ARAS DE LOS OLMOS

A última hora vaig decidir anar a visitar els amics que tenia repartits per la comarca dels serrans i de bon matí vaig agafar la fragoneta per dirigir-me cap a Aras de los Olmos.

Aras de los Olmos és un poble situat a la comarca dels Serrans, allà on el País Valencià es transforma poc a poc en Castella, allà on les temperatures extremes, i sobretot el fred, dura més del que ens agradaria.

Joan, un dels membres del Pont Flotant, té família allí, i van decidir anar a passar uns dies per tal d’eixir de la ciutat i compartir hores amb els amics i les amigues.

Abraham, Bàrbara, Gele (ja no sé si és Xele, Jele o Gele…), Joan, Laia i Pau formen una colla de lo més variada. Cadascú destaca per unes característiques que el/la fan diferent i estimable. No aprofitaré aquest espai per descriure-te’ls. Simplement et convidaré un dia per a que pugues conèixer-los/les. No serà temps perdut…

Evidentment, a les 11′45h del matí, els vaig despertar. La bona vida que porten els fa alçar-se quan els dona la santíssima gana. Res comparat amb les meues obligacions de pare que me fan estar en dansa a l’hora que marca Bernat. Cara de son (per no dir una altra cosa) és el que hem vaig trobar de benvinguda…

Poc a poc, els moviments lents dels meus amics, els/les van fer aparèixer per la casa. Vam desdejunar/esmorzar a les 12.30h i vam decidir anar a fer una ruteta a peu. Les hores que eren no deixaven que fora molt llarga. Les hores i les ganes…

Vam pujar a un mirador prop de Aras que es diu La Traviana. Una ruteta curteta que et fa pujar a un punt des d’on es pot admirar un paisatge molt bonic. Si el dia era com el que nosaltres teníem, el paisatge encara és més lluidor.

Amb poc d’esforç, vam tornar al poble per dirigir-nos a un altre bonic racó. L’ermita de Santa Catalina. Un paratge des d’on es pot vore tota la vall on està situat el poble i molt prop de l’observatori astronòmic. Allí vam dinar.. menys Pau que mentre es dedicava a posar-nos el que trobava per ahi als nostres entrepans, va oblidar fer-se l’entrepà…

Després de dinar ens vam fer un cafenet. Vam jugar a l’amagatall pel poble… com si tinguérem 10 anys (igualet!), com si estiguérem actuant a Com a Pedres i quan el fred ens atacava de valent, ens vam refugiar a la casa per jugar uns a les cartes, altres al domino i altre (jo) esforçant-me perquè el foc no s’apagara…

Al final, un dia magnífic, acompanyat d’amics i amigues que tot i ser com són… són molt bona gent!

POST-FALLES

El post-falles ha estat del més entretingut i divertit. Bona gent que s’ha recordat de mi… snif snif quina llàstima no poder compartir amb ells i elles més moments.

La meua cosina m’havia fet saber que Asier i Maria venien per  a passar uns dies de falles amb nosaltres. Ens havia demanat ajuda per allotjar-los i per acompanyar-los de festa per ahí. Les meues obligacions familiars i musicals me varen impedir compartir amb ells ni un segon. A última hora, uns minuts abans d’anar-se’n cap a Bronchales he pogut compartir amb ells un cafenet i alguna que altra anècdota. Sempre està bé parlar amb gent que en algunes coses veu el món tan diferent… els navarros del nord són com són….

Per una altra part, els meus companys de treball, pendents de la meua salut cardíaca i dels meus sentiments, continuen (això es diu reincidència!) cridant-me per a compartir alguns dies de festa. Les meues obligacions familiars m’ho han impedit. La veritat és que m’ha donat molta llàstima no poder compartir uns dies amb Abraham, Bàrbara, Gele, Joan, Laia i Pau (que jo sàpiga…). Bona gent. Segurament me cridaven perquè estaven tan farts entre ells que necessitaven algun bufó per acabar d’animar la festa… m’haguera agradat molt anar amb ells… però la vida e azí!

PRIMAVERA 2008

Els meus amics Guillem i Loli s’animaren a fer-me un regalet després d’haver passat uns dies a la Llaqua.

El regal era un disc de Dani Miquel (uns dels comentaris que podeu llegir és seu!). El disc era el de Triquiliso. Meleta per als sentits feta des de casa nostra.

Hi ha una cançó que ens va entrar a tots i totes per l’oïda (serà que ens la van fer escoltar unes quantes vegades seguides?). La Mata de Fenoll és facilíssima de recordar, sobretot la tornada, i la lletra no té desperdici.

Vaig pensar que aquest blog donaria la benvinguda a cada estació amb part de la lletra d’aquesta cançó.

Doncs bé, a la primavera li donem la benvinguda amb aquestes boniques paraules:

Ella i ell

Un airet ben dolç

Em diu que avui

Ens trobarem tots dos

Una llum ben clara

Em diu que ara

Ens veurem la cara

Un cantar molt sorollós

Em diu que sempre

Ens alegrem molt

M’estire, m’allargue

Em lleve la pols

Em vesteix amb flors

De color groc

Sóc

Mateta de fenoll

Un batec pujat de to

Em diu que estic

Content i també nerviós

Un deliri tendre i mans

Em diu que arriba

El temps de l’embriac

Un esclat ple d’espera

Em diu que sóc

L’amant de la primavera

La mata de fenoll.

FALLES 2008

No sóc un fan de la festa amb més tradició de les terres valencianes. Tradicionalment han estat per a mi uns dies ideals per a conèixer altres paratges de l’estat espanyol.

Des de fa uns quants anys, des de la primera vegada que vaig tindre la valentia i inconsciència per eixir al carrer tocant la dolçaina, aquest instrument és la meua aportació a les festes de falles. No me dedique a dotorejar les falles més conegudes de València. No m’amontone per mig vore i sobre escoltar les mascletades. No me bufe cada vegada que xafe el carrer… La meua aportació és únicament la de crear ambient amb la dolçaina.

Enguany no ha estat diferent. Primer vaig passar els dies 14, 15 i 16 a Penyagolosa. Altra vegada al Mas de Monfort on vaig gaudir de les dolències provocades per un constipat que m’havia atacat l’oïda i vaig recuperar forces després del trimestre tan intens que hem tingut a l’escola.

El dia 16, una hora després de xafar Alaquàs, estava agafant el tren per assistir a la cavalcada folklòrica (un nom del tot suggerent…) amb 400 tabaleters i dolçainers més. Un acte tradicional al qual venim actuant la Colla de l’Olivar des de fa tres anys. El meu cos únicament demanava descans, ja que el constipat i el mal d’oïda no se me n’havia anat.. a la 1.30h ja estava gitaet i regalant-li al meu cos el que es mereixia: pau i tranquil·litat.

Bernat ha ocupat la resta dels meus minuts de falles.

Vaig decidir fer una falla amb ell i en això vam passar els dos dies següents. El primer vam fer (millor seria dir: vaig intentar fer) tres ninots de falla: Bernat, Pisca (la gosa) i la caseta de Pisca. Cap de les tres figures es pareixia al que intentava crear però Bernat s’ho va passar d’allò més bé i jo vaig patir d’allò més perquè no es tacara… ni ell ni la roba ni els mobles…

La falla la vam cremar el dia de Sant Josep, com mana la tradició, al xalet d’una tia meua que celebrava el seu sant vam habilitat un lloc al jardí (on no fera mal el foc) vam estar ben entretinguts i fent festa. Ací tens el vídeo de la cremà:

A les 19h tornàvem a casa amb la feina feta. Bernat es va dormir durant el viatge del Vedat fins Alaquàs. El vaig deixar descansar pensant que cap a les 20.30h hauria carregat les piles i tindria ganes de vore cremar un falla de veritat. La meua sorpresa va ser que a l’hora indicada Bernat va triar continuar dormint al llit. Ací van acabar les meues falles i la nit de la cremà la vaig passar cara la caixa tonta…

Boicot a la presencia de Guillermo Habacuc Vargas en la Bienal Centroamericana Honduras 2008

Per correu electrònic m’arribà fa uns dies una noticia que hem va colpir el cor. La notícia era dura i difícil de creure… però avui s’ha fet imatge! 

 

En el año 2007, Guillermo Vargas Habacuc, un supuesto artista, cogió a un perro abandonado de la calle, lo ató a una cuerda cortísima en la pared de una galería de arte y lo dejó allí para que muriera lentamente de hambre y sed.

Durante varios días, tanto el autor de semejante crueldad como los visitantes de la galería de arte presenciaron impasibles la agonía del pobre animal, hasta que finalmente murió de inanición, seguramente tras haber pasado por un doloroso, absurdo e incomprensible calvario.

¿Te parece fuerte?

Pues eso no es todo: la prestigiosa Bienal Centroamericana de Arte decidió, incomprensiblemente, que la salvajada que acababa de cometer este sujeto era arte, y de este modo tan incomprensible Guillermo Vargas Habacuc ha sido invitado a repetir su cruel acción en dicha Bienal en 2008.

¡¡IMPIDÁMOSLO!!!

Firmad aquí: http://www.petitiononline.com/13031953/petition.html (no hay que pagar, ni registrarse, ni nada peligroso, y merece la pena) para enviar una petición y que este hombre no sea felicitado ni llamado ‘artista’ por tan cruel acto, por semejante insensibilidad y disfrute con el dolor ajeno.

Es muy fácil, se tarda 10 segundos y es seguro, si perdemos el tiempo reenviando tonterías que nadie se cree, bien podemos dedicar un poco de ese tiempo a intentar evitar que otro animal inocente sufra la crueldad de este, y otros, sádico y repugnante ’ser humano’:

 REENVÍA ESTE MENSAJE A TODOS TUS CONTACTOS, POR FAVOR.

Pd: si pones el nombre del ‘artista’ en Google salen las fotos de este pobre animal, y seguramente también te saldrán páginas web donde podrás contrastarlo y ver que es verdad.

 

Este hijo de puta no merece el reconocimiento ni de su madre, me pregunto si le gustaria pasar sus ultimas horas de vida asi?

ECOOGLER

La meua amiga Violeta m’ha enviat un correu on diu el següent:

ES MUY IMPORTANTE QUE SE LO PASES A TODOS TUS CONTACTOS Y TE LO PONGAS DE PÁGINA DE INICIO 

Google ha sacado un nuevo buscador para ayudar a repoblar el amazonas y los bosques de todo el mundo. Se llama www.ecoogler.com , funciona igual que el buscador google.com y cada vez que lo usemos se donará 1 hoja (muchas hojas hacen un árbol). 

ES MUY IMPORTANTE QUE LO PASES ya que no nos cuesta nada y AYUDAMOS MUCHO. ¡¡PÁSALO!!

Tot i els dubtes que me provoquen aquest tipus d’iniciatives, com confie en Violeta ho penge i que cadascú faça el que crega.

APARCAS COMO UN GILIPOLLAS

Del blog de Paco i de Papá en prácticas he pogut trobar una iniciativa que ahir m’haguera vingut molt bé tindre a ma.

La web original de la idea es diu http://www.youparklikeanasshole.com/ i tracta de promoure les multes ciutadanes, és a dir, que els ciutadans i ciutadanes puguem multar en aquells casos que ho considerem adequat.

El format de multa és el següent (haurem d’inventar la versió valenciana):

Personalment m’agrada molt el format de mala ostia que impregna aquesta multa.

Ara mateix vaig a imprimir-me uns quants exemplars per a ser un ciutadà més crític amb el que veig.

Ahir vaig vore un cas en que si haguera tingut aquesta multa li n’haguera posat sense dubte. En Alaquàs el tema de l’aparcament està bastant malament. Per no dir que és una putada passar-se vint minuts per trobar-ne… Doncs bé, ahir vaig vore, quina casualitat per la marca, un BMW aparcat en el lloc de dos cotxes… Multa ciutadana ja!

LA BOTIGA DE FREDIESPORT

La meua afició a la pilota m’ha portat a trobar aquesta tenda on es venen samarretes que, segurament, algun dia formaran part del meu armari.

De moment, formaran part, per mèrits propis, de l’apartat de la ‘samasole‘.  Pega-li una miraeta:

    

Si piques la última imatge podràs vore on fer-te propietari/a d’una d’estes xules i valencianes samarretes.

 Jo les he trobat al següent enllaç: http://www.pilotavalenciana.com/samarretes_pilota2007.html

Per a comprar material relacionat amb la pilota valenciana pots entrar al següent enllaç: Frediesport.

LLIRI DE NEU

Sorprenentment, ahir vaig vore una notícia al Canal 9 que me va interessar.

Resulta que han descobert un tipus de lliri al barranc de la Pegunta, situat al peu del cim del Penyagolosa. Aquest lliri, anomenat el Lliri de Neu (Galanthus nivalis), sol trobar-se en zones d’altitud i la seua existència en terres valencianes, quan es produeix, únicament és en dates molt senyalades de l’hivern.

Enguany han descobert alguns brots d’aquest lliri. Segons van dir, cal ser ràpids, perquè es supose que en breus dies desapareixerà.

Un motiu més per pujar cap aquelles terres…

LA FESTA DE LA DEMOCRÀCIA!

La festa de la què?

Ahir vaig participar a la jornada electoral com a apoderat del Bloc d’Alaquàs. Partit amb el qual he simpatitzat des de que era menut.

Ahir vaig poder viure en pell pròpia el que alguns diuen festa i el que altres s’omplin la boca de dir democràcia, constitució, vayamos a participar masivamente a la urnas, hagamos uso de nuestros voto democrático, somos todos iguales ante la ley…

Des del col·lectiu del Bloc d’Alaquàs ens vam proposar vetlar perquè la jornada fora el més justa possible i no es cumplira alguna il·legalitat en alguna de les taules… i durant tot el matí ens vam trobar de tot. Passe a contar-te:

- De bon matí, en una de les taules únicament havien posat 16 paperetes de les 28 candidatures que hi havia. Vam preguntar al president de la taula a que es devia aquesta il·legalitat i ens vam comentar que no hi havia espai a la taula! Evidentment ho vam denunciar i van posar una altra taula on, per fi, cabien totes les paperetes.

- En un altra escola, un representant de l’administració que, en teoria, havia de vetlar pel cumpliment de la normalitat electoral, agafa paperetes del psoe i del pp i les posa dintre de la cabina. Perplexos, li diguem que acaba de fer… i ens respon que és per tal de facilitar el vot. Li diguem que els altres partits també tenen dret a facilitar que els voten… sense arguments, ens diu que anava a posar tots els altres partits… evidentment era falç!

- L’ordre de col·locació de les paperetes en la taula (tot i que un president de taula m’ho va negar) importa a l’hora de votar. Mira si és important que en la majoria d’escoles on vaig entrar, les dues primeres paperetes que me trobava sempre saps de quins partits eren? Doncs sí, pp i psoe! Curiós, no?

- Membres del psoe i del pp ens van acusar d’anar per les taules intentant molestar i impedir que el procés electoral anara amb normalitat. Quan únicament preteníem que les coses es feren amb la màxima legalitat possible, dialogant i arribant a acords amb els membres de taules i d’estos dos partits amb els quals es podia fer…

- I tot açò enmarcat per l’atemptat d’ETA i pel bipartidisme que des dels mitjans de comunicació privats com des dels públics (que tots i totes paguem amb els nostres impostos!) han fet d’aquesta campanya electoral.

Al voltant de tot açò que vaig poder viure ahir, me venen una sèrie de preguntes que, per a mi, tenen fàcil resposta. Som tots igual davant la llei? Tenim realment opció a votar el que més ens agrada? Disposem de tota la informació per votar lliurement? Els organismes públics ens faciliten la pluralitat democràtica i l’acompliment de la llei i el procés electoral? Els propis polítics i membres dels partits facilitem ixa pluralitat democràtica? És esta la festa de la democràcia?