauríem trobat. Avui únicament puc dir coses bones d’ells/es. Inclús d’Anna, que s’ha quedat a casa maleta de febra, puc dir coses bones. Tinc la sort de tindre’ls. D’abusar d’ells/es. De disfrutar-los. De donar-los la poca cosa que sóc.

Aquesta nit, si podia ser-ho, encara ens hem apropat més. Més? Doncs sí.

Dukala

cocina de la otra orilla

c/ dr. sanchis bergón, 27

46008 valencia

telf. 963926253

CORDÀ

La qualitat de la imatge no és molt bona… però val la pena vore-la. Mentre escric aquestes lletres escolte de fons, escoltem de fons en Alaquàs, la cordà del crist 2008. En Alaquàs, com en Paterna, es realitza tots els anys la tradicional cordà. Mescla de fum, tradicions, suor, calor… enguany quatre gotes que estan acompanyant la festa, polvora per a cansar-se… Les sensacions se’m mesclen. Mig alegre pel que estic escoltant, mig patint perquè tinc dos amics dintre i no saps mai que pot passar. Els encanta la pòlvora. Els encanta el foc. Però els qui no compartim ixa afició ens costa entendre un poc la necessitat de posar-nos en perill. Tot i aixó, compartim i ens trobem feliços que ells disfruten amb una tradició tan arrelada al nostre país. Valents si que són. Bé, no sé si valents o inconscients. Però el fet és que estan ahí dins…

El disfraç de Jose no deixa dubte del que ahí dintre s’està cuinant… Que no siga res!

Jo, per la meua part, intentaré dormir un poquet…

HAMADRIADA

 Els amics del poble tenim la saníssima costum de fer un sopar al trimestre sense la dolcíssima companyia dels nostres fills…

L’Hamadríada va ser el lloc elegit per celebrar l’últim sopar. Un local tranquil. Amb un disseny cuidat, encara que no molt carregat. Un lloc que ja havia provat i en el qual vaig compartir alguna que altra dolça vetlada…

El menú que vam triar va ser el següent:

- Foie de pato con manzana,cebolla caramelizada y gelée de oporto y tempranillo.

- Ensalada de chipirones,gambas y habitas con vinagreta de pistachos.

- Verduras de temporada salteadas al punto con aceite de jengibre.

- Selección de carnes a la parrilla con su guarnición.

- Selección de postres de la casa con su copita de vino dulce.

Va estar espectacular. Tot i la intranquil·litat d’alguns pares per haver deixat la critaura plorant (després no va ser per a tant… és el que té la responsabilitat), la vetlada va ser amena i entretinguda. Entre riures, xarrades, curiositats, política i trencaments de cadira (Anton Anton!) la nit va passar ràpida i divertida.

Algunes de les imatges de la nit són estes:

Els dos vins que ens vam beure (els dos vins, no les dues úniques botelles…) i Anton menjant follaje…

    

El resultat que Anton menjara verdura va ser este:

  

Els pares irresponsables que anàrem al sopar… i els que encara no ho són i ho seran! (les fotos són de baixíssima qualitat…):

    

Després del sopar el que va quedar va ser açò (no quedà ni l’apuntador!):

 

Per finalitzar la nit, els que encara ens mantenim joves vam anar a vore el concert de Bajoqueta Rock al Rock en Fallas. Tot i el pèssim equip de música, Bajoqueta va demostrar que és un dels millors grups en directe. En cadascun dels seus concerts la festa i l’entreteniment estan garantits!

  

Un bon sopar, una bona vetlada, un bon concert, una bona companyia… es pot demanar més?

SANT BLAI

Segons la wikipedia:
Sant Blai (o Blasius Βλάσιος, armeni: Սուրբ Բարսեղ) va ser un metge i bisbe de Sebaste (antiga capital de la Petita Armènia i actual Sivas, Turquia), considerat sant per l’Església catòlica. Segons les actes del seu martiri (316), va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat.

Segons la tradició, Sant Blai era conegut pel do de curar tant persones com animals. Es diu que va salvar la vida d’un nen que s’havia escanyat amb una espina de peix. Per això és considera l’advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai digué a un llop que deixés un porc que estava atacant. El llop li va fer cas i l’amo del porc, en agraiment va donar menjar a Sant Blai, que estava reclós sense poder menjar.

Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

També és una tradició estesa, la benedicció de fruites i altres aliments durant la missa del dia de Sant Blai, el 3 de febrer.

Jo no seré tan místic ni tan religiós com alguns que conec i et contaré que per a mi, mig torrentí que sóc, Sant Blai sempre ha estat una festa i una tradició que m’ha fet anar (quasi tots els anys de la meua infància i adolescència) a visitar el poble de Torrent i menjar arròs al forn amb pilota dolça. I si tenia algun foradet a l’estòmac, també quedava el gaiato beneit per Sant Blai.

Ahir, els que som d’Alaquàs però també portem sang de Torrent, ens vam deixar caure per la fira de Sant Blai de Torrent per anar passant-li les tradicions als nostres fills. La fira no és que siga un acte molt religiós, però segueix la tradició dels últims, com a mínim, 31 anys (que són els que tinc jo). Això sí, s’ha perdut la tradició de colpejar a les xiquetes al cul amb la dura pilota que anava lligada a la goma. Fa anys va haver crítiques per considerar-ho masclista… A mi hem feia gràcia i supose que el millor és no donar-li importància a les coses que no en tenen. Si la festa es fa en bon trellat no ha de fer mal a ningú.

Bé, com a bons torrentins ens vam adreçar a l’ermita per a que l’oli de Sant Blai (que no ho diu a la wikipedia) ens cure dels mals de gola (tant constipats com el de Bernat, com la falta de veu com la de Anna). Bernat continua constipat i supose que Anna continuarà sense veu… però nosaltres hem fet el que tocava.

Ací et deixe la foto d’un devot feligrès del gaiato de Sant Blai!