CARLOS SASTRE

Tot i la meua alegria per haver passat uns dies amb la gent dels encuentrillos.org, no he deixat de pensar en que estaria passant pel Tour 2008. El diumenge vaig disfrutar d’una de les millors etapes que recorde i ahir, després de dormir la necessitada sesta, hem vaig despertar per vore l’ascens a l’Alpe d’Huez. Mític com ell a soles, amb les seves corves, amb la seua afició, amb els cotxes, les motos, els ciclistes passant pel corredor que deixen els aficionats… apassionant. Les pulsacions se me van tornar a posar a mil. Emocionat!

I al final, com passa sempre al ciclisme, va guanyar el millor: CARLOS SASTRE! I jo me vaig alegrar per tots ells. Per oferir-me un espectacle com mai havia vist. Per posar-me a cridar d’alegria. Per emocionar-me…

MIQUEL GIL & FRIENDS

Anit, com ja he contat, vaig estar a  l’actuació de Miquel Gil a la  Universitat d’Estiu.

En un primer moment tocaven ell i Albert Ortega (amic i company meu de l’escola), però durant la setmana es va anar trobant amics als quals va anar proposant de tocar amb ell en aquest concert.

Aquesta imatge és la que vam poder vore tots els que vam anar allà. Cadascú d’ells va traure el millor que tenia i, en un racó acollidor com era el pati del Berenguer, vam disfrutar de la seua música i del seu art. A la imatge pots vore (d’esquerra a dreta) Enric Ortega, Miquel Gil, el seu fill i Alex (2 membres d’Sva-ters) i el Motxo (veu, guitarra, bouzouki i guitarró a Tres Fan Ball).

Una nit màgica i reivindicativa!

7a UNIVERSITAT D’ESTIU DE L’HORTA

Anit vaig poder anar al final d’una de les xarrades que es fan a la 7a Universitat d’Estiu de l’Horta (sobre els transgènics), al sopar i al concert de Miquel Gil.

Tot va estar molt bé. Els ponents de la xarrada eren gent informada sobre el tema (de Múrcia, Barcelona…) i entre ells i els participants es va crear una roda de preguntes i afirmacions molt interessant.

Després de sopar un entrepà ecològic, Miquel Gil ens va delectar amb un concert acollidor (enfront de sa casa) amb amics músics que va anar replegant durant tota la setmana.

Un final de jornada immillorable. La Universitat continua. Si pots participar no t’ho penses. Les activitats són molt interessants.

LA COLLA FA COLLA…

Senc ensenyar-vos aquesta imatge. Les paelles ixen bé i estaven millor, però els cuiners, com pots veure, no estan ni de bon veure. El dissabte vam fer convivència festera amb la gent de la Colla l’Olivar de Dolçaines i Tabals al campet de Paco (una de les panges de la foto).

Vam esmorzar, vam jugar al tenis, ens vam banyar a la piscina, vam suar, vam beure, vam riure, vam menjar paella, vam beure, vam xarrar, vam beure, vam beure, vam beure… i ja no recorde res més!

Quedava pendent la afoto i ací la tens!

ENCUENTRILLOS.ORG

Dilluns dimarts i dimecres he estat a Terol amb la gent que organitza els Encuentrillos. Que són els encuentrillos? Doncs punxa en el següent enllaç i voràs quin bon rotllo: http://www.encuentrillos.org/

Des del primer moment els encuentrillos son una cosa especial. Anava convidat per un amic i totes i cadascuna de les persones me paraven per preguntar-me qui era, d’on venia i immediatament es presentaven i me deien que per a qualsevol cosa allí els tenia. Molt acollit. Somriures sincers. Pares, mares, fills i filles. Tots ens van obrir el seus braços per acollir-nos.

En una campa al costat de La casa de la Estación vam acampar amb les fragonetes, rulots, tendes, etc… compartir espai a les menjades, a les dutxes, als jocs, a la festa… Realment molt bon ambient entre tots i totes.

L’excusa és fer bici amb els nostres fills i compartir experiències i vivències amb gent de tot l’estat espanyol. Llàstima que el dia abans d’arribar nosaltres es van pegar un tute de por amb la bici, els va ploure i a l’assemblea de la nit van decidir que el dia següent farien ruteta a peu i a banyar-se al riu. Un èxit. Nosaltres que havíem pujat per fer bici i va i el dia que estem decideixen fer marxa a peu… El cas també era vore que són els encuentrillos i vore l’ambient… La ruta a peu anà de pena, perquè el riu per on pensàvem anar estava impracticable, ens vam pedre, feia moltíssima calor…

En general ha anat tot molt bé. M’han posat el cuquet per a l’any que ve animar-me a participar tots els encuentrillos. Ja et contaré!

… I NO PARE…

Una setmaneta fa que estic rascant-me la panxa i… no pare… i, de moment, la pinta és que no pararé. Enguany estic tenint la immensa sort de tindre els dies ben organitzats i estic quedant en molts amics i amigues que durant l’any no puc passar un dia sencer amb ells/es. Amics/gues dels/les de tota la vida, familiars (alguns que encara no ho són oficialment… però ho seràn), companys de treball (que poc a poc es van transformant més en amics/gues que companys/es de treball…), ex companys de treball (dels que me n’hauria d’oblidar però que, sortosament, ni puc ni vullc fer-ho!), bufagaites de la Colla l’Olivar, coneguts dels companys de treball que es van transformant, també, poc a poc en amics/gues… amics dels meus amics i amigues de les meues amigues (iuju!!!) i gent diversa inclassificable que ve i va i m’alegre moltíssim de trobar.

Entre el dissabte i el divendres ha estat el més intens. Divendres el plan era passar el dia tranquilament al Perelló. Pau, la crack! del Pont Flotant ens volia veure les cares i passar un bon dia de platja, riure, xarrar… i ens va convidar al seu apartament. Ara que el seu apasionant i fructífer món de l’art dramàtic, li ha deixat un mes de vacances, volia aprofitar-lo perque la férem riure. Crec que ho vam aconseguir. Ho vam passar de luxe. Vam aprofitar totes les hores de llum… i a poqueta nit, ens vam anar cap a casa… la nit és jove (nosaltres no tant) i vam quedar per la nit per anar a Torrent a vore La Excepción i Canteca de Macao… si et dic la veritat no me vaig enterar de molt.. amb la gent que anàvem havíem d’estar atents… mals personatges! La nit acabà a les 4 de la matinada. Un dia ben aprofitat i molt divertit!

Dissabte començava a les 9′45h al musical d’Alaquàs. La gent de la Colla l’Olivar havíem quedat per esmorzar un passar un dia de paelleta, piscina, tenis, dolçaines, tabals…i allí me vaig plantar. El primer. Esperant els impresentables musics. Vaig alçar-me per poder arribar a hora.. i vaig ser el primer. Amb una son que no m’aguantava ni de peu… Per sort l’esmorzar me va espavilar i el dia començà a funcionar. A les 12h ja estàvem al campet. Un terreny compartit d’uns coneguts del poble i de Paco, el barbut membre de la nostra Colla. Allí vam prendre el sol jugant a tenis, vam suar el que no està escrit i ens vam banyar més calents que el tio la beta… La paella la començàvem a fer cap a les 14h… bona hora, no? i dinàvem a les 16h aproximadament. Però havíem anat a passar-ho bé i així va ser. Cap a les 18h me vaig tombar un ratet (que no dormir!) mentre els altres es feien una botella de cava i cap a les 21h vam arribar al poble. Justet per dutxar-me i recollir als quatre que encara teníem piles (Eva, Julio, Violeta i jo) per anar a Albalalt de la Ribera a ballar amb els Tres Fan Ball (que dir d’ells?). Vam ballar a gust, tot i la falta de participació del personal. Ens ho vam passar realment bé. D’allí, a les 3h de la matinada, ens esperava un concert d’Sva-ters a Alcàsser. I com encara teníem energia (no estic segur del que acabe d’escriure…) allí ens vam plantar. Uns cracks! Unes màquines. Els Sva-ters no perden la festa, l’energia, l’humor, el passar-ho bé… el JALEO, JALEO!!

L’edat no passa gratis. A les 6h me vaig gitar… un poc cansat… cert!

Avui he descansat. He fet molt poc. He estat parat. Encara estic pensant d’anar a vore a Miquel Gil, Feliu Ventura esta nit a Torrent. Encara me queden piles? Crec que si…

I demà els encuentrillos. Agafaré a Bernat. El carro. La fragoneta i cap allà. M’alegrarà trobar-me amb alguns amics/es biciosos/es de la bici en familia. Ja t’ho contaré….

… I NO PARE …

(quan puga penjaré afotos… en este ordinador des d’on escric no me deixa penjar-ne… quasi que millor… així no pots vore els caretos meus, els dels altres me dona igual…)

PEP ‘BOTIFARRA’

Cada vegada admire més l’art de Pep ‘Botifarra’. La setmana pasada va passejar la seua veu i la nostra historia per terres italianes. Allí també se’n va fartar de rebre lloances. Les butxaques les portava plenes d’autoestima! També la setmana pasada actuà a Picanya. El dia del gos d’esta localitat li va donar la benvinguda. I allí vam anar. Vam riure amb les seues dites (que també són les nostres). Vam gaudir amb la seua veu. Amb la seua música (dels seus músics també). I vam passar una nit fantàstica a la plaça del País Valencià d’aquest poble de l’Horta Sud.

L’estiu ja ha començat. Des del passat divendres estic de vacances. Quina alegria. Quina pau. Quin descans… bé, descans no! Encara no he parat. Estic aprifatant cada dia (el seu matí, el seu migdia, la seua vesprada, la seua nit, la seua hora golfa.. el seu matí…. etc, etc,) per trobar-me amb aquells/es que estime. Amb aquells que faig riure… Amb aquells que els solte burrades… Amb aquells que m’aguante. De moment les destinacions meleta pura: Cullera, Perelló (2 vegades), Dénia, Alaquàs (el Sanfran el faré xas!)… que no pare el beat! Si me queda algun segonet t’ho aniré contant… o no!

Au cacau!

DICEN QUE SE MUERE EL MAR

Torne a la palestra. La meua cosina Anna ‘Des de Bremen con amor’ ens ha enviat a un e-mail a la familia que m’ha agradat moltíssim. Anna ja m’ha tirat alguna gineta per cortar i pegar… però me dona igual. Quan vinga per ací que m’estire de les orelles. Mentrestant te’l penge per a que pugues disfrutar com jo ho he fet:

Hola familia!

Dintre de la setmana de música hispànica organitzada per l’Instituto Cervantes de Bremen, vaig assitir ahir a un concert del cor Bremer Kantorei St. Stephani i el Coro Universitario de Valladolid, en l’església de St. Stephani en Bremen. Ambdós cors han realitzat un intercanvi, en el qual el cor de Bremen estigué l’any passat uns dies en Valladolid i Madrid, i el cor de Valladolid ha estat uns dies en Bremen i Hamburg, on han fet diversos concerts. Sembla que aquest intercanvi ha sigut tot un èxit i que tothom ho ha disfrutat molt.
En el concert d’ahir, cantat íntegrament en castellà, es cantaren cancons populars, havaneres, pasodobles, jotes, xotis i molta sarsuela. Cantaren una part cada cor, i al final tots junts. Estigué molt bonic; el Kantorei St. Stephani no és molt allà, però el de Valladolid sonava molt bé! El públic estava entusiasmat, quines coses, xè xè xè.

El programa incloia una preciosa habanera d’un tal J. Madurga Oteiza, titolada “Dicen que se muere el mar”, que potser les cantores corals de la familia coneguen, que tenia un text molt poètic, del qual vaig en extraure una frase, pensant especialment en mon pare. Diu:

SI SE MUERE EL MAR
MORIRÁ LA BRISA
Y SIN ELLA LA VIDA
NO PODRÁ RESPIRAR

Besets a tots des de la ciutat hanseàtica
Anna

GRÀCIES ANNA!

MIDI D’OSSAU (V) – HOMENATGE

Després d’una gran gesta com la que vam fer nosaltres, el cos, l’ànima i tot el que es presente necessita un homenatge com toca. El tradicional xixi ens esperava, també, aquella nit.

La Bodega Pepe en Biescas és el millor lloc on poder anar a sopar, beure, riure, xarrar… Allí vam anar. A les 20′30h ja estàvem a taula. Erem els primers. Teníem tanta fam que ens haguérem menjat la taula i les cadires. O el que fora… Vam demanar chuletons pa to quisqui i tintorro de qualité, ens ho havíem guanyat i ho vam aprofitar.

Vam comentar les anècdotes del viatge. Ens vam burlar uns dels altres. Vam parlar d’allò i d’açò… Va ser una vetllada sense filtres. Amb alegria i felicitat després de fer la feina ben feta. Bé està el que bé acaba. I en este cas va ser així… o millor!

I ací acabà l’ascensió al Pic Midi d’Ossau. El més bonic dels Pirineus. Un viatge increïble. Una ascensió màgica. Una companyia immillorable. Un somriure permanent que encara ens dura als protagonistes…

I ahi es quedarà. En la memòria dels protagonistes… i en este blog que no ha pogut transmetre ni la mitat del que vam viure. És el que té no viure les coses…

Ja estem pensant en la propera…

MIDI D’OSSAU (IV) – DISSABTE 5 JULIOL

Ens vam possar els despertadors a les 6h, però algun que altre desficiós ja estava a les 5′30h per ahi pegant voltes. Vaig eixir de l’iglú a les 5′50h i ja era l’últim… Tots estaven replegant trastos i preparant-se la motxilla per posar-nos a caminar. Per posar-nos a patir… quines ganes!

A les 6′50h, després d’haver-nos engolit el poc d’aliment que la pastera de la nit permetia, ens vam posar a caminar. Lents. Sense presa. En un mig somriure a la boca. Amb les il·lusions fresques. Amb les forces fresques. Amb la frescor del matí. Amb els primers raigs del sol.

A l’hora de començar l’ascensió, darrere una llometa, vam vore tota la mole del Midi d’Ossau. Allí ens vam fer les primeres fotos. Els primers somriures. Els primers: hòstia on ens hem posat!. Mig alegria, mig por. Mig que bé anem a passar-ho, mig estic cansat només de vore-ho… Fora com fora, ja estàvem allí. La única manera que teníem de passar el dia era pujant ixe macís que se’ns presentava desafiant. Per alguna cosa havíem anat, no?

Després d’aquella llometa, la senda descendeix amb una suau pendent cap al Refuge de Pombie a 2032m d’altitud. Un descanset admirant el macís. Admirant les seues crestes. Admirant la seua verticalitat. Estàvem al·lucinats.

Aprofitant la matinada continuem cap amunt. En poc temps estem al mateix peu del macís rocós. Flipem en colors com dos escaladors escalen la paret més vertical del Midi d’Ossau. Flipem en colors! Ens posem els arnesos per si ens hem d’encordar i ascendim per la primera xemeneia. Alguns s’encorden amb l’ajuda de Paco. La resta ens encarem a la pedra com si ens la volguérem menjar. Portem molts dies esperant aquest moment i la sang que ens circula per les venes brolla energia per tots els costats.

Segona i tercera xemeneia ens fan gaudir de la paret. L’alè de la nostra respiració xoca amb la roca del macís. Toquem amb les llemes dels dits cada racó. Cada pedra. Cada punt on agafar-nos. Fantàstic. Ens emocionem cada vegada que superem un tram amb alguna dificultat. Encara que siga mínima. Parem. Ens mirem. Admirem el paisatge. Ens tornem a mirar i fem un somriure. La única paraula que ens ix de la boca és: ESPECTACULAR!

Les forces ens acompanyen, però el dipòsit es va gastant poc a poc. Quan arribem a la zona més alta on hem de xafar alguns trams de neu hem de fer alguna que altra parada per agafar alè. La blana neu ens acompanya dolçament en l’últim tram del camí. Ja es veu el cim. Parem. Descansem. Tornem a admirar el paisatge. Ens mirem i fem un altre somriure. Cada vegada més desfigurat, però un somriure!

Els últims trams de l’ascensió són una trepa en una zona molt rocosa. Si durant l’ascensió hem hagut d’utilitzar les dues cames i les dues mans, en este últim tram més encara. El cansament. Les roques. L’altitud. El paisatge espectacular. Les ganes d’arribar…

I per fi fem cim. A les 11:30h.  Enric arriba el primer. Sortosament porta càmera i ens fa una foto a cadascú. Ens fa parar. Ens deixa agafar forces i ens obliga a fer un somriure. La vall que tenim darrere és impressionant. Realment tot és impressionant. Amb l’arribada al cim ens abracem. Ens felicitem. Els somriures no desapareixen de la boca. Riures. Riures. Felicitacions. Abraçades… Quina alegria més gran. Hem aconseguit el nostre objectiu. Tots i totes hem aconseguit fer cim. Als nostres peus tenim el pic més bonic de tots els Pirineus. El Midi d’Ossau el tenim a la butxaca. Ha eixit tot a demanar de boca. Tot perfecte.

Del descens no contaré res. Únicament diré que va ser la romeria de l’aurora. Cadascú amb els seus dolors. Amb les seues cabòries. Amb els seus pensaments. Amb les seues emocions. Mescla de felicitat i de cansament. Com ja havíem aconseguit l’objectiu, les forces quedaven justetes. Però estàvem molt contents. Férem tres ràpels per baixar les zones més complicades. I vam gaudir del paisatge i, altra vegada, de l’espectacular macís rocós que teníem als peus. Meleta pura per als sentits.