Amigues i amics.
Soc d’un poble de l’Horta valenciana anomenat Alaquàs. La meua primera educació la vaig rebre en una escola cooperativa situada enmig de tarongers al terme municipal de Picassent. Una escola cooperativa de pares que van crear, entre altres, els meus per aconseguir que el nostre ensenyament fora en valencià. Segons alguns/es, aquest detall ens ha marcat a moltes generacions la manera de vore i viure les coses. Posteriorment l’institut del poble i els altres estudis anaren moldejant uns coneixements que encara avui tenen poc de decisius.
Treballe en un institut d’educació secundària. L’apassionant món de l’educació el que m’ha aportat és paciència i mala llet en proporcions iguals. Els alumnes sempre tenen la mateixa edat però nosaltres ens fem cada vegada més majors. M’agrada molt el contacte amb les persones i aquest treball me facilita tindre a 500 persones al meu abast. Per al que és bo i per al que no ho és tant.
Tinc un fill que és meleta pura! Bernat és un crac. Sóc conscient que me dona més del que jo li done…
Me considere una persona alegre i enèrgica (segons m’han fet saber) però, tot i això, necessite els meus moments de… para, para, para que me la pegue! Agafar aire i continuar.
M’estime Penyagolosa. Allí he buidat alguns de ls sentiments més intensos de la meua vida. Li he plorat, li he rigut, li he sentit, la he estimat i la continue estimant. És l’espai físic que més m’ha donat i al que més li dec.
Els meus peus són el meu punt feble. No per llejos. Per dèbils, humits i calents!
Actualment valore molt més un sopar amb amics, familia i/o coneguts que qualsevol altra cosa. Tinc la sort de trobar gent que m’estima i que també li agrada allargar un soparet amb dolces i interessants paraules.
Escric blogs com una teràpia per soltar allò que no puc o no trobe lloc on fer-ho. També per contar com es viu des del món. Des d’Europa. Des de València. Des d’Alaquàs. Des de David. I de pas, per a que aquells/es que tenia a prop i ara no ho són, sapiguem quines coses ens donen vida.
Poques pretensions tinc en aquesta vida. Trobar i viure la felicitat i l’amor. I donar-ne!
Tot el que has pogut llegir és cert. O no!
Només per ser com eres, ets i seràs.
M’emocione llegint les teves paraules.
Com pots veure jo també em dic Pastoret i tambe escric. He fet cinc llibres desde que ting mes tems lliure. (Estc jubilat).
M´agradat aixó que dius del teu fill.
Una abraçada.
Eduard
Joan Pastoret i Ventula, com pots veure tambe em dic Pastoret, tinc molta sort perque puc disfrutar
de la vida en un lloc de previlegi, el Mas Pastoret del veinat de Ginestosa, del municipi de Mollo,
comarca del Ripolles i provincia de Girona, visc a 4 kilometres de Catalunya Nord, a prop de mun-
tanyes entrenyables com El Costabona, Gra de Fajol, Bestiments i el majestuos Canigo.
Aqui no fem els carros de foc, pero tenim moltes posiblitats de fer moltes escursions, marxes, etc.
El meu correo es el següent:jopasve@hotmail.com. A veure si els Pastorets fem una boina ramada.
Molta salut i molta sort.
sr. Pastoret si pots deixem el teu correo ja que no se com contactar.
El meu correo es el següent: jopasve@hotmail.com
El meu noim es Joan Pastoret i Ventula, amb telf. 658873104 o be el
fixe 972 269066. Soc de MOLLO, el Ripolles i visc a OLOT la Garrotxa,
tot a la provincia de Girona, i estas convidat juntament amb la teva familia.
Aiii!! Quin perill Joan Pastoret, que som molts cosins a la família!!! I la Garrotxa en encantaaa! Tete, contesta-li! hahaha
A veure si tenim sort i algú contesta.
No sé com és que mai havia entrat a aquest apartat. Què bonic el que escrius.
I a vore si contestes als altres pastorets