ESCALADA A JÉRICA

Un dissabte d’aquests que no saps exactament que fer, els amics i les amigues vam decidir passar un dia a la muntanya, llevar-li les teranyines a les cordes, als arnesos i a les nostres mans i portar els/les nostres fills/es a fer el seu bateig d’escalada.

El lloc triat va ser les vies de Jérica. En un racó encantador, al costat d’un riu fresc i transparent, la zona d’escalada de Jérica ens ofereix un fàcil accés i una via d’un nivell facilíssim per gaudir d’aquest esport. Com es pot imaginar, els primerencs escaladors (Laia, Joel, Aitana i Bernat) estaven tan emocionats com nosaltres (en teoria els responsables).

La conclusió del dia va ser fantàstica. Tots els que vam anar ho vam passar molt bé. Vam descobrir les habilitats dels nostres fills i filles en un esport que no els és gens familiar. Ens vam possar morenets al sol (de novembre!) i després ens vam posar entre pexo y esparda un arròs en llamàntol de categoria!

Repetirem? Segur que sí. Abans que acabe l’any tindrem la segona escalada!

MÀQUINA!

Com l’any passat i com els propers anys (supose que ho instaurarem com a tradicional), Karles Montalt, el màquina, el crac, ens va dir que participava al Triatló de València. Allí vam anar per animar-lo i per transmetre-li les poques forces que li podíem passar (ell en té moltíssimes més que nosaltres). La cursa no anà del tot malament. Llàstima que en la bici no va agafar el pelotó que més ràpid anava perquè en les altres dos disciplines ho va fer molt bé.

Dels qui vam anar a vore’l ací en tens tres. Segurament des del seu punt de vista no es valora tant com ho fem els adults però, sense cap dubte, per a ells i ella, Karles és el tío que més corre, que més ràpid va en bici i qui més nada… i si els apurem un poc més segur que el que més vola!

Un crac. Una màquina. Segurament, si aquest any o dos anys que venen me dedique a entrenar un poc més del que ho he fet tota la vida, serà per culpa d’ell… i no li arribaré ni a la sola de la sabata!

L’ALBUFERA

Me vaig encarregar, encara no sé perquè, d’organitzar una eixida per l’Albufera per als amics del poble. La idea era pegar una volteta en barca amb els nanos i després anar a algun lloc a dinar. Vaig enviar un correu per informar de la idea, la data i el lloc on dinaríem i únicament se van apuntar 32!

Amb la col·laboració de Rocío vam acordar que Luis del Palmar ens faria la ruta amb la seua barca i ens explicaria les coses més curioses que amaga l’albufera. Realment ha estat fantàstic. Primerament ens ha ensenyat unes barraques típiques valencianes i ens ha contat alguna curiositat d’elles (que me la guardaré a la butxaca…). Després ens ha explicat com es pesquen les anguiles. Ens ha ensenyat on estan les reds on s’engangen i hem tingut la sort que en una d’elles hi havia una grandíssima. Segons ens ha explicat no era la època per la lluna i la llum… però, inclús ell, ens hem quedat flipats! Després hem passat per una zona que té reservada l’Ajuntament de València. Aquesta zona la útilitzen les aus per refugiar-se en temps de caça. Després hem donat una volta gaudint del paisatge, del sol, de la llum, de les aus i de la companyia.

Per dinar, havíem reservat en Blayet en el Perellonet. L’havíem reservat perquè té un parc infantil al seu interior que ha fet les delícies dels/les nostres fills/es. Mentrestant nosaltres ens hem menjat unes tapes de clotxines i esgarraet i després arròs negre alguns i altres arròs a banda. Per plenar els forats que encara alguns teníem (quasi tots/es… per no dir tots/es) hem demanat postres caseres i/o gelats artesans. El menjar estava molt bo. El servei ha estat ràpid (tot i ser 32 en total). El preu correcte.

Total, que un dia complet. Un dia entre amics i amigues. Un sol fantàstic. Un passeig en barca que ens ha deixat en ganes de mes. Un dinar que el repetirem enseguida que pogam. I un cansament i uns bons moments que m’emporte demà a treballar en proporcions iguals…

CALÈNDULA

Vicent va regalar a Joel, Bernat i Aitana una flor de calèndula a cadascú per a que la lluiren allà per on anaren. La imatge no deixa cap dubte de la bellesa de tots plegats!

BERNAT i AITANA

El Selvi, des que va emigrar des d’Aldaia per donar un millor servei a les terres alaquaseres, és una pastisseria de categoria a la que solc anar menys del que m’agradaria.

Lloc de trobada, casual… o no tan casual, entre amics i amigues, ens dona algunes imatges que ens fan gràcia ja que els nostres fills s’ho passen d’allò més bé jugant entre ells.

Les últimes imatges que he aconseguit guardar són aquestes… serà un futur amor?

SANT BLAI

Segons la wikipedia:
Sant Blai (o Blasius Βλάσιος, armeni: Սուրբ Բարսեղ) va ser un metge i bisbe de Sebaste (antiga capital de la Petita Armènia i actual Sivas, Turquia), considerat sant per l’Església catòlica. Segons les actes del seu martiri (316), va ser colpejat amb un bastó, torturat amb instruments de cardar la llana i finalment decapitat.

Segons la tradició, Sant Blai era conegut pel do de curar tant persones com animals. Es diu que va salvar la vida d’un nen que s’havia escanyat amb una espina de peix. Per això és considera l’advocat del mal de coll. En una altra ocasió, Sant Blai digué a un llop que deixés un porc que estava atacant. El llop li va fer cas i l’amo del porc, en agraiment va donar menjar a Sant Blai, que estava reclós sense poder menjar.

Sant Blai és el patró dels treballadors de la llana en general, i en particular dels cardadors de llana, a causa dels instruments utilitzats en el seu martiri.

També és una tradició estesa, la benedicció de fruites i altres aliments durant la missa del dia de Sant Blai, el 3 de febrer.

Jo no seré tan místic ni tan religiós com alguns que conec i et contaré que per a mi, mig torrentí que sóc, Sant Blai sempre ha estat una festa i una tradició que m’ha fet anar (quasi tots els anys de la meua infància i adolescència) a visitar el poble de Torrent i menjar arròs al forn amb pilota dolça. I si tenia algun foradet a l’estòmac, també quedava el gaiato beneit per Sant Blai.

Ahir, els que som d’Alaquàs però també portem sang de Torrent, ens vam deixar caure per la fira de Sant Blai de Torrent per anar passant-li les tradicions als nostres fills. La fira no és que siga un acte molt religiós, però segueix la tradició dels últims, com a mínim, 31 anys (que són els que tinc jo). Això sí, s’ha perdut la tradició de colpejar a les xiquetes al cul amb la dura pilota que anava lligada a la goma. Fa anys va haver crítiques per considerar-ho masclista… A mi hem feia gràcia i supose que el millor és no donar-li importància a les coses que no en tenen. Si la festa es fa en bon trellat no ha de fer mal a ningú.

Bé, com a bons torrentins ens vam adreçar a l’ermita per a que l’oli de Sant Blai (que no ho diu a la wikipedia) ens cure dels mals de gola (tant constipats com el de Bernat, com la falta de veu com la de Anna). Bernat continua constipat i supose que Anna continuarà sense veu… però nosaltres hem fet el que tocava.

Ací et deixe la foto d’un devot feligrès del gaiato de Sant Blai!

NEU

Els valencians ho tenim difícil per tal de disfrutar de la blanca neu. Una de les opcions més fàcils i properes és anar a Valdelinares (el poble més alt d’Espanya) o a la serra de Javalambre.

El dissabte vam intentar gelar-nos i que els petorros jugaren amb els trineus, feren ninots de neu, ens tiraren boles… i vam anar a Valdelinares.

No vam tindre cap problema per arribar a l’estació d’esquí. Hi havia gent, però no molta, per a l’hora que era… i vam buscar un raconet on tirar-nos amb els trineus. Com no hi havia molta neu, ens vam juntar amb uns quants, que també estaven amb els seus fills fora de les pistes, i vam estar un ratet tirant-nos pel gel amb el risc que això comporta…

Bernat va mostrar la seua predisposició a no passar fred i, tot i estar a -3 graus aproximadament, va decidir no patir més i obligar-me a amagar-nos al cotxe. Al poc de temps ja estàvem tots junts decidits a pegar-nos una bona panjada amb el dinar.

Com el dia havia estat exercitat, els fills i els pares vam dinar bona quantitat de menjar. I després la sesta obligatòria… majors com xicotets.