pastoret

Segurament, quan les coses no ixen com voldríem, és perquè se’ns està invitant a fer nous descobriments. Cada dia s’estrena cada vida, i no ens la podem perdre! Ahir va arribar a les meues mans el llibre Així és la vida, teixit per dues germanes: Ana Luisa i Carmen Ramírez. D’Ana Luisa, teixidora de paraules, ha sorgit el text, que, com ella diu, es va escriure sol, i del telar de Carmen, les il·lustracions, que tirant de fil va dibuixar les fulles una a una. El naixement d’un llibre com aquest, sols es pot entendre si es viatja entre els fils de les fantasies i de les realitats. Un llibre infantil, com jo, que sembla donar ales quan les coses no van tan bé com ens agradaria.

Anit vaig compartir taula i conversa amb Rocío. Es fa difícil controlar les emocions quan la persona que tens davant ha estat capaç de treure’t el millor i pitjor de tu mateixa. Jo també. En ixa tessitura ens trobàvem els dos. Cara a cara.

I la nit va ser dolça. Després de tant de temps sense compartir paraules del que vivim, del que sentim i dels desitjos. Vam parlar com feia temps no parlàvem.  Segurament el temps necessari per anar curant les ferides… que encara, algunes vegades, s’obrin. Va eixir així. No va ser premeditat. I ho vam disfrutar.

Ens vam trobar bé. Suaus. Tranquils. Delecta-nos amb la nova vida de l’altre. Amb les coses que no compartim. Amb les coincidències. Amb els lligams. Amb les ànsies de fugir. Amb els desitjos de tornar a trobar el camí. La pau. La tranquil·litat. El trellat (que únicament tenim nosaltres!). Amb la pluja que queia i que no vam escoltar. Amb el Penyagolosa fidel vigia dels nostres somnis.

Així és la vida…