La meua cosina Mar se n’ha anat a Edimburg a fer un curs d’anglès i a lo que caiga! Anna, des de Bremen amb amor, l’ha anat a visitar i ens ho ha contat amb pels i senyals. Penge ací el seu mail per si algú se li ocorre anar a Edimburg per a que tinga una informació completíssima del que visitar… Gràcies Anna!
Hola penya xunga! :-P
Mentre els meus pares s’han dedicat a explorar l’orient, jo me n’he anat al nord. A Escòcia, on se m’havia perdut una germana i he anat a vore si la trobava, jeje. Arribí el divendres pel matí a Edinburgh (vol directe des de Bremen amb RyanAir, que què?) i ella m’esperava a l’aeroport, em feu molta il.lusió. Amb un autobús anàrem a la ciutat i directament a sa casa. La Cadu viu en un pis antic, lluminós i ben organitzat, de sostres alts i finestres grans. Allí viuen cent i la mare en amor i companya, comparteixen una cuina-menjador gran i dos quartos de bany. El pis és xulíssim, m’encantà, i està molt ben situat, es pot anar a peu a tot arreu, és ideal.
De seguida ens posàrem en camí per a vore un poquet de la ciutat, i la Peteta m’explicà les coses bàsiques, és a dir… Edinburgh és un poc com si fóra Alaquàs: té un castell (com Alaquàs!), un carrer principal “Royal Mile” (el carrer Major), un casc antic “Old Town” (sería el “barri de l’Olivar”) i té un parc gran, anomenat “Meadows” (el que vindria a ser el parc de la Sequieta)… Bé, i ara en serio…
Edinburgh té una part antiga anomenada Old Town i una part “nova”, el New Town, que són el centre de la ciutat (i són també patrimoni de la humanitat). Ambudes són allargades i transcorren paral.leles, com els seus carrers principals, i estan separades per uns jardins impressionants creuats per ponts i carrers perpendiculars. És curiós observar el mapa i vore com de ben disbtribuida està la ciutat, i això que no és moderna. En quant a la seua imatge, Tot el centre es caracteritza pels edificis amb facanes de pedra d’una tonalitat grisa, per tot arreu hi ha torres i torretes i portalades i “xirimbolos”, cada casa i cada edifici sembla un palauet o un castellet, tot armonitza i encaixa, fa la sensació de trobar-se en l’edat mitjana o una época antiga similar, però tot com molt nòrdic, com molt escocés, no sé, amb “caràcter”. Criden l’atenció els desnivells, cada carrer està a una altura diferent i de lluny sembla que les cases s’amuntonen unes damunt d’altres. L’impressionant castell domina la ciutat des de dalt d’un volcà extingit (sí, sí, el que llegiu!), les seues muralles desafien l’enemic (o siga, els anglesos, clar!) fixades sobre roca basàltica, però no és l’únic punt alt. Hi ha diversos turons i turonets, per exemple el Calton Hill, des d’on hi ha unes magnífiques vistes a la mar, que fa un fiord just a l’altura d’Edinburgh. El magnífic espectacle des d’el Calton Hill, amb la ciutat i les seues torres a un costat, i la mar a l’altre, val la pena la pujadeta. També hi ha l’anomenat “Arthur Sit” (crec), una montanya que es pot pujar a peu per diversos camins, també pegada a la ciutat, i des d’on hi ha també unes vistes precioses i on la gent va a fer des d’un passeget fins a escalada. Super xulo. (per cert, ací ens en recordàrem de David, perquè hi havia penya corredora pujant les costeres que devien ser d’eixos de MisJueves…)
No tota la ciutat és gris (pel color dels edificis) sino que també hi ha el blau de la mar, com ja he dit, i el verd, molt de verd! Entre old i new town hi ha una zona ajardinada plena d’arbres i de flors que està ara en estiu preciosa, i també hi ha els “Meadows”, una altra zona verda de gespa infinta on la gent va a passejar, fer esport, o simplement tirar-se al sol amb els amics o fer una torrà (o el botellón, que allí el fan amb whisky, jur jur). Hi ha pistes de tenis, i fins i tot un camp de golf (sembla ser un esport molt practicat en Escòcia… serà perquè tenen molta gespa…).
El conjunt de la ciutat fa una imatge imposant i realment bonica.
Un dia varem fer un “free tour”, és a dir, una visita guiada a la ciutat al final de la qual es dóna la voluntat al guia. S’ofereix en anglés i en castellà, tan nombrosos són els turistes parlants d’aquesta llengua (no t’hi vulguis trubà). El nostre guia era un xaval de Granada super simpàtic que comencà diguent “he estudiado turismo, vivo desde hace más de dos anyos en Edinburgo y estoy enamorado de esta ciudad, así que nadie más motivado que yo para ensenyárosla”. Després d’aquest prometedor inici, el xic ens ensenyà racons, carrers i edificis per la ciutat, ens contà històries, anècdotes i llegendes durant més de tres hores que es passaren volant i ens deixaren amb molt bon gust de boca i un somriure als llavis. Fou una de les coses més xules i que més recordaré del viatge!
Evidentment, també hem fet moltes altres coses la Cadurreta i jo. Per exemple, parlar amb el tete per skype el dia del seu aniversari per a felicitar-lo. O convidar a unes amigues a sopar tortilla de creilles i després anar-nos-en (en un taxi per a cinc persones) de festa. O xarrar amb els companys de pis, inclosos els escocesos, que no n’hi ha qui els entenga. O anar de tendes (quines tendes més xules n’hi ha a Edinburg!). O pujar al Arthur Sit i passar-nos dos hores allà dalt mirant la posta de sol, xarrant i menjant pistatxos. O anar al Museu Nacional d’Escòcia, a vore pedres i trossos de llanda dels pits, els scots, els bretons i els vikings, je je. I, com que no ens agrada el whisky ni la cervesa, la part gastronòmica la cobrírem menjant “haggis”, el plat típic d’Edinburgh, que ve a ser el que s’anomena una copiada en tota regla del “Bremer Knipp”, plat típic de Bremen (i no és conya!), juas juas. Per cert, que el haggis el menjàrem en el pub “Maggie Dickson”, que porta el nom d’una dona a la qual condenaren a mort per quedar-se prenyada fora del matrimoni, i que quan l’anaren a soterrar després de l’ “execució” s’adonaren de que encara estava viva, i li hagueren de perdonar la vida perquè no es pot jutjar dos vegades a una persona pel mateix crim… quines coses!
Hem aprés que Anglaterra no és Gran Bretanya. Que l’autèntic escocés no porta RES baix de la falda. Que la gent (homes, dones i xiquets) antigament bevia cervesa en lloc d’aigua, perquè pel procés d’elaboració no tenia tants gèrmens, i que anaven tot el dia pet. Que ningú arribava a vell perquè tothom moria assassinat. Que si furtaves en el mercat et clavaven l’orella a una columna amb una tatxa. Que la paraula “whisky” ve del gaèlic i significa “aigua de la vida”. I que la flor del card no és tant lletja, que és el símbol d’Escòcia!
Hem passejat pel carrer on es rodà el famós principi de la pel.lícula “Trainspotting”. Hem passat per la universitat on estudià Charles Darwin. Hem conegut a Bobby, el gos que es passà catorze anys vetllant la tomba del seu antic amo. Hem vist l’escola que inspirà el Hogwarts de l’escriptora de Harry Potter. Però més categoria tenen Robert L. Stevenson (L’illa del tresor, Dr. Jekyll i Mr. Hyde), Arthur Conan Doyle (Sherlock Holmes) o Walter Scott (Rob Roy, Ivanhoe), tots ells “edimburguesos”. Impressiona aquest bagatge literari, no? I Sean Connery també és d’allí. I l’inventor del telèfon, i el de l’anestèsia… i molts altres, la llista és ben llarga!
Bé, que m’emocione i m’enrotlle.
Que m’ho he passat super bé, que m’ha encantat la ciutat, vos la recomane a tots molt molt i molt, i que la gitaneta m’ha cuidat que te cagues. M’he quedat amb ganes de més, i especialment amb ganes d’anar als Highlands a vore les famoses vaques peludes i pèl-roges, que encara que les he vist en moltes postals, i la Cadu diu que també les ha vist, no m’acabe de creure que existeixen…
