pastoret

El dissabte per la nit actuava Xavi Castillo a la casa de la cultura de Picassent. Per als que l’havien vist més d’una vegada l’actuació va ser una més del Xavi. Per a mi, que únicament havia vist algun escena solta d’ell, va ser una actuació sorprenent i enèrgica on el recurs del sexe i la crítica al pp estan a l’ordre del dia. Vaig riure sense parar. Una darrere de l’altra les burles van ser constants.

Segons vaig escoltar dir a un director de cine amb prestigi, reflexionar sobre els motius pels quals les pel·lícules atrauen tant els espectadors (sobretot les bones pel·lícules), ell afirmava que resultaven atraients per la facilitat en la que els espectadors es senten identificats amb el que estan mirant. Quan més identificats estiguen major grau de satisfacció tenen. no diré que no és cert. A mi hem passa. A l’actuació de Xavi Castillo ho vaig notar. Tu que me coneixes sabràs que l’humor ha estat, està i estarà en la meua manera de relacionar-me. El sexe sempre ha estat un recurs fàcil.

Per aquests dos motius me va agradar l’actuació del Xavi Castillo. Primer per fer-me-ho passar molt bé. I segon per sentir-me identificat. Cosa que m’ajudà a conèixer-me més. A mi i als altres.

Després vam anar a sopar a un bar de Picassent que es menja molt bé i que té molt bona relació qualitat preu. Tot i fer-nos esperar 30 minuts (és el que tenen els bons bars… solen estar plens) va valdre la pena. A les 23 hores Gele, Guillem, Laia, Loli i Vicent ens sentàvem a sopar, primerament unes tapes tradicionals (braves, tellines, sèpia i xampinyons) i després uns saborosos entrepans. El meu de ternera, alls tendres i creïlles fregides. Tot regaet amb cervesa. Després carajillo i copa (faltava el puro i la xica de duro!).

Per finalitzar la nit faltava la última copa de verí en casa dels de Picassent… del de Picassent. Una bonica i antiga casa. Espaiosa. Blanca. Amb les bigues a la vista. Amb les grietes provocades per de l’edat i les obres dels voltants (com les que tenim els humans!) repartint-se per algunes de les seues parets. La terrassa no podia portar-nos a un altre lloc que no fora la nit estrellada. Que mala és l’enveja!

Allí vam parlar de banalitats. Sobretot del que ja ens havia passat feia anys. La memòria és selectiva. No hi ha cap dubte. Molt bona companyia i una dolça i cansada conversar. Des d’allí, tan ràpid com anava el cotxe (i la xiqueta estava dormint…) ens vam anar a somniar cadascú al sa casa.

Mentre escric aquestes paraules escolte les notes de l’últim disc que m’han portat els reis: Triquiliso de Dani Miquel. Com me va dir el rei que me’l va regalar (millor dit: la reina…) és ideal per a llegir. Amb volum baix. Amb les cançons que té sense lletra.  La música de Dani acompanya molt bé les lletres de qualsevol lectura… i de qualsevol escrit.

Com aquest!