El vaig vore i m’encantà. Un vídeo sobre el mur de Berlín. Sobre l’avuí del Mur de Berlín.
Berlin East Side Gallery from Olivier Blaecke on Vimeo.
El vaig vore i m’encantà. Un vídeo sobre el mur de Berlín. Sobre l’avuí del Mur de Berlín.
Berlin East Side Gallery from Olivier Blaecke on Vimeo.
El principi i el final. Ha sigut molt gran. Ara ens falten els altres…

En març d’aquest any vam estar a Berlín i, com ja vaig comentar, el viatge me va impressionar per la historia tan dura que havia viscut la ciutat i el país sencer. Entre altres imatges i moments, Anna ‘Des de Bremen amb amor’ ens va fer votar al punt exacte on es va immortalitzar la coneguda imatge.
Durant aquests dies m’estic tragant tots els documentals i reportatges que s’estan fent per la commemoració del 20é aniversari de la caiguda del mur. M’agradà moltíssim el de 30 minuts a TV3 (per vore’l: Altres murs). Sorprén la reflexió i el fet de com han quedat les coses i com, després de la caiguda del mur, continua havent diferències importants entre l’est i l’oest… com si hi haguera un mur invisible…
He trobat alguns enllaços sobre el que va passar, el que està passant i el que passarà al voltant d’aquest episodi històric que no ens pot deixar indiferents:
Diario de un Muro: creat pel periodista del TVE que ho va retransmetre en directe. En 1989 cae el muro de Berlín y José María estaba allí: “Aquella noche en el Checkpoint-Charly pasé los momentos más hermosos de toda mi vida como corresponsal”.
L’especial del diari Público.es.
L’especial del Latinoamérica msn amb quantitat d’imatges.
A la Wikipedia en català (Mur de Berlín) i en alemany (Berliner mauer).
Pàgina oficial del Mur de Berlin.
Dominoaktion. Web de l’acció prevista per commemorar els vint anys de la caiguda del mur. Una de les iniciatives que més m’han agradat.
La gentola que vam enviar des de la Península Ibèrica (o com es diga) a terres cerveseres (més concretament: Alemanya) tenen converses de lo més entretingudes i interessants (jaja). Ací vos en copie una (amb el permís de l’autoritat competent, gràcies Anna!) que va acompanyada d’una aclaradora imatge:
ANNA
No os lo vais a creer, acabo de discutir con alguien al teléfono que decía que Eslovaquia no existe.
Según él, Checoslovaquia se dividió en dos países, que son Chequia y Eslovenia, así que Eslovaquia ya no existe, ahora se llama Eslovenia.
Lógico.
Realmente no vale la pena sulfurarse, así que después de explicarle dónde está Eslovaquia y dónde Eslovenia, y visto que seguía en sus trece, le he ignorado un poco… pero no os parece chocante?
Por la misma regla de tres, Yugoslavia no se dividió en Yugo y Eslavia sinó en Yugo y Eslovenia, no??? ;-P
MARIANO
Y si Yugoslavia se dividió en Yugo y Slavia, y El Slavia de Praga está en la parte checa de la antigua Checoslovaquia…cómo es que Eslovenia lleva el verbo copulativo ser como prefijo y Croacia no? No debería ser Escroacia? Digo, como España o Estambul. En fin, yo me preocuparía más que nada por… a quién le cojo el teléfono.
JUAN CARLOS
Escroacia no hombre, que eso es un país Bético como Laponia y Livorno!
Tu te refieres a Escrocia, cuyos habitantes son los escrotos, el mas insigne de los cuales era Duns
SANTI
Es que nadie se ha dado cuenta que Eslovaquia si que existe y que esta en Euskadi??????????????????????????????????????????????????????
Eslovaquia es Euskera y si significa Chuletón de Ternera con Label (en castellano)
Es del verbo ser, lo deterninadamente articulo determinante determinado con referencia hacia allí (pero más bien determinado a la derecha más conservadora), y vaquia, joer, pues de vaca, como el buen chuletón.
Yo lo veo bien claro, vamos……..


Cada dia ens costa més alçar-nos. No sé perquè serà. Serà perquè no parem? És molt possible…
Avui tornem per l’avinguda Unter Den Linder, creuem la Porta de Brandenburg i passem a l’antic Berlin oest. Allí ens dirigim a vore:
- Columna de la victoria. Sorprenent columna amb una figura dorada al seu extrem superior. Està situada al centre d’una rotonda. Per accedir cal passar per un túnel. A l’eixida del mateix et sorpren la immensa columna com si la tingueres damunt del cap.
- Kulturforum, que és on està la Brliner Philharmoniker. Arquitectònicament sorprenent.
- Ruta per les embaixades.
- Bendlerblock. Ací és on van executar Claus von Stauffenberg, militar alemà que dirigí l’intent d’assassinat d’Adolf Hitler i canviar, així, la historia d’Alemanya. Aquest complot es va anomenar Complot del 20 de juliol i tenia aproximadament 7000 membres. Aborronador el que es conta dintre d’ixe edifici. Una exposició on s’explica la historia d’aquest intent i també les atrocitats realitzades per Hitler i el nacionalsocialisme.
- Per si no havíem tingut prou i per acabar la visita a Berlin, Anna ens va portar a vore la Topografia del Terror. (la seua web és: http://www.topographie.de/). En este lloc es concentraven els organismes més importants de la seguretat i repressió del nacionalsocialisme. Allí es van produir les majors atrocitats que es poden imaginar… Vaig tindre les mateixes sensacions que quan vaig anar al camp de concentració de Mauthausen. Una tristor que t’arriba fins els racons més interns del teu cos. Una ràbia i una mala llet per les injustícies i la maldat del ser humà (que no saps si té límit). Un silenci…
Ací acabava el nostre peregrinatge per Berlin. Havien estat dies grisos i plujosos. Havien estat dies freds. Cansats. Amb sensacions intenses. El passat (que no s’ha d’oblidar!) se’ns havia posat a la cara. Amb la seua crueltat. Amb la seua realitat. I d’ahí, Berlin ens havia ensenyat a tirar endavant. A comviure amb el passat, amb el present i amb el futur. Però sempre, tirar endavant. Berlin ens ha passat la força per fer les coses amb trellat. Per aprendre dels errors. Per ser més persones. Per no mirar-nos el melic. Per posar-nos en el lloc dels altres.
Berlin és un luxe del qual no s’ha de prescindir.
El nostre peregrinatge per Alemanya continuava. A Berlin vam llogar un seat Ibiza. (ens volien encolomar un fiat panda que no sé fins on ens haguera portat). Vam eixir de nit direcció Dresden.
A Dresden vam estar en dos hores aproximadament. L’alberg que Anna ens havia reservat (i que ens donaria més d’una agradable sorpresa) es diu Lollis Homestay. Vam arribar tard i vam tindre les forces justes per sopar i anar-se’n a dormir…
Ací acaba el 4t dia, segur que se m’ha oblidat alguna cosa

Matinet matinet. No havíem de pedre cap segon d’aquest sorprenent viatge. A les 9h en dansa. Altre nano.
Quines coses vam vore?
- Berliner Mauer (Mur de Berlin). Sorprenent. Quina part de la historia. Quines coses som capaços de fer els humans. I no aprenem. Israel ara ho aplica amb Palestina. Ni abans ni ara. Murs a la merda!
- Gedächtniskirche. L’església del record (o de la memòria). Berlin demostra la seua capacitat de posar-se mans a l’obra i reconstruir una ciutat a base de trellat, coneixement i modernitat. Deixen les runes del campanar per a que ningú oblide el desastre d’historia de la ciutat. I al costat construeixen una torre i un espai per celebrar misa. El 1961 va acabar de ser construida. Aleshores ja va ser bastió de crítiques. Actualment la considere una obra exemplar per l’actualitat. Per la modernor. Per la capacitat d’integrar i unir el passat i el futur.
- Europa center. Centre comercial on vam dinar.
- Av. Karl Marx. Situada a l’est de Berlin, els edificis d’aquesta avinguda van ser construits pel poble i per al poble. Les hores que dedicaven a treballar per construir-les els servien per tindre més o menys opcions a l’hora d’aconseguir una de les vivendes. Una de les avingudes més imponents del Berlin Est.
- Bernauer Strasse. Dels carrers de Berlin que més han de contar sobre la historia del mur. Des de túnels de 140 metres de llargària. Des d’un costat per fugir. Des de l’altre per ajudar a fer-ho. Fugides per les finestres de les vivendes que feien de murs. Persones que es tiren des de les sostres perquè han tapiat les finestres per a que no s’escape ningú. Vivendes destruides. Zona de seguretat que poc a poc es va construint a base d’enderrocar edificis. Fins i tot una església que es queda al centre d’aquest lamentable espai.
- Checkpoint Charlie. Punt de pas fronterer entre l’Est i l’Oest de Berlin. Sorpren vore un punt com aquest al centre d’una ciutat. Al museu vam poder vore cadascuna de les histories que van passar en aquells carrers. La carn de gallina. A les 22h tanquen el museu. Nosaltres els últims…
Vam tornar a l’alberg per posar-nos guapos/es i anar de festa per Berlin. El lloc triat…
- Oranienburguer strasse. Allí vam passejar pels seus carrers. Vam vore les dones del bon viure. Vam vore els edificis i els seus patis interiors tan sorprenents com la doble vida de Berlin. El passat i el futur continua present. Continuen convivint. Els bars i restaurants. Els pubs. Els cars i els econòmics comparteixen paret i façana. Nosaltres vam anar al Café-Zapata. Antic i històric casa okupada. Ara refugi d’artistes. A la seua planta baixa, el Zapata. Ell si que sap de la nit de Berlin…
Fins ací el 3r dia a Berlin. Segur que se m’ha oblidat alguna cosa…
…
No sé si va ser este dia o el dia anterior però no vull que se m’oblide açò: el Memorial de l’Holocaust. Un espectacular conjunt de blocs de diferent altura. Alemanya pagà el deute dels seus horrors. Un monument en el que no han deixat de gastar-se els euros i euros i euros…
La meua afició (obsessió?) a les bicis me fa vore, allà per on vaig, bics i vicis… En Alemanya no vaig aconseguir fartar-me, tot i la quantitat d’elles que hi havia per cadascun dels seus carrers. Anna primer pensava que tenia una malaltia. Després pensava que havia anat a Alemanya a vore bicis enlloc de vore-la a ella.
Ací te’n deixe unes quantes:

A les 9 en dansa. Desdijunem a la cuina ja que portem el nostre menjar de la nostra terreta per dos motius: estalviar i menjar bé.
Anna ens explica que el dia serà al voltant de l’avinguda Unter Den Linder. El metro serà el nostre mitjà de transport per Berlin durant els tres dies. És fantàstic. Preus i tarifes que s’acoplen al que necessites i multiples combinacions.
Llistat de coses que vam vore (segur que se me n’obliden):
- Alexanderplatz. Cèntrica i oberta. Tot i això no és de les places més boniques de Berlin.
- Fernesehturm (TV Tower). Torre de Comunicacions. Igualeta al pirulí d’aspanya. Disposa d’un resataurant giratori a la seua cúpula esfèrica. Es veu pràcticament des de tota Berlin.
- Església de MarienKirche on destaca el seu interior blanc i un fresc que representa una pesta que afectà Berlin durant la qual van morir milers i milers de berlinesos i berlineses.
- Monumental ajuntament de Berlin amb façana de taulell roig.
- Nikolaiviertel. Un dels barris antics de Berlin millor conservats. Amb estructures, carrers i edificis com abans. Ahí està la primera posada de Berlin.
- En un dels rius que creua Berlin observem la Berliner Dom. Ens dirigim cap allí i prompte ens situem al Unter Den Linden.
- Museumsinsel. Una espècie d’illa on existeixen tres o quatre museus molt importants que contenen restes arqueològiques antiquíssimes, evidentment, robades.
- Humboldt Universität. amb els seus, si no m’equivoque bé, 28 premis nobel. Impressionant com una universitat pot fabricar tant de geni.
- Neue Wache que commemora a totes les víctimes de les guerres i les dictadures.
- Biblioteca de Berlin. Tapada per una publicitat impressionant de Mercedes. Al centre de la plaça situada davant de la biblioteca, hi ha un monument en record de la quema de llibres per part dels nazis. Unes estanteries buides soterrades ho recorden. També dues plaques que diuen el següent: ‘Allà on es cremen llibres s’acaba cremant persones. Heinrich Heine. 1826‘ i ‘En mig d’aquesta plaça estudiants nacional socialistes cremaren el 10 de maig de 1933 les obres de centenars d’escriptors, publicistes, filòsofs i científics lliures‘
- St. Hedwigs-Kathedrale. Catedral catòlica de Berlin. Circular en la planta i rectangular en la façana. Sorprenent fora i també dintre. Una esglesia circular amb dos plantes.
- Altra vegada Unter Den Linden per observar i flipar amb els edificis tan imponents que hi ha. Embaixades, bancs i tendes cares. Cafeteria Einstein.
Fins ara havíem estat a l’ex-Belin Est. D’ací passem al Berlin Oest. L’occidental.
- Reichstag. El parlament alemà. Després de fer un poc de cua aconseguim entrar i pujar a la seua cúpula. Reconstruida fa pocs anys és un semicercle acristalat que permet tindre una visió panoràmica fantàstica de la ciutat de Berlin. Increible la capacitat de regeneració dels alemanys. Junt a la visió moderna i actual de les construccions sense perdre el respecte a la historia i al passat.
- Se’ns fa de nit i el dia ha estat ben aprofitat però encara tenim temps de vore sony center. La modernor més moderna feta realitat. Edificis impressionants. Llums. Colors. Nova tecnologia.
Per sopar quedem amb el nostre amic Virgili. Este si que porta un procés d’agermanització preocupant. Tot i això, continua siguent ell. Descriptible? Virgili es defineix diguent que és ell mateixa. Ens alegrem molt de vore’l. Al seu ambient. A la seua ciutat. I ens deixem portar. Uns amics seus (alguns membres d’Anhela) actuen en un garito de Berlin i sopem prop per tal de poder anar-hi. El cansament es fa present durant el sopar i també després. Tot i això, la vetlada és fantàstica i divertida i ens deixa vore alguna cosa de la festa a Berlin. Gràcies Virgili.
El viatge el vam fer amb air-berlin. Perfecte en tot.
Anna ens esperava a l’aeroport de Berlin per acompanyar-nos a l’alberg. Esta anava a ser la tònica del viatge. Nosaltres ens deixavem fer. Estic segur de no trobar millor guia en tota Alemanya!
L’alberg era el Wombat’s Berlin. Amb 19€ cada nit. Desdijuni (3’50€ a banda). Tot i arribar tard ens donen les targetes per entrar i eixir de les habitacions i l’alberg, ens regalen una consumisió per al bar i ens desitgen bona estada. Sopem ràpidament a la recepció (estava tancada la cuina) i se’n pugem a l’habitació per dormir. Una habitació de 3 lliteres on únicament estem nosaltres i un xic australià.
Bona nit!
Al Público he pogut vore aquest article que te copie íntegrament. Des d’aquestes vacances estic un ‘poc’ més sensible amb el tema… no sé perquè serà!
ENTREVISTA A BRIGITTE BURMEISTER
GUILLEM SANS MORA – CORRESPONSAL – 25/03/2009 08:00
Celebrada en 1994 como una de las muestras más logradas de la narrativa de la unificación alemana, Bajo el nombre de Norma da cuenta de las consecuencias íntimas del terremoto histórico que se vino encima de una ciudadana alemana del este corriente en 1989. El libro se publica ahora en España (451 editores), 20 años después de la caída del Muro y la desaparición de la República Democrática Alemana (RDA). Su autora, la romanista Brigitte Burmeister (Posen, 1940), ha seguido su propio camino literario al margen de corrientes y etiquetas. Es una entusiasta del movimiento literario francés nouveau roman, al que la autora reconoce como su principal impulso literario. La escritora se cita con Público entre los últimos vestigios de la frontera entre las dos alemanias y confiesa estar sumergida en una monografía que prepara sobre su autor favorito, Claude Simon.
Una casa del barrio de Mitte, en el centro de Berlín, es el escenario principal de la historia. Apenas se reconocen hoy los lugares que describe
La calle pertenece ahora al barrio gubernamental. Cuando vivíamos en ella, el mundo se terminaba ahí. Había un puente por el cual pasaban los trenes que iban al oeste, y debajo un muro de hierro. Sólo a través de una rendija se podía ver que la calle terminaba en un solar de hierba. Ahora está lleno de todos esos edificios parlamentarios. Se ha convertido en una zona diferente.
¿Cómo ve la novela 15 años después de su publicación?
La veo muy histórica. Está volviendo a interesarme, porque evidentemente ya he olvidado muchas cosas, tanto de la novela como de la realidad, y me alegro mucho de haber dejado escritas muchas cosas de entonces. Creo que reproduce una imagen bastante exacta de una determinada perspectiva. Pero nunca he afirmado, y no lo voy a hacer ahora, que mis personajes sean típicos de la población de la RDA. Desde la distancia, parece como si fuera una población bastante homogénea, lo cual es completamente falso. Así que mi perspectiva no es ni representativa ni típica, pero es fiel a la verdad, auténtica.
El concepto “novela de la unificación” es controvertido. Heiner Müller o Christoph Hein rechazaron que se les encasillara como cronistas. ¿Y usted?
Tampoco me veo como cronista. Si acaso, cronista de un pequeño fragmento de vida que se desarrolló exactamente en el lugar de mi novela, un determinado círculo social, un determinado vecindario, una determinadageneración
En la novela también hay personajes de generaciones anteriores.
Sí, como esas dos señoras, vecinas mías, que son del siglo XIX y representan a una cierta pequeña burguesía berlinesa que se ha extinguido. Ya entonces fui consciente de eso y pensé que no había que dejarlas desaparecer sin hacer ruido. Además, tuve la suerte de que tenían una amiga, creo que era judía, que en los años treinta emigró a EEUU y escribió cartas. Pude utilizar esa correspondencia para la novela. Lo que sigue pareciéndome interesante es la técnica de desmontaje influida por la nouveau roman, el haber incorporado la biografía de Saint-Just que traduce la protagonista y esas cartas de California, de manera que son extrañas entre sí, pero están integradas. Creo que funciona bastante bien.
A propósito de Saint-Just, usted se doctoró con un tema de la Ilustración francesa. ¿Cómo encajaba la Ilustración en el discurso oficial de la RDA?
En la Academia de las Ciencias, donde trabajé, se daba una situación muy especial. Había un famoso romanista, Werner Krauss, quien había estado en la cárcel durante el nazismo y es también conocido en España. Este investigador era toda una autoridad y escribió un gran libro sobre Baltasar Gracián. Krauss creó un grupo de investigación sobre el XVIII, al que yo me uní. El siglo XVIII no se manipulaba, sino que se consideraba muy importante, ya que impulsó en Europa la liberación intelectual del dominio de la Iglesia y de la monarquía y contribuyó al desarrollo de un pensamiento independiente y digno. Esa herencia ilustrada cumplía desde luego una función crítica, pero también subversiva, en relación con la propia RDA.
El discurso oficial de la Alemania unificada forzó a muchos ciudadanos del este a justificarse. ¿Cómo lo vivió usted?
Estuvo fuera de lugar. No hubiera tenido nada en contra si se hubiera tratado de escucharse realmente. Si hubieran dicho: nosotros, los del oeste, no sabíamos mucho de vosotros, y ahora queremos recuperarlo porque ahora estamos todos bajo el mismo techo. Pero los prejuicios estaban ahí, y cuando uno contaba algo de su vida que no coincidía con el discurso, no se le creía. Por supuesto que hubo gente que tenía que justificarse, gente que había traicionado o perjudicado a otros, que había ejercido poder, abiertamente o en secreto, en perjuicio de otros. Pero la gente que creyó en el socialismo no tiene que justificarse por ello, sino explicarse. Se envenenaron muchas cosas en esa época, en los primeros años después de la unificación. La obligaciónde borrar el propio pasado me parece psíquicamente muy cuestionable, simplemente porque otros digan que fue una porquería.
Cuando cayó el Muro, no todo el mundo saltó a la calle, como parecía sugerir la televisión. ¿Qué hizo usted?
Yo me perdí la noche. Estaba en casa de una amiga en el barrio de Köpenick y nos pasamos la noche discutiendo de política, pero no encendimos la tele ni la radio. A la mañana siguiente, el mundo del que habíamos estado hablando se había resquebrajadoconsiderablemente.
Hoy, estudios y encuestas muestran que muchos escolares alemanes no saben que la RDA fue un régimen autoritario. La culpa quizá la tenga la batalla por la interpretación de la historia alemana del pasado siglo. Algunos imponen el discurso de “dos dictaduras” malas por igual, cuando en realidad la segunda fue consecuencia de la primera
Para la gente que creció en la RDA, ese discurso de la segunda dictadura alemana supone un llamamiento a pensarse las cosas dos veces. Está claro que no era una democracia. Era una dictadura en el sentido de que había una opinión dominante que toda la población tenía que compartir. Pero la idea de que se ejerció para ello una presión fortísima es falsa. Quizá fuera verdad en la primera fase, la del estalinismo en los años cincuenta, pero después hubo una división: la gente tenía una opinión oficial y otra oficiosa, la opinión privada y la que uno transmitía a sus conocidos o compañeros de trabajo.
Lo que parece evidente es que compararlo con el nazismo es un error.
Claro, porque había diferencias fundamentales. La principal era que la mayoría de ciudadanos de la RDA rechazaba el régimen del partido único SED. Muchos eran partidarios del socialismo, entendido como un orden social en el que todos trabajan pero nadie es explotado por unos pocos, en el que hay igualdad de oportunidades y justicia. Pero en la práctica no era así. La idea era buena, pero su realización mala. Poco a poco fuimos entendiendo que la idea en realidad no se podía realizar, que necesariamente conducía a una situación de represión de la opinión, porque se daba por sentado que una cierta capa de población sabía qué estaba bien y qué no. La falta de democracia anidaba en el propio sistema. Ahora lo veo de forma más clara.
Usted publicó su primera novela en 1987. ¿Cómo vivió el cambio de papel de la literatura en el nuevo Estado?
Con los años me di cuenta de que la consideración social de la literatura había cambiado. En la RDA, la literatura era una forma de realización social junto al partido, pero también contra el partido. La gente desarrolló una manera de entenderse a través de textos literarios, reinterpretándolos en clave personal para expresar su crítica, su malestar, su sufrimiento. Yo pensaba que ese no era el papel de la literatura, la literatura tiene que construir imágenes concretas de la vida y contar buenas historias. Ahora las publicaciones se suceden a un ritmo vertiginoso, sólo se mira el número de ejemplares. Algo se ha quedado por el camino.
Con el fin de la RDA Brigitte Burmeister tuvo que hacer frente a una sociedad que ya no entendía ideas como “tener una misión como escritor”, “alianza irreductible entre lectores y autores”, “país de lectores” o “ser requerido por la sociedad”.
La literatura pasaba a tener la misma importancia que en el resto de las democracias occidentales, dictada por la ley del mercado. De hecho, es en 1987, con la publicación de su primera novela, cuando visita por primera vez un país occidental. Todo ello ha provocado que esta autora primero escribiese para el Estado y ahora para el mercado.
Mientras sus novelas tratan de los problemas de identidad, Burmeister no suele mostrarse nostálgica, aunque confirma que la RDA era un país mucho más tranquilo que la agresividad capitalista que se instauró con la caída del Muro.