NOALAORDEN.BLOGSPOT.COM

Una companya de treball m’ha fet arribar aquest enllaç que crec MOLT, PERÒ QUE MOLT, INTERESSANT. Ja sabem com se les gasta el govern valencià en fer la mà cada vegada que pot. Ja siga en canal bou. En l’american’s cap. En la punta de la faba. En el blavencià i el seu diccionari. Ara toca l’educació. Doncs farem el que siga per parar-los els peus. Ja està bé de tocar-nos els collons. No és prou que no inverteixen en el valencià (que li ho pregunten a Diego Gómez de la Federació d’escoles en valencià Federació d’Associacions per la Llengua). Ara ens toca aprendre i parlar en anglès! Jo ja he signat:

http://noalaorden.blogspot.com/

FARGO

Pensava escriure alguna cosa sobre la victòria d’Espanya d’anit a l’europeu. Però passe!

Anit vaig vore la pel·lícula ‘Fargo‘ per 3a vegada. La tornaria a vore sense cap problema. Els germans Coen són uns cracks!. Curiosament el diumenge pel matí vaig veure en un quiosc que venien la pel·lícula ‘No es pais para viejos‘ en format DVD i vaig flipar en com de presa passa el temps. Era una de les pel·lícules que tenia pendents i ja està en DVD!

Al cas. Vaig poder llegir al periòdic que el partit d’Aspanya tenia alternativa: Fargo. I me vaig organitzar per poder vore-la.

Ho vaig passar de luxe. Me tornà a agradar moltíssim aquesta pel·lícula. Ja tinc el proper objectiu cinèfil a tir: ‘No es pais para viejos’ espere que caiga aquesta setmana!

PINTADES A ITÀLIA

No sé quina de totes m’agrada més. Com a crítica m’agrada molt la de l’ase que no té altre remei que vore la tv. La dels signes per a sords també m’agrada. Com a mínim curiosa. Després dirà el que dirà… però té una frescor que no tenen les altres. I l’altra que me dona ixe punt de curiositat: Si la risposta e’ amore… la domanda quale’? Teniu la respota? Jo no!

Nuevo medicamento contra la ansiedad provocada por el trabajo

ASPANYA

Ja torne a estar un poc actiu. El viatge a Itàlia i algunes vivències de dies anteriors m’han deixat amb el cap un poc descol·locat… o millor dit, el cap més entretingut del que és habitual en mi.

La meua cosina Anna, ‘Des de Bremen con amor’, ens ha fet arribar algunes de les vinyetes que circulen per internete per contar el que va ser, el que és i el que serà el tema de la selecció d’aspanya.

La meua família (jo inclòs) no ens hem sentit molt d’allò que diuen aspanya. Tot i això, alguna cosa vam sentir quan va pedre Itàlia. Encara que he de dir que, després dels dies que he passat allí, el futbol dels italians s’assembla molt a la manera que tenen de conduir: semblen ser agressiu però, dintre del caos i la velocitat, saben estar-se amb seny i educats.

Menys historia i més vinyetes:

ITALIA

T’escric des d’Italia (accents suprimits per obligacions del teclat) ara que he trobat un ordinador i una conexio free!!

Estem vius. Ho estem passant molt be. Els adolescents et fan pensar d’on vens, on estas i on vas. D’on volies vindre i on voldras estar. El nostre passat i el futur…

Estic reventat!

Ja et contare! (que venen!!!!)

PERÒ QUE TORNE A SUCCEIR.

Normalment escric de dia, quan la llum il·lumina els pensaments. Però aquest post, l’escric de nit, quan les mentides són més creïbles… Les paraules se me cauen pels dits i no puc evitar de donar-les ales. Ací te les deixe. D’ací un ratet me n’aniré a dormir amb algunes cabòries menys… i dormiré millor. Segur.

Acabe de tornar de València. He tornat a 60. A vegades, quan vas més lent arribes més ràpid. O com a mínim, ixa sensació me dona. Venia escoltant Josele Santiago. Las Golondrinas etcétera. La capital no és que m’agrade molt, però per un sopar per a conversar, després de tant de temps, és un motiu irrenunciable.

M’ha caigut entre les mans, per gràcia o per desgràcia, un llibre de Tim Burton. La trista mort del Noi Ostra. Ja te contaré com és. Que conta. Que diu. Que… Un regal és un regal. M’ha fet riure molt. La meua antipatia cap a aquest personatge ha sigut el motiu principal d’aquest regal. Estic segur. He afirmat que ‘cal regalar pensant amb qui es regala no amb un mateix…’ Però no m’han fet cas.

La conversa era a tres bandes. M’han acosat. M’han tocat per baix de la taula. Per dalt. M’han acorralat. M’han fet riure. M’han fet pensar. M’han fet sentir tantes coses que amb aquest post no podria expressar… M’han criticat. M’han dit que me valore molt poc. M’han dit que me prepare… Hem parlat del que hem deixat darrere. Hem parlat de les il·lusions pel que ens ve per davant. Hem parlat de les persones i del sexe. Que va primer? Hem parlat de les parelles. Dels trios. Hem posat damunt de la taula alguns perques. I també, algunes respostes. Hem parlat de les nostres pobreses i de les nostres virtuts. Hem parlat de tot i de res.

I se n’hem anat a casa contents. Feliços d’haver compartit una dolça vetllada. De riure (que ens feia molta falta!). No hem plorat. Però els ulls se’ns han il·luminat més d’una vegada. Encara sentim. Molt bona senyal.

M’he trobat molt bé. Feia temps que no me trobava així… este temps ha valgut la pena. I estic desitjós que torne a succeir. El que siga! Però que torne a succeir.

ESPERAR I BUSCAR…

Esperar: Creure que serà realitat (alguna cosa bona, convenient, etc, o, més rarament, dolenta, inconvenient, etc), tenir confiança d’aconseguir (alguna cosa)

Buscar: Assajar, provar de trobar, de descobrir (algú o alguna cosa)

El diumenge vaig tindre la sort de raonar (que no dissertar) sobre el fet d’esperar alguna cosa i/o buscar-la. La conversa anava per que m’havia trobat decebut amb la reacció d’una persona que estime i que havia tingut un mal gest amb mi. Aquesta acció li la vaig comentar a una amiga meua que feia molt de temps amb la que no conversava. Ella me va respondre que me sentia malament perquè havia esperat alguna cosa diferent d’ella. El problema estava en esperar. Quan esperes tens el risc que el que esperes no es faça realitat. Ella me va comentar que des de feia temps estava intentant no esperar res d’una altra persona. Així no es trobava decebuda. I així espera que les coses li vinguen. Algunes seran dolentes i altres bones, però no es trobarà decebuda per alguna cosa que espera i no ve.

Li vaig respondre que allò era molt teòric però que, en la vida real, les persones busquem. I quan busquem és perquè volem trobar alguna cosa. Esperem, com a mínim, trobar el que volem. És difícil separar una cosa de l’altra.

Però en part tenia raó. Si no esperem res de l’altre, tenim la ventaja de no trobar-nos decebuts per no trobar alguna cosa que buscàvem. La conversa, lamentablement, no va durar més del que t’escric. Llàstima. M’haguera agradat raonar més. Segurament, alguna conclusió, encara que falça, haguérem tret.

Tu que opines?

ADRIÀ, LINA, CLARA I ANNA

Ací t’adjunte un retall de premsa que, en principi, no hauria de tindre molta transcendència. La diferència amb altres retalls és que els que apareixen a la imatge són amics meus i, a més, vam tindre la sort de compartir els cursos de preparació al part natural. A més, Clara, la xiqueta que apareix a la imatge, té una setmana més que Bernat, el meu fill. Amb la qual cosa, aquesta notícia m’ompli de felicitat.

I et puc afirmar que no són gent normal. Són gent molt especial. Sobretot per aquells que els coneguem.

MÚSICA, MÚSICA I MÚSICA!

Porte únicament quatre dies anant a concerts de diferents estils de música però amb un denominador comú: tots els grups canten en valencià.

Dijous Mara, com ja et vaig contar, al Museu Comarcal de l’Horta Sud. Música tradicional treta de les velles histories que es conten i canten pels pobles del nostre país i de terres properes.

Divendres al concert de la Trobada d’Escoles en Valencià (aquesta vegada sí) actuaren Deskafeinats i Sva-ters. Jo anava a vore Sva-ters i va ser meleta pura. Música per a destrossar l’apatia, el mal rotllo i la tristor. Marxa, desparrame, humor de l’horta d’Alcàsser del que xafa la terra i del dia a dia. Una nit fantàstica!

Dissabte, Ki Sap i Bajoqueta Rock tocaven a la fira alternativa de Xirivella. Un clàssic dels clàssics. L’any passat vaig poder vore, al mateix escenari, els Sva-ters. Enguany els amics de Bajoqueta Rock van fer un dels millors concerts que recorde. Al mateix ajuntament de Xirivella fan els concerts. Un racó acollidor on no s’escapa cap so. Bajoqueta estaven disposats a oferir-nos un concert dels bons. I així va ser. Ho vam passar de luxe. Rock rural amb actuacions del James Brown, ACDC…

Diumenge vaig anar a la Fira Alternativa de València. Mentre ho escric me done conte que vaig de fira en fira… com si tinguera una paraeta de pipes o cacaus ecològics… Vaig pegar la volteta mirant ací i allí. Horts per a balcons, animalets que es perden i si algú en vol.. que se’ls queden, ecologistes en acció, Cabanyal que encara li queden hòsties per donar, Donyets amb la seua educació alternativa, menjar de tot tipus i, ai! Mare quina oloreta feia!, de qualitat indiscutible… i quan ja me n’anava, a l’escenari de la fira hi havia un tipet amb pantalons de colors i una pereta destacada.

Quina alegria vore a Dani Miquel a l’escenari. No hi havia ningú i no s’atrevia a començar. Jo l’esperava amb ganes i ell se’l veia desficiós per començar. Ho decideix i ataca. BOOOONNN DDIIIIAAAAA!!!!! I prompte aconsegueix que davant d’ell es concentre tota la gent que cap al xicotet espai davant de l’escenari. Un concert adelantat, ja que pense anar el dijous al Museu també a vore’l a ell. Quin bon rotllo transmet. Quina alegria escoltar cançons de les de tota la vida i que, sorprenentment, més de u i dos les sabem i les cantem… Després d’ell tocava el futur de Tres Fan Ball (?). L’Horta Folk, amb el fill de Vicent Pastor al capdavant, ocupava l’escenari per fer-nos ballar i escoltar bona música. Més el segon que el primer, tot siga dit.

Total. Uns dies de música, d’amics, de gent coneguda. De riure. De menjar. De beure. De vore que en valencià també es pot viure, no? I que siga per molts anys!