Mai abans havia escrit uns fets abans que passaren. Però la possibilitat de vore Com a Pedres, del Pont Flotant, me va donar tanta emoció i alegria els moments previs de l’actuació que, abans de gaudir de l’obra, ja vaig escriure unes paraules del que podria (i vaig) sentir al acabar-la de vore. I aquella vesprada, vaig començar la crònica de l’actuació de la següent manera:
Aquesta nit, després d’haver vist l’obra Com a Pedres, del Pont Flotant, he sentit una alegria immensa per poder viure dos coses importants:
1. per una part, vore fer-se realitat els millors somnis d’una persona que estimes (tot i la distància i el temps) i
2. gaudir, d’una manera inexplicable, d’una obra de teatre que et mou el que portes dintre i que no et deixa indiferent.
Realment va ser un atreviment escriure sobre el que podria sentir dintre d’unes hores, però no vaig poder controlar les emocions que cap a les 19h de la vesprada sentia el meu cos.
De les paraules que vaig escriure no en rectificaria cap. Si tinguera la capacitat de trobar molts sinònims per a descriure alguna cosa de manera positiva els utilitzaria quasi tots per expressar el que vaig sentir mirant Com a Pedres.
La vida està plena de casualitats, una darrere de l’altra. La nit que vaig vore Com a Pedres me’n van passar moltes. T’explique: si segueixes un poc aquest bloc del qual soc l’irresponsable, fa pocs dies vaig penjar un article on parlava de la infància i la necessitat que tinc de tornar uns anys cap arrere per tal de trobar-me d’alguna manera. No sóc conscient de la certesa d’aquesta afirmació però, tot i això, estic en el camí de fer més cas els majors. Doncs bé, Com a Pedres va ser un revulsiu en aquest aspecte perquè ens colpeja de morros amb el nostre passat. Tal qual. Amb un passat que ha estat el nostre. El meu. El del meu cosí Vicent. El de Ivan (que també vingué). El de les vora 250 persones que riguérem durant l’obra. El dels actors. I això, ens ho mostren de la manera més natural que poden i saben. El Pont Flotant fa un joc amb el temps i amb els records. Els que han passat i els que vindran. Una dolça i real mirada a la vida des d’uns ulls que perfectament podrien ser els meus. Amb la incertesa. Amb la por. Amb les aspiracions. Amb les derrotes. Amb el que volem que siga i amb el que serà. Amb la realitat.
Tot açò amarat d’una tendresa com ningú com ells pot fer (ahi estan totes les nominacions i premis que han aconseguit i aconseguiran).
Quan veus una obra de teatre, una pel·lícula de cinema, o una actuació de música… sempre tendim a trobar-nos identificats. Com a Pedres ho aconsegueix durant bona part de l’obra. Els espectadors ho veiem i ens fa gràcia vore’ns des de fora.
Per una altra part, quan coneixes un dels actors, les teues mirades solen recaure durant molts moments en els moviments, expressions, paraules… d’ixe actor o actriu. Pau Pons era el meu objectiu. Ex-companya de treball. Havia deixat l’escola per dedicar-se a la interpretació. Amb els riscos i la inseguretat que això provoca. Una decisió valenta que molts envejàvem i que ens costaria moltíssim fer realitat. Pau ho feu i, de moment, està guanyant la partida. Pocs mesos després de prendre ixa decisió, El Pont Flotant ha començat a rebre nominacions i, sobretot, premis allà per on ha passat. Després del que vaig vore anit no m’estranya gens. El món del teatre l’apassiona, tant en l’actuació com en la direcció. I damunt ho fa de meravella. Joan i Jesús no es queden darrer. Fan un trio espectacular!
Una altra anècdota de la nit. Només entrar al pati de butaques ens vam sentar als nostres llocs. Als pocs minuts un home se’ns va apropar i ens va dir que la meua butaca era la seua. Molt estranyat vaig traure l’entrada on posava que ixa era la meua: Fila 1 butaca 3. Vista la coincidència vam anar a resoldre-ho amb una persona de l’organització i de camí l’home es va donar compte que a la seua entrada posava anfiteatro i la meua patio de butacas. Resolt el dubte, l’home estranyat, mira cap a dalt i es dirigeix cap a les escales amb cara de circumstància.
Quan acabà l’actuació, nosaltres anem a parlar amb Pau per felicitar-la i el mateix home se li apropa i comença a parlar amb ella d’una manera molt familiar. Des del meu punt de vista massa familiar. I en això que Pau li pregunta des d’on havia vist l’obra. L’home li explica que des de la Fila 1 butaca 3 de l’amfiteatre ja que s’havia confós amb un xic que estava baix… al mateix moment jo vaig alçant poc a poc la ma com diguent que estaven parlant de mi i que me sabia molt greu haver enviat a l’amfiteatre al PARE de l’artista. Evidentment en ixe moment ens riguem tots de la coincidència. Com únicament seriem 250 espectadors, la meua fila i butaca havia de coincidir amb la del pare de l’actriu principal. Coincidències!
Poc més que afegir. Simplement dir que Com a Pedres és meleta pura per als sentits.
